lunes, 30 de septiembre de 2013

DIA 28

AIXÍ ANIRÀS???!!! Amb aquest crit desesperat la meva filla ha tingut a bé alegrar-me el matí fent-me entendre la perplexitat amb que observava la vestimenta que m’acabava de posar. Confesso que mai he estat gaire hàbil en això de cuidar la imatge, però si ja em costa prou triar amb què combinar els meus sempre-eterns texans, només em falta haver de lidiar amb els prejudicis de la meva prole en temes d’indumentària.

El cas és que he decidit tirat pel dret, i simulant certa actitud ofesa, he intentat no fer cas del comentari fins que la cosa ha anat a més acompanyada d’un “ Ah no, si et fas això jo no vaig amb tu a l’escola”. I sense esma per entrar en raons a unes hores tan poc apropiades, he desistit de recollir-me el cabell per no semblar el que ella denomina “súper-mega-ultra-vella”.

En fi, el moment ha arribat, i si bé el meu petit ha intentat suavitzar la situació aclarint que “la mama només ens acompanya a l’escola i després se’n va” o el que en llenguatge clau ve a ser “tranquil.la que no la veuran gaire amb nosaltres”, he entès que acabàvem de finalitzar un etapa.

A cop de crit he passat de ser una “súper-mama” a “mama-m’avergonyeixes” i tot d’una he entès que la cosa es complicava.

I el cert és que la parauleta ja me l’he sentit dir alguna vegada. Va ser el moment en que vaig descobrir que els meus fills passaven d’observar-me a jutjar-me i coi, els nanos tenien raó. Aleshores vaig entendre que aquella prolongació materno-filial que havíem establert executant a la perfecció allò de “jo tinc fred, tu et poses la jaqueta”, havia finalitzat. Ara actuaven lliurement. Tan lliurement que fent us de la llibertat que els he inculcat, decideixen criticar-me.

Però no defallim. Criticar ve de criteri, i després d’haver llegit uns quants manuals sobre com no enfonsar-los del tot l’autoestima, entenc que tot plegat va per bon camí. De fet recordo les paraules d’un psicòleg que assentia amb un somriure cada cop que jo li explicava alguna barrabassada dels meus fills, i ell repetia... “això fan? Genial, estan súper bé. Malament aniríem si no ho fessin.”

I és que es veu que fer-se gran vol dir exactament això. Anar establint criteri. Primer a cop de mossegada per acabar utilitzant la cavitat bucal d’una manera més assenyada. Si hem arribat fins aquí, ja podem estar contents, però el que no podem és oblidar que l’objectiu sempre és el mateix. Ja ho deia Freud, s’ha de matar els pares. Així que ara que ja sabem de quin mal hem de morir...que comenci l’espectacle.