martes, 17 de abril de 2012

DIA 13

Tinc per costum anar pel món observant tot allò que em trobo. Mirar és un d’aquells gests que encara ens podem permetre, i qui sap si tot d’una, amb un cop d’ull distret, podem ensopegar amb alguna cosa que ens acabi alegrant el dia. A mi em va passar no fa gaire, quan vaig tenir la sort de creuar la mirada amb un d’aquells objectes que em solen cridar l’atenció. Era una cosa senzilla però prou curiosa: una bossa lligada al pal d’un semàfor, plena de taps de plàstic de diverses formes i colors.

El festival de volums cromàtics amb els que segur que les mestres dels meus fills elaborarien des d’un diplodocus a un gràfic 3D sobre la teoria de l’evolució (aprofito el moment per confessar la meva absoluta admiració per les capacitats plàstiques del col·lectiu), em va seduir. En un primer moment vaig pensar que es tractava de l’excentricitat d’algun veí inspirat, però tot analitzant diverses opcions vaig acabar consensuant que la cosa tirava més a un elaborat i espontani acte de reciclatge.

Avui faig temps asseguda en un bar i em trobo un cartellet on apareix la foto d’una nena amb un escrit on s’informa que la petita pateix una cardiopatia congènita, i es demana la col·laboració ciutadana per ajudar a finançar els seus complicats tractaments. M’apropo per llegir l’espera’t número de compte, però descobreixo que tot el que es sol·licita és la recollida de taps. Just en aquell moment recordo la bosseta lligada al pal, i tinc la sort de presenciar com l’amo del local treu un munt de bosses plenes de taps que aboca a un recipient més gran, perquè un tercer passi a recollir-ho demà.
A simple vista crec que ha acumulat uns 7 kg, un volum prou important si tenim present que parlem de plàstic, i quan pregunto curiosa, l’home m’explica que com que al semàfor els robaven, ell s’ha ofert a recollir-los i la gent del barri li va portant.

Mentrestant, el televisor està encès i sento que algú parla de l’incident d’un monarca mentre caçava elefants. Un altre recorda el passat del ministre d’economia a Lehman brothers, unes imatges anuncien noves retallades a educació i sanitat, i a peu de pantalla un text deixa anar que aviat ens pujaran l’IVA. L’estratègia sembla bona. Potser donant-nos totes les noticies de cop, aconseguiran estabornir-nos perquè deixem de discernir, però al bar on sóc, la gent entoma les plantofades amb el cap ben alt i tothom ho comenta. Francament, el nivell de la conversa supera el de molts tertulians habituals, però jo em miro la bossa plena de taps i alguna cosa em commou.

Sé que les coses van maldades, sé que per alguns sortir endavant és realment difícil, però mentre uns continuen fent-nos jocs de mans imaginant que no sabem “donde està la bolita”, sé que els altres, els que de veritat importen, seguiran ajudant-se els uns als altres. Diners no que no en tenim, però tenim altres coses. I senyors, ara mateix no se m’ocorre res que tingui més valor que una bossa plena de taps.