martes, 29 de noviembre de 2011

DIA 8

En aquesta vida tothom té algú a qui admirar. Jo, al llarg dels anys, d’admirats n’he tingut un munt, però de mirats, el que se’n diu mirats, tant sols n’he tingut un. I encara ara no sé qui és.
Es tracta d’algú a qui sempre he vist a través de la finestra, just a l’altre costat del pati de veïns. L’he vist des de petita i me l’he mirat i remirat sense descobrir-li mai ni sexe, ni edat, ni afició. Senzillament hi veia una silueta asseguda en un racó il·luminat pel sol, amb el cos reclinat sobre una petita taula. Exactament com estava jo.

Aquell mimetisme em trasbalsava i vaig passar d’observar a competir amb aquella estranya figura que creixia en el meu imaginari al mateix ritme que jo. Quan preparava un treball escolar, pensava que ell el faria millor, quan escrivia un guió, estava convençuda que les seves idees eren més brillants que les meves i si em preparava per una feina, se’ns dubte ell la cobejava amb un currículum més excel·lent que el que podia tenir jo. Déu meu, quina pressió!

I és que això de mirar sembla fàcil, però ja us dic ara que fins i tot en una cosa tant senzilla ens fem un bon embolic. La majoria de vegades mirem enfora per acabar veient endins, i anem per la vida mirant el món des del nostre prisma particular. Que s’assembli o no a la realitat no és una cosa que jo pugui respondre, però que tots anem pel món fent l’orni, ja us dic ara que és ben cert. Això, per no parlar del que directament es fa el cec, els que són bornis en general, i la resta que més o menys ens apanyem, però que en el fons som ben curtets de mires. Aquest és el nom del fenomen que no ens permet veure més enllà del que desitgem. I de projecció en projecció, encara sort que aconseguim entendre’ns una mica. Perquè allà on un hi veu verd, l’altre hi veu carbassa. I si jo ara a l’altre costat de la finestra hi veig algú que segur, segur, ara mateix està escrivint un blog, em pregunto: Què coi hi deu veure ell quan em mira a mi?

viernes, 11 de noviembre de 2011

DIA 7


D’entre totes les assignatures de la meva carrera particular, ja us dic ara que se’ns dubte la més difícil és la de mare. Ve a ser com una mena de selectivitat, on t’ho jugues tot en un sol examen. Si te’n surts amb nota, saps que el teu fill podrà exercir la seva carrera personal amb la seguretat d’una bona posició, ara, si suspens... Si suspens, condemnes a l’infant a ser un etern repetidor intentant superar tot allò que de petit no li vas saber ensenyar. Poca broma!

I el fet és que jo en aquest camp vaig curta de teoria i les pràctiques les hauria de fer amb alguna cosa així com un casc homologat. A les mares ningú ens diu que un cop entrem a pista anirem rebent topades sense parar i es clar, tot ho encaixem a pit descobert, perquè nosaltres, als fills, els estimem amb les entranyes, i ni la pell ens deixem per si cal protegir-nos.

Nosaltres som més de llepar-nos les ferides i tirar endavant, sempre endavant. Només de tant en tant, quan els nens ja són al llit, se’ns veu córrer cap alguna escola nocturna on poder repassar aquelles matèries que tampoc vam acabar de superar de petites. Estudiem i treballem, perquè com que som mares, ho podem fer tot. I és que aquest és un do que sembla que ens ve amb el càrrec. A mi però, encara no m’ha arribat i com que ja vaig rebre el xec-bebè, i ara hi ha tantes retallades, no goso preguntar per si resulta que em diuen que no me’l donaran. Quina vergonya, no poder ser omnipotent... però de moment jo dissimulo i vaig fent, a veure si no se’m nota...

Sort que de tant en tant rebem alguna alegria i aprovem un parcial. Evidentment això no és garantia de res (que ho posa ben claret al manual) però a mi ahir, just quan estava a punt de donar el curs per perdut, va i la part femenina de la meva prole particular, em diu que enmig d’un contratemps, quan estava sotmesa a l’infortuni d’un d’aquells problemes estratosfèrics infantils que la van deixar abandonada en la soledat del pati, va pensar en mi. Va pensar en mi i, cito literalment, “en aquelles paraules que tu em vas dir”. Però què li vaig dir?!!! L’experiència sempre m’havia fet pensar que tot el que jo deia als meus fills queia en un abisme sense fons del que mai tornava a sortir, però ara resulta que de tant en tant, només de tant en tant, allò que dic ho escolten. De sobte em va embargar un terror demolidor. I si el que jo havia dit no era el correcte? I si formava part d’aquelles assignatures que encara no he aprovat?  I si m’havia equivocat de temari? o més encara, i si no ho havia d’haver dit?...

Just aleshores, quan estic a punt de descobrir-me i fer evident que en el fons vaig pel món exercint de mare sense tenir encara el títol, tiro de la meva estratègia per cobrir la meva falsa omnipotència i em faig omnipresent. Abraço a la criatura en qüestió, busco els apunts i recordo una frase que sempre em deia el meu pare.

Quan era petita, quan em mirava amb il·lusió el futur i li preguntava si ell creia que jo de gran podria ser tal o qual cosa, ell sempre em responia el mateix: “si un altre ho pot fer, tu també.” A mi la resposta mai em va acabar de convèncer. Personalment hauria preferit alguna cosa així com “es clar que sí, tu ets la millor, estic orgullós de tu i sé que aconseguiràs tot el que et proposis”, però ell sempre em repetia el mateix, i jo em resignava a acceptar que la visió que el meu pare tenia de mi, m’equiparava a la mediocritat de la resta dels mortals. En fi...
Però ara m’adono que aquella frase era molt més generosa del que el meu limitat enteniment infantil podia digerir. Ell m’ensenyava que si una cosa era humanament realitzable, jo també la podia aconseguir, i malgrat que mai li vaig preguntar si pensava que jo de gran podria ser una bona mare, ara descobreixo que la frase també em serveix. Així que, quan començo a veure que la cosa es posa difícil i penso que no me’n sortiré, recordo aquella frase del meu pare, abraço fort els meus menuts i em repeteixo a mi mateixa, si un altre ho pot fer, jo també.