viernes, 9 de noviembre de 2012


DIA 18

Ahir vaig presenciar una escena que em va deixar els pels de punta. Aparentment ningú hauria advertit que la cosa acabaria sent terrorífica, però a mi se m’ha ficat una por al cos que se m’ha instal·lat allà on s’acumulen totes les pors en general. Al baix ventre.

La cosa va començar quan un grup de pre-adolescents o post- infants, digueu-ne com vulgueu, feien temps esperant el metro. La canalla en qüestió semblava mantenir una de les seves converses habituals, quan tot d’una la temàtica va fer un gir i van passar a fer ostentació dels seus aparells bucodentals. La imatge em va evocar la meva tendra infància, quan aquell que havia de portar els mal anomenats “ferros” era sotmès a l’abisme de la vergonya i el deshonor. Pobrets, vaig pensar. Però lluny d’incomodar-se amb les seves pròtesis, aquells marrecs van lloar-ne les seves virtuts d’una manera ben peculiar.

El primer dels interfectes va explicar que el filferro que adornava la seva boca havia costat uns 1200 euros. Immediatament un segon assistent el va interrompre comunicant que els seus havien costat 3000, i en el mateix instant, un altre que no semblava gaire integrat, va veure el cel obert i va poder dir amb orgull que els seus valien 4000! Per un segon la resta del grup el va observar admirat, i el post-infant en qüestió es va sentir glorificat en el seu moment d’esplendor. Havia guanyat una batalla que segurament per ell era virtual però que per mi es traduïa en una successió d’imatges esgarrifoses de pares arruïnats traient els calers de ves a saber on, per poder corregir el que la mare natura havia fet en les boques dels seus fills.

Confesso que per un instant vaig estar temptada d’abocar-me sobre la criatura en qüestió, obrir-li la mandíbula i observar quina mena d’enginyeria aeronàutica (com a mínim) podia costar tants calers. Però em vaig contenir.

A casa reflexiono sobre els fets, i no sé què m’esgarrifa més. Si la meva ment imaginant com encaixar un seguit de grapes enganxades als filferros de certes arracades per aconseguir una bona ortodòncia casolana, o el fet de veure com aquells nens parlaven de diners.

Fa un parell de dies vaig haver de tenir una conversa amb el meu fill petit. Em demanava una cosa que jo creia que no necessitava i vaig intentar fer-li veure que les coses tenen un valor. Un valor econòmic i un valor real. Real-ment necessites allò que demanes? El meu petit em va escoltar atent i el vaig deixar amb aquella reflexió, decidida a acceptar qualsevol que fos la seva decisió. I ho vaig fer.

Ara torno a pensar en aquells menuts de dents tortes i m’adono que en el fons no tenen cap culpa per haver frivolitzat sobre l’economia dels seus pares. De fet no frivolitzen. Li donen als diners un valor social que a una edat tan tendre em va fer mal. Ves a saber on ho han après. No hi vull ni pensar no fos cas que em trobi entre els exemples. Però en el fons hi ha una cosa que em reconforta. Ells estan en aquella edat en que es pensen que els calers són el que importa. Però el que no saben és que tard o d’hora descobriran que darrera de cadascun d’aquells maleïts trossos d’acer, hi ha sempre uns pares que faran el que calgui per poder-los pagar. Aleshores sí que podran dir amb orgull: els meus van costar 4000! I irremeiablement una llagrimeta els lliscarà moc avall.