martes, 2 de octubre de 2012

Dia 17

 “No ho vull fer, em fa fàstic, i a més és una marranada”. Amb aquesta frase el meu fill petit dóna per acabada la seva argumentació sobre el per què no vol netejar-se el cul tot sol. I coi, penso que la criatura té raó. És molt millor deixar-se caure suaument en braços d’algú que executarà la feina amb delicadesa i determinació. Per què ho ha de canviar si porta tota la vida fent-ho així? Però just aquí entra en joc un dels meus tren topics preferits i deixo anar allò de: perquè ja ets gran! I pam, acte seguit la criatura en qüestió dedueix que fer-se gran equival a haver de fer tot un seguit d’actes menyspreables, desagradables, humiliants i de gust dubtós.

Ahir algú em va dir que en un article un altre escrivia que “fer-se gran és acceptar que un té enemics”. Ai caram, això de créixer es complica. I m’ho diuen ara que estic a punt de canviar el dígit de les desenes que acumulo. Però potser sí que tenen raó.

Quan aixeco el cap i miro al voltant, veig gent que crida, que protesta i rondina. Veig i sento persones que es manifesten tot corrent el risc de guanyar-se més d’un enemic. Els miro a un costat i a un altre i una punxada d’orgull em pinça el ventre. S’estan fent grans!

Però igual que el meu fill petit ha acabat comprenent que és millor embrutar-se sol, que estar-se amb el cul enlaire esperant que vingui un altre a resoldre la cosa, jo he entès que fer-se gran implica més d’un disgust. No en faré una llista per no quedar en evidència, però del patracol de coses que m’ha tocat assumir, n’hi ha una que l’hauríem de desitjar tant com el carnet de conduir: el dret a transformar-nos.

“Tot el que es queda quiet tendeix al desequilibri”. I senyors, si el mateix univers no para de moure’s, lícit és que nosaltres vulguem fer un pas. Al capdavall caminar sempre ens portarà endavant. Fàcil no ho és, al meu fill també li costa, però d’entre les meves assignatures preferides, l’excel·lent me’l reservo en “teoria i pràctica del canvi”.  

No és casualitat que en el meu diccionari particular, moviment sigui sinònim de vida.  Així que... passet a passet...

Per molts anys!