DIA 25:
“Ja s’ha acabat el curs? No m’ho puc creure”,
diu la meva filla l’últim dia d’escola mentre surt carregada amb un patracol de
treballs, manualitats, un mural enorme que hem-tingut-la-sort
que li toqués en una rifa, i aquells llibres mal folrats que ara fa un curs li
van costar un disgust al haver d’acceptar en públic que sa mare tenia nivell
zero pel que feia a treballs manuals en general i al ditxós aironfix en
particular. Però els llibres han fet el seu servei i la quantitat de paper que
la pobra criatura arrossega, evidencia que la cosa acadèmica ha anat prou bé.
“Què de pressa m’ha passat”, insisteix. I tot d’una em ve al cap un dels
records més punyents que hi acumulo. Va ser fa molt, un més de juny de ves a
saber quin any, en el que vaig pronunciar la mateixa frase a la sortida d’una
altra escola. Aquell curs també em va passar volant, i per primera vegada vaig
sentir que a part de llegir, escriure i barallar-me amb un munt de números que
insistien a multiplicar-se indecentment, també vaig aprendre una cosa que ja no
m’abandonaria mai: vaig tenir consciència del pas del temps.
Allò va ser un abans i un després. No recordo
l’abans però sé que devia ser semblant al que el meu fill viu cada dia
quan pregunta: “això ho farem avui després de dormir?” L’abans era aquell viure a la inòpia i el
després... ai, el desprès! El després va massa ràpid.
De fet a mi ja fa temps que el després em corre,
però ara sé que a la meva filla també li ha arribat el moment. “Quin moment?”
em pregunta a cau d’orella mentre espia com escric. I jo no sé exactament què
respondre, però sí sé que és un moment que recordarà tota la vida, i que algun
dia, al cap dels anys, sabrà que en aquell moment es va fer gran.
Però no patim. Fer-se gran també és bo i malgrat
ja he hagut d’aturar més d’una conversa pre-adolescent sota amenaça de patir un
atac de cor, sé que el temps li portarà un munt de coses bones. Aquest curs ja n’ha portat algunes. A mi
també. De moment puc compartir amb vosaltres que canvio de classe i ara aniré a
petar a la web del diari Ara (a la
secció de criatures) on també podreu llegir-me. I us confesso que estic molt contenta.
I nerviosa. Només espero que el nou curs no m’enceti gaire els colzes, que hi
pugui fer alguns amics i això sí, ja posats, que tot plegat serveixi per acabar d'envellir bé.