martes, 29 de octubre de 2013


DIA 29

Fa dies que dono voltes dins el meu cervell com un gat engabiat intentant trobar alguna cosa sobre la què escriure. Confesso que hi ha certs temes que ja comencen a censurar-me’ls a casa (els més divertits, se’ns dubte). Però com que no vull malmetre la imatge pública dels meus petits, intento tirar de la meva que ja fa temps que fa estralls.

El cas és que dins el cervell no hi trobo res (hi guardo poc), així que a falta d’anècdota reveladora, he decidit atacar un dels meus temes pendents: la meva incapacitat de decisió.

Mai he cregut gaire en això dels horòscops però confesso que pel que fa a decidir, servidora és balança fins al moll de l’òs. Abans de triar he d’avaluar la situació d’una manera que m’avoca irremeiablement a l’equilibri, i així és impossible decantar-se per res. Tot el que puc fer és una elaborada dissecció de la situació davant del meu partenaire, perquè deixi caure el seu dit sobre un dels platets i a cop d’estat envií a pastar fang la comissió parlamentària que porto dins.

Només aleshores podem tirar pel dret, però arribats a aquest punt comprendreu que hi ha una cosa que em suposa una dificultat absoluta. Em refereixo a l’infern d’enfrontar-me a cada una de les decisions que hem de prendre constantment pel que fa al camí de vida que triem pels nostres fills.

A quina escola el portem? A quin institut? L’apuntem a un casal o l’enviem de colònies? I a un cau o millor un esplai? La criatura hauria de fer música o anglès? Vols dir que no li convé una mica d’esport? Quin???  He pensat que podríem buscar un professor de piano que fos anglòfil. I ja posats que es vagin passant la pilota per sota les cames, no et fot! I les vacances, hauríem de trobar un lloc on poguessin fer amics. Platja o muntanya? No seria millor que coneguessin món? Marxem a l’estranger?

Marededéusenyor! Si ja em costa prou decidir què en faig del meu esdevenir, imagineu  carregar amb la responsabilitat del dels meus fills. Però sembla que això és el que toca i ara recordo un bon dia en que el meu pare se’m va asseure al davant i em va preguntar: Ho he fet bé?


Confesso que la cosa em va agafar per sorpresa i tot d’una vaig haver de fer balanç de la meva vida per intentar decidir què hauria passat si jo fos diferent. Si tenim present que servidora ja s’atabala només havent de decidir entre els plats d’una carta, comprendreu que la cosa em va ser complicada. Però vaig respondre a la pregunta i ara que sóc mare, i que puc posar-me a l’altre costat de la barrera, sé que algun dia seré jo la que m’hauré d’asseure davant els meus fills i preguntar sobre tot allò que podria haver triat precisament a l’inrevés. No sé què em respondran, i per si de cas aquí deixo aquest document on consta que tot el que vam fem, ho fèiem a fi de bé. Però hi ha una prova definitiva que només es manifestarà amb el pas del temps. Serà quan nosaltres siguem avis i veiem com els nostres fills eduquen als nostres nets. Aleshores veurem com ho fan i no caldrà preguntar-los res. Si estan contents amb el que els vam donar, ho sabrem.


Nota: A partir d'ara al DIARI D'UNA DONA EN PRÀCTIQUES l'acompanyaran els fantàstics dibuixos de l'il.lustrador Guillem Escriche. http://llapisipaper.blogspot.com.es/