Ahi r vai g sorti r. Podri a expli car que va ser una ni t glamurosa, que el meu encant em va fer destacar entre la multi tud nocturna i fi ns i tot podri a expli car que vai g acabar lli gant, però no és cert. Un i rrefrenable i mpuls d’honestedat del que no aconseguei xo desempallegar-me’n , m’obli ga a expli car la veri tat del tema: i es que vai g acabar vomi tant.
El pas dels anys no només ha macat el meu exteri or, ha deteri orat les meves capaci tats físi ques i ha malmès la meva consti tuci ó, si nó que ara vei g que també ha actuat si bi l·li nament en els meus òrgans i nterns que han deci di t plantar-se davant les meves (esporàdi ques) i ngestes d’alcohol. El que abans em desi nhi bi a, ara es convertei x en humi li aci ó al veure exposada la meva tri sta fi gura davant la tassa del vàter. Però mi llor no hi penseu... Preferei xo que us quedeu amb la i matge que heu elaborat de mi , i magi nant que cada cop m’assemblo més a Beyoncé. Dei xeu-ho ai xí... perfecte.
Però hi ha més coses que també s’han anat deteri orat al meu voltat. Preci sament ahi r vai g coi nci di r amb un munt de (des)coneguts que voltaven passei g de gràci a amunt, vomi tant com jo un descontent que se’ns ha i nstal·lat fa temps al ventre.
Suposo que com jo fai g quan la cosa m’agafa al lli t, pri mer espero ben qui eteta a veure si di ssi mulant el malestar se’m passa, però arri ba un moment en que tots sabem que o bé un s’ai xeca i ho treu, o allò no es resoldrà de cap manera. I ai xí estàvem tots, fent-nos passar la ressaca de tantes i ngestes obli gades que ens han acabat provocant un bon tall de di gesti ó. I ara resulta que no els agrada que vomi tem perquè embrutem els carrers. No si ... jo ja ho entenc, però aleshores que algú busqui una soluci ó amb forma de vàter perquè pugui marxar la porqueri a un cop ti rem de la cadena. Si en el fons ai xò és l’úni c que demanem, un vàter i una cadena per poder fer desaparèi xer tot allò que a poc a poc ens hem anat empassant i que ara ja no sabem on coi fotre’ns. Tampoc és tant di fíci l d’entendre, no?
A mi de peti ta el meu pare m’expli cava que d’ai xò se’n dei a fer net. També m’expli cava altres coses, com que de gran podi a ser el que volgués, que havi a de confi ar en els demés, que si estudi ava i apreni a podri a teni r un bon futur, que en aquesta vi da ens havíem de respectar, i que no dei xés de somi ar per aconsegui r un món mi llor. Ai xò m’ho dei en a mi i ara jo ho repetei xo als meus fi lls en forma de mantra. El problema és que a part d’ai xò també els he d’expli car què hi fa tota aquesta gent cri dant al carrer, per què al veí del si sè l’han fet fora del pi s o per què al germà de la seva mi llor ami ga l’han hagut de treure de l’escola perquè el pare s’ha quedat sense fei na. I els ho expli co com puc. Fi ns i tot els expli co que avui la mama fa mala cara perquè (com que no està acostumada a beure) ha barrejat un parell de líqui ds que no son bons. I ells m’escolten, i em mi ren, i ens escolten i ens mi ren... I jo seguei xo repeti nt el meu mantra però no sé què passa que cada cop em sona més flui xet. Però ells encara em mi ren amb els ulls plens d’i l·lusi ó i jo els di c que sí, que el món és meravellós i que quan si gui n grans podran fer el que vulgui n. Fi ns i tot podran sorti r de ni t, destacar entre la multi tud nocturna i acabar lli gant. Però hi ha una cosa que no els expli co i que jo sé. I és la por que sento quan em punxa el ventre i penso que malgrat m’esforci a seguir fent arcades, ni el seu pare ni jo aconsegui m treure-ho tot i ells hagi n de segui r vomi tant. Ai xò sí que em fa por. I pena. De què haurà servi t aleshores tot plegat?