domingo, 19 de agosto de 2012


DIA 16

Ho hem fet! Sota risc de ser exterminats per les lleis del sentit comú, o de perdre la identitat a costa de malbaratar el nostre tan preuat seny català, el meu partenaire i jo hem agafat els pocs quartos que ens quedàvem i, abans que algun llest disfressat d’autoritat els converteixi en pols, hem decidit gastar-los en l’única cosa en que realment val la pena invertir: viatjar.
I tal dit tal fet, a cop d’ultimàtum hem agafat els petits i els hem enfilat en un vaixell cap a terres itàliques. “Es un lloc on sempre es menja pasta i pizza”, els hem dit. I ja no ha calgut explicar més.

Entre moltes causes perdudes, una que lidero amb certa devoció és la meva particular creuada contra el sistema educatiu. No entraré en detalls que podrien ser escabrosos, però ja fa temps vaig decidir que en això del coneixement, el millor era tirar pel dret així que he plantat els meus infants davant els seus avantpassats. Però com que en aquesta vida tot té un preu, els meus nens han hagut de descobrir que els seus avantpassats ho eren també de milions de ciutadans de tot el món que, vés per on, havien tingut el mateix desig d’anar a visitar la família. I no hi ha millor lloc que una cua per explicar histories. Si s’escapen, serà un altre qui els delatarà per intentar-se colar i a falta d’entreteniment digital només els queden les orelles per escoltar.

De cua en cua, el meu fill ha acabat confessant que volia ser un romà davant la immensitat de les termes de Caracala, i la meva filla m’ha suplicat que utilitzés l’ordinador, no per buscar-li un joc, sinó per explicar-li més coses sobre aquella senyora tan guapa que es diu Venus. Diners ben invertits!

Però just quan pensava que en això de l’educació anàvem bé, va i em topo amb una d’aquelles hores mortes (“morta” en el sentit literal de la paraula després de transitar per una ciutat que protecció civil hauria d’haver evacuat per risc d’incendi), i em trobo tirada a l’hotel on, en un atac de nostàlgia, navego per internet buscant noticies dels meus coetanis i ensopego amb un vídeo que em canvia la perspectiva de tot.


Me’l miro i a poc a poc els meus menuts s’apropen curiosos i seuen pel terra al meu costat per mirar amb mi un documental sobre una escola japonesa on, a part de certs coneixements que els pressuposo, el mestre ha decidit ensenyar als seus alumnes una cosa molt més important. Cada dia els ensenya a ser feliços.

I coi, això sí que és difícil. Ara no recordo si vaig ser jo que en el seu moment em vaig saltar la classe, o és que això tampoc s’inclou en el nostre sistema educatiu. Però el cas és que en aquesta assignatura sovint anem coixos, i mentre jo m'esforço a ensenyar als meus un munt de pedres, aquest mestre ensenya als seus alumnes a mirar-se els uns als altres. Deu ser ben bé que venim d'avantpassats diferents, o potser és que ens estem equivocant i no ensenyem una cosa que nosaltres també hauríem hagut d'aprendre. O és que algú recorda al seu mestre convidant-lo a sortir al pati un dia de pluja per rebolcar-se sobre el fang, vestit?