DIA 23
L’altre dia vaig fer una feina. Ho comento
perquè en els temps que corren el millor que podem fer és compartir les
alegries, i perquè la feina en qüestió em va fer pensar.
Es tractava d’un taller de picto-escriptura
per estimular la creativitat en els nens. I coi si la vam estimular, sobretot
la meva. No només vaig tenir la sort que un bon grapat de nens volguessin
passar una estona amb mi jugant a inventar histories, sinó que a sobre, em van
tocar uns nens d’aquells de veritat. Dels que encara corren pel carrer sense ningú
que els digui com s’han d’organitzar, i que decideixen en tot moment si escolten
o xerren mentre jo feia malabars intentant fer-me un forat en la seva santa
voluntat. Però ho vaig fer. Em van
escoltar un segon i a la veu de “ja” van començar a crear amb una facilitat que
ja la voldríem molts professionals.
Avui torno de la “tarda literària” que es fa a
l’escola dels meus fills i un reguitzell de textos encara em regalima cervell
avall mentre em pregunto...en quin moment hem perdut tota aquesta creativitat?
En una altra sessió de picto-escriptura, una
jove escriptora (molt més formosa que no pas jo) demanava als nens que
inventessin un personatge. Els meus fills eren presents i estic convençuda que
si s’haguessin atrevit a aixecar el braç, n’haurien dit un bon grapat. Però el
que mai haurien dit era el que van sentir: un cervell amb cames i braços.
En aquell moment sé que la meva filla va tenir
una epifania. Ella hauria imaginat princeses, pirates, dracs, cargols, conills
o fins i tot un escamarlà, però allò... Allò era la creació d’algú que
l’acabava d’inventar.
Aleshores em vaig adonar que estimular la
creativitat és precisament això: recordar als nens que tenen el poder d’inventar-ho
tot. Que tot és possible. Que hi ha camins, caminols, viaranys, corriols,
callís i carreranys per arribar als llocs. Que si no s’hi arriba per la dreta, no
cal anar a buscar l’esquerra perquè poden inventar un camí nou diferent de tots.
I la meva filla se’n va adonar.
Quan al vespre li vaig demanar que inventés un
personatge ja no li va caldre recordar totes aquelles coses que l’imaginari col·lectiu
li havia anat abocant al llarg dels anys. Va pensar un instant i a cop d’impuls
va dir: una goma que canta. I abans de decidir si aquella idea era bona o
dolenta, va gaudir del plaer de saber que aquell personatge només existia
gràcies a ella. Ella l’havia creat.
Torno a pensar en aquells nens moguts curulls d’idees
i m’adono que estimular la creativitat és molt més que animar-los a
experimentar amb el fet de ser artistes. Es ajudar-los a ser lliures. I sé que
la meva filla ho va entendre. També sé que a hores d’ara segurament se’n deu
haver oblidat però espero que quan sigui gran, quan les coses se li torcin i no
li convingui algun dels camins que la vida li oferirà, recordi aquell cervell
amb peus i mans i s’atreveixi a crear. I és que senyors, d’això serveix la
creativitat, per obrir una finestra amb la que inventar-se el món. I en els
temps que corren, el millor que podem fer pels nostres petits és donar-los la
confiança de saber que poden fer-ho.
Perquè d’una cosa estic segura i és que el món, ens agradi o no, se
l’hauran de tornar a inventar.