Dia 38
Mai he sigut gaire de Nadal, però la canalla
obliga, i a força d’il·lusionar als petits, he descobert que hi passen un munt
de coses boniques. Per exemple:
Que la portera, farta de sentir-me rondinar
cada cop que obro la bústia i no trobo cap carta per mi, decideixi escriure’m
una bonica postal de nadal.
Que la meva filla se m’apropi a les nou de la
nit amb un queixal a la mà, i em xiuxiuegi fluixet que no dirà res fins l’endemà.
Així el seu germà pensarà que li ha caigut al matí i jo tindré més temps per...
en fi, ja se sap.
Que una persona a la que gairebé no conec,
llegeixi un conte que he escrit i es prengui la molèstia d’enviar-me un
missatge per dir-me que li ha encantat.
Que a l’escola de ciutat vella on ensenyo als
nens a inventar històries, una mestra m’expliqui amoïnada com un petit li
demana que l’ajudi a escriure l’adreça de casa. Es veu que cada any, quan fa la
carta als reis, s’hi fixa molt al posar-la. Però alguna cosa deu fer malament,
perquè mai passen.
Que jo li expliqui aquesta història a la meva
filla i ella em demani que hi fem alguna cosa.
Que en un taller d’escriptura una nena de deu
anys aixequi la mà i pregunti: què és l’infern? Es el primer cop que sent la
paraula.
Que tot comprant pel barri, una veïna
s’apropi a la meva filla i li digui que s’assembla tant al seu avi. Que la dona
es ruboritzi quan recorda com n’era de guapo. Molt! I jo, que tant l’enyoro,
senti com diu que era una gran persona, així que ja pot estar ben orgullosa
d’assemblar-s’hi.
Que avui em costi triar un vestit perquè,
després de tant de temps, torno a tenir un sopar d’aquells de feina.
Que algú m’estigui llegint.
I que els demani un dibuix d’un arbre de
nadal als meus fills, per il·lustrar aquest blog, i no me’l facin. Però que després
surti al carrer i quan obro la bústia hi trobi aquesta bonica postal que fa
dies van pensar deixar-hi.
BON NADAL I UN MOLT FELIÇ 2015
Dibuix de la meva filla Zoe
