martes, 21 de julio de 2015

Dia 39

Fa temps que no escric. Cert. Però ha estat per un bon motiu. Després d’un llarg període encabida en una d’aquelles xifres catastròfiques que de tant en tant ens anunciaven les autoritats de torn, sembla que per fi el món torna a girar, i ara la feina se m’acumula fent-me córrer tot el dia amunt i avall. La part bona d’un sotrac és que t’aixeques. I ja posats, n’aprens dues o tres coses que, de ben segur, et feia falta esbrinar.


Servidora n’ha tret un munt, però sobretot m’he adonat de la quantitat de gent que, donat el cas, té el valor de tornar a començar.

Jo a la vora en tinc algunes, i curiosament la feina m’ha portat a descobrir que aquesta tossuderia impertinent que tenim en ressorgir, no és patrimoni exclusiu dels humans.

Les àligues també ho fan. De fet, elles fins i tot trien si volen viure 40 o 70 anys.  Ja és ben cert que en aquesta vida ningú et regala res, així que els pobres animalons, un cop arribats a aquella edat en que es veu que compartim crisis, s’adonen que el seu cos ja no els respon com abans. Si jo esbufego i agafo més autobusos dels que desitjaria, a elles les ungles se’ls fan  flexibles i no poden atrapar les preses per menjar.  El bec, fins aleshores llarg i punxegut, se’ls corba endins apuntant al pit, i les ales, velles i pesants, donen pas a unes plomes gruixudes que els dificulten volar.

Analogies a part (que cadascú s’interpreti al gust, això del pes de les plomes), el cas és que arribats a aquest punt, l’àliga és conscient que la cosa no tira. Té 40 anys i dues alternatives: morir o canviar. 

Però es veu que en el món de la fauna les coses tampoc són de franc, i si la bèstia tria continuar, haurà de volar cap a una muntanya i fer-se un niu al costat d’una paret. Allí es donarà cops amb el bec fins que aconsegueixi arrencar-se’l, després esperarà que li creixi un de nou per  extirpar-se les ungles, i quan les noves comencin a néixer, es desplomarà. Cinc mesos trigarà l’animaló a tornar a sortir volant. Però ho farà totalment renovada. Havent-se desfet de tot allò que ja no li servia i, renaixent des de dins, podrà viure uns altres 30 anys.  

I ara que toca treure’n alguna conclusió, em quedo ben muda.  La imatge que he elaborat de la pobra au dins el meu cap, m’esgarrifa, i l’únic que puc demanar es que tots aquells que esteu en èpoques de canvi, no us feu massa mal. Si us heu d’arrencar res, que sigui amb la mateixa tendresa que heu trigat a construir-ho. Però també és cert que sempre he pensat que els canvis eren importants. Importants i necessaris.  Així que aquells que tingueu el valor de llençar-vos-hi, des d’aquí us animo. I il·lusionada miro al cel, esperant veure-us sortir volant.    

Dibuix de Guillem Escriche: llapisipaper.blogspot.com