sábado, 29 de junio de 2013

DIA 25:


“Ja s’ha acabat el curs? No m’ho puc creure”, diu la meva filla l’últim dia d’escola mentre surt carregada amb un patracol de treballs, manualitats, un mural enorme que hem-tingut-la-sort que li toqués en una rifa, i aquells llibres mal folrats que ara fa un curs li van costar un disgust al haver d’acceptar en públic que sa mare tenia nivell zero pel que feia a treballs manuals en general i al ditxós aironfix en particular. Però els llibres han fet el seu servei i la quantitat de paper que la pobra criatura arrossega, evidencia que la cosa acadèmica ha anat prou bé.

“Què de pressa m’ha passat”,  insisteix. I tot d’una em ve al cap un dels records més punyents que hi acumulo. Va ser fa molt, un més de juny de ves a saber quin any, en el que vaig pronunciar la mateixa frase a la sortida d’una altra escola. Aquell curs també em va passar volant, i per primera vegada vaig sentir que a part de llegir, escriure i barallar-me amb un munt de números que insistien a multiplicar-se indecentment, també vaig aprendre una cosa que ja no m’abandonaria mai: vaig tenir consciència del pas del temps.

Allò va ser un abans i un després. No recordo l’abans però sé que devia ser semblant al que el meu fill viu cada dia quan pregunta: “això ho farem avui després de dormir?”  L’abans era aquell viure a la inòpia i el després... ai, el desprès! El després va massa ràpid.

De fet a mi ja fa temps que el després em corre, però ara sé que a la meva filla també li ha arribat el moment. “Quin moment?” em pregunta a cau d’orella mentre espia com escric. I jo no sé exactament què respondre, però sí sé que és un moment que recordarà tota la vida, i que algun dia, al cap dels anys, sabrà que en aquell moment es va fer gran.

Però no patim. Fer-se gran també és bo i malgrat ja he hagut d’aturar més d’una conversa pre-adolescent sota amenaça de patir un atac de cor, sé que el temps li portarà un munt de coses bones.  Aquest curs ja n’ha portat algunes. A mi també. De moment puc compartir amb vosaltres que canvio de classe i ara aniré a petar a la web del diari Ara (a la secció de criatures) on també podreu llegir-me. I us confesso que estic molt contenta. I nerviosa. Només espero que el nou curs no m’enceti gaire els colzes, que hi pugui fer alguns amics i això sí, ja posats, que tot plegat serveixi per acabar d'envellir bé.

miércoles, 26 de junio de 2013

DIA 24

Ahir vaig estar a punt de fer el ridícul. Ho puc explicar perquè en un instat de lucidesa vaig poder advertir la magnitud de la tragèdia i ho vaig aturar a temps. Es tractava de ballar. En públic! Una cosa que com que ja havia fet temps abans pensava que no em suposaria cap esforç i que el meu cos respondria harmònica i rítmicament en el moment que ho precisés. Però no va ser així. En un assaig previ vaig descobrir que hi ha certes habilitats que no tenen garantia passats més de vint anys i un castanyot de realitat em va deixar atabalada re- configurant de nou la meva llista de capacitats. 

Però com que la causa del ball s’ho valia, vaig decidir que havia arribat el moment que la meva filla passés a representar l’honor de la família. Així que la vaig vestir adequadament, vaig plantar-la a primera fila i li vaig dir: au reina, a ballar! I la nena tan contenta ho va fer la mar de bé.

Al barri hi ha de tot i aquell dia, al meu, hi havia més de 400 persones ballant per una causa solidària. Es tractava de fer una recollida d’aliments per la gent pobre. Però senyors, si pobres ho som tots. A uns els ha arribat abans mentre els altres ens mirem acollonits allò de “la nada”, i mentrestant, fem una de les coses que “els pobres” sabem fer millor: ajudar- nos els uns als altres.

Avui algú m’ha dit que en els temps que corren els desvalguts han deixat de ser invisibles. I en això estem, fent-nos visibles. Però no perquè se n’adonin aquells     que sempre ens han mirat des del seu punt de vista, sinó perquè ens veiem entre nosaltres. Perquè ens adonem d’una vegada que nosaltres som TOT el que hi ha. Que no hi ha res més i de nosaltres depèn el que volem mirar.

 “De veí a veí” com diuen per aquí al barri. Sortint a ballar pels carrers i les places. Vestits de vermell, blau o taronja però amb moltes ganes i atapeint de  petits les files del davant. I és que a ells els tocarà fer el camí de veritat, però l’empenta... l’empenta ens toca a nosaltres. Així que agafeu aire i pitgeu fort perquè tot plegat s’haurà de moure. I sobretot, que no us passi com a mi. Així que passi el que passi, feu el favor de no deixar de ballar.