miércoles, 21 de septiembre de 2011

DIA 4


Hi ha moments en la vida de tota dona, que marquen un abans i un després en el devenir de la seva feminitat. Són moments íntims que vivim en la més absoluta clandestinitat, però que irremeiablement ens causen un daltabaix i una profunda i irreparable crisis d’identitat.  
El meu moment em va arribar fa 5 anys i el vaig viure allà on cada dia es mesura no només l’engrandiment d’un país, sinó on també es construeix amb entusiasme l’engrandiment de les nostres vanitats. Efectivament, el lloc on es va produir el meu sisme personal, va ser... a peu d’obra.

Encara ara recordo com caminava jo alegrement, traslladant la meva (gràcil) figura per una avinguda sotmesa a les lleis de l’especulació, quan davant meu vaig veure aquell exemplar únic d’obrer, que carrega sobre les seves esquenes la pesada  responsabilitat de mantenir viu l’envaniment femení. Uns metres més enllà, una altra femella travessava amb arrogància el que totes considerem una prova de foc, i amb el cor encongit, caminava falsament segura cap al seu destí. En va sortir ben parada. L’exemplar d’obrer, va executar amb èxit la seva funció i va escopir la corresponent galanteria amb aplom. Després anava jo. No em separaven gaires metres del que seria el meu improperi i vaig aixecar el cap fingint indiferència per amagar la falsa modèstia que m’embargava. Vaig caminar una, dues, tres passes fins a creuar la frontera de l’obra i...res. Ni una paraula, ni un gest, ni una mirada...  Per primera vegada aquella transferència fins aleshores gairebé ecosistèmica, s’havia truncat. Però per què? Per què? que diria aquell. Jo tenia 5 anys i un fill menys, encara estava en tot el dret de rebre la meva grolleria personal. Però no va ser, així que en aquell moment vaig decidir fer el que tota dona en el meu lloc hauria fet: apretar el pas per veure-li la cara a la de davant.

Ja no recordo més. Ni la cara ni el cul de la dona que m’havia sotmès d’aquella manera tant brutal a un relleu generacional. La dona que amb la seva comparació m’havia llançat al forat de la invisibilitat. Una dona a la que també li arribarà el seu moment i que com ara jo, no s’explica per què cada cop que es mira al mirall, apareix algú que la sorprèn. Res a veure amb la figura que guardo en el meu imaginari i que contràriament a la del mirall cada any creix en bellesa i atractiu. Tres anys més i fins i tot hauré assolit el to de pell de Beyoncé. No sí...ja ho diuen que la bellesa és a l’interior. Els obrers d’aquest país poden callar el que vulguin, però jo us asseguro que la veig. I com que en aquesta vida tot és qüestió de pràctica, jo m’exercito en això de mirar endins a veure què hi trobo. I ja que precisament aquests dies, algú que m’està ensenyant a visualitzar, he decidit veure’m estupenda. Total, fins que no pengi una foto ningú podrà contradir-me, i a més, quin mal faig.




martes, 13 de septiembre de 2011




Com si no hagués passat l’estiu. Així és literalment com em sento. I no per aquells motius que sovint s’ostenten de que tot just ara que s’acaba l’etapa estival era quan havíem començat a relaxar-nos, destensar-nos o fins i tot desintoxicar-nos....no, res d’això. En el meu cas, tinc la sensació de que no ha passat l’estiu perquè no he llegit cap llibre. Si, així de cru. De moment suspenc la meva pràctica en pedanteria i abans que algú m’enxampi copiant, ja confesso que he malgastat l’agost. I no una, sinó diverses vegades. Cada cop que intentava enfrontar-me a aquell llibre que vaig escollir per la seva acumulació de premis, (que francament no m’explico), i que per més que m’hi he esforçat, no ha aconseguit enganxar-me. I com que tinc el refotut mal costum de no començar un llibre fins que no n’acabo un altre, aquí m’he quedat. A la pàgina 126 per ser-ne exactes. I no s’hi viu gaire bé dins una pàgina. Massa interrogants, punts suspensius, punts i a part i sobretot paraules que acaben tallades encavalcades entre una pàgina i la següent. Si no la passes, no sabràs mai què volen dir i com tantes coses a la vida, un es queda rumiant un significat impossible que definitivament no resoldrà fins que s’atreveixi a girar el full d’una vegada. Però jo no l’he passat. Sé que tampoc és tant difícil, però què voleu, he perdut les ganes, l’interès, m’he cansat, o potser és que, també com a la vida, un prefereix quedar-se amb la il·lusió a mig camí abans de passar pàgina i adonar-se que definitivament tot l’esforç que ha emprat en allò que feia no ha servit de res. I que tot depengui d’un gest...
Però tornem al meu (mal) costum de llegir. Ja de ben petita el meu pare, que era llibreter, em deia que un llibre era el millor amic de l’home (dona en pràctiques, en el meu cas). I així he crescut, somiant en rebolcar-me per la sorra bruta de parcs infantils amb altres subjectes d’edat i característiques similars a les meves, però on havia d’haver hagut olor a xiclet, hi havia olor de paper vell i jo creixia envoltada dels que se suposava que havien de ser els meus millors amics: Baroja, Proust, Dostoievski, Mann, Goethe, Balzac. “No et demanen res i sempre els tens quan els necessites” , em deia el meu pare. I una merda! Qui de tots aquests és el que es presenta a casa a fer-me el dinar quan tinc mal d’esquena?
Però no siguem rancorosos. Com amb els millors amants també vam tenir bons moments, i tots sabem que els primers amors són els més intensos. Com en trobo jo ara un altre que m’ofereixi aquella passió, aquella energia, aquella intensitat? Tornar amb ells tampoc seria bo, ja ho diuen que segones parts mai foren bones. Així que aquí estic, malgastant l’estiu, una pell lleugerament morena i un refrescant tall de cabell que em preparava per trobar de nou un amor que em fes sentir aquella insuportable il·lusió de viure.  Que em fes sentir tant feliç i lliure com quan era jove. Què collons, diguem-ho clar, un amor enquadernat que em tornés a fer sentir, ni que fos un instant, altre cop jove! 

miércoles, 7 de septiembre de 2011

DIA 2



Últimament veig la vida a 90º. Podria semblar que aquesta és una frase críptica que amaga alguna elaborada teoria sobre el devenir de la existència, però no ho és. En realitat és la conseqüència d’un atac de lumbàlgia que literalment m’obliga  a veure la vida a 90º. I es veu diferent, creieu-me. D’entrada em fixo en coses que la gent no s’espera que algú els pugui observar. Com per exemple, els genolls. Això els agafa desprevinguts i a mi m’està oferint un ventall de formacions rotulars, francament curioses. Podria fer una dissertació dels meus recents descobriments sobre la genollera humana però per més que l’observo tampoc n’acabo de treure res. Potser si ho provo per la vessant críptica… Res, l’únic críptic que se m’ocorre és la frase del meu osteòpata quan em va dir que el meu mal lumbar era d’origen emocional.
Au, ara busca! Fes un repàs de les teves misèries vivencials i pensa en quin moment et vas cruixir per primer cop. A mi la veritat és que el mal d’esquena sempre m’agafa treballant (també el primer cop). Deu ser que l’emoció de tenir feina em contractura, i la natura, com és sàvia, s’ha ofert a disposar-me un destí de llargues aturades que jo interpretava com una broma macabra per tal d’arruïnar-me econòmica i socialment, però que ara de sobte interpreto com un bàlsam per la meva trista i malaguanyada hèrnia discal. Avantatges de posar-se a reflexionar...
Però tornem als 90º, la verticalitat està sobrevalorada. A vegades és millor anar per la vida amb el cap cot mirant les misèries de la gent i esquivant-li l’arrogància de la mirada. De nas en avall un és tal com és, i de nas en amunt, un és tot allò que li agradaria ser. Amb la mirada es mira la tristesa, l’optimisme, la il·lusió o en desassossec. A la resta del cos un s’hi troba la vida que penja i per més que intentem dissimular-la, és el que ens queda i el que en realitat som. I mira, ara que em fixo en totes les deixalles del terra, m’adono que a mi lo d’acotxar-me no em ve de l’esquena sinó que el que de veritat em penja és la catalanitat. Tants anys abaixant el cap m’han cruixit les lumbars i ara a qui collons li passo la factura. Potser si deixem de ser el que som i aixequem una mica el cap per mirar allò que volem ser, assoliríem per fi la forma erecta cobejada. La cobejo jo, que després de tants anys patint de mal d’esquena sé del que parlo. I a més, ja em pengen prous coses com perquè ara també em pengi l’orgull. No veieu que al caminar m’hi vaig donant cops amb els rocs. No si... encara me l’acabaré aixafant.

domingo, 4 de septiembre de 2011

DIA 1


Avui algú m’ha dit que les tetes no paraven de créixer. Jo fa temps que havia sentit allò del nas i les orelles (en el meu cas un destí francament amenaçador ja que en una d’aquestes extremitats no em puc permetre ni un mil·límetre) però, els pits?
Ara resulta que l’opció siliconada no és més que una carrera contrarellotge a la inversa. I parlant de carreres, jo exerceixo la de dona. Una barreja entre humanitats mal expressades, ciències mal enteses i certes dosis de teologia. L’opció postgrau l’he fet en maternitat i per tradició familiar tinc un màster en relacions de parella. Tot plegat un munt de teoria, sovint mal apresa, que tampoc em serveix per trobar una bona feina. Feina de dona, és clar.
Però jo no desisteixo i m’he llançat al món laboral de la feminitat amb la meva “L” de pràctiques. Un amic li diu la “L” de “lechugo”, i aiem sento jo. Aparentment titulada però més vegetal que persona a la que se solen atribuir dos dits de seny. A mi de seny me’n falta un dit, o me’n sobren dos i de rauxa sempre en vaig curta. Per això m’he enfilat la meva “L” a l’esquena disposada a avançar pel que podria dir-ne la carretera de la vida, i em quedaria la mar de fi, però que en el meu cas prefereixo anomenar-ho el “pedregal” de davant de casa.
Tots els camins comencen sempre davant de casa i si un no ha tingut la sort que algú més avantatjat li ha asfaltat la cosa, s’hi trobarà sempre un munt de pedres que haurà d’anar sortejant en funció de la seva millor o pitjor apresa teoria.
I com que jo de teoria en tinc un munt i ara resulta que les tetes no em paren de créixer, he decidit que millor lluir-les que amagar-les. Així que de moment em planto aquí, sobre aquest roc i amb intenció de fer-ne alguna cosa que s’assembli a una drecera. Un camí sempre ha de dur a algun lloc i jo estic disposada a iniciar-lo tot vestint la meva “L” de pràctiques que he pintat amb retolador verd gastat en un pitet que he robat als meus fills. Vés a saber on arribarem, però si més no, suposo que com a mínim ens veurem a Roma.