martes, 23 de diciembre de 2014

Dia 38

Mai he sigut gaire de Nadal, però la canalla obliga, i a força d’il·lusionar als petits, he descobert que hi passen un munt de coses boniques. Per exemple:

Que la portera, farta de sentir-me rondinar cada cop que obro la bústia i no trobo cap carta per mi, decideixi escriure’m una bonica postal de nadal.

Que la meva filla se m’apropi a les nou de la nit amb un queixal a la mà, i em xiuxiuegi fluixet que no dirà res fins l’endemà. Així el seu germà pensarà que li ha caigut al matí i jo tindré més temps per... en fi, ja se sap.

Que una persona a la que gairebé no conec, llegeixi un conte que he escrit i es prengui la molèstia d’enviar-me un missatge per dir-me que li ha encantat.

Que a l’escola de ciutat vella on ensenyo als nens a inventar històries, una mestra m’expliqui amoïnada com un petit li demana que l’ajudi a escriure l’adreça de casa. Es veu que cada any, quan fa la carta als reis, s’hi fixa molt al posar-la. Però alguna cosa deu fer malament, perquè mai passen.

Que jo li expliqui aquesta història a la meva filla i ella em demani que hi fem alguna cosa.

Que en un taller d’escriptura una nena de deu anys aixequi la mà i pregunti: què és l’infern? Es el primer cop que sent la paraula.

Que tot comprant pel barri, una veïna s’apropi a la meva filla i li digui que s’assembla tant al seu avi. Que la dona es ruboritzi quan recorda com n’era de guapo. Molt! I jo, que tant l’enyoro, senti com diu que era una gran persona, així que ja pot estar ben orgullosa d’assemblar-s’hi.

Que avui em costi triar un vestit perquè, després de tant de temps, torno a tenir un sopar d’aquells de feina.

Que algú m’estigui llegint.

I que els demani un dibuix d’un arbre de nadal als meus fills, per il·lustrar aquest blog, i no me’l facin. Però que després surti al carrer i quan obro la bústia hi trobi aquesta bonica postal que fa dies van pensar deixar-hi.

                                       BON NADAL I UN MOLT FELIÇ 2015

Dibuix de la meva filla Zoe

martes, 9 de diciembre de 2014

DIA 37

L’altre dia vam fer una RUF; o el que en idioma de la meva filla ve a ser una Reunió Urgent Familiar. A casa tirem de RUF quan el nivell de crispació general se’ns dispara i entrem en aquell espiral de tensió i males cares que fa la convivència difícilment suportable.  Ja sé que molts entesos parlen de les baralles entre germans com una cosa normal i fins i tot saludable, però coi, els meus a vegades ho eleven a categoria olímpica i aleshores toca, com a mínim, entrar a legislar.

El fet és que una RUF a temps atura molts mals. I en aquest cas, veient que la comunicació oral es complicava, els vaig donar un paper i els vaig fer tres preguntes. Què m’agrada de la meva família, què no m’agrada, i què puc fer jo per canviar-ho. “Jo” entenent-se “ells”, que a casa ja ens coneixem i tots els problemes van a petar sempre al cubell de la roba bruta perquè els renti servidora.  Però aquest cop no. Aquest cop vaig aprofitar l’efecte sorpresa i els vaig endinyar el paperet, posant-los a escriure per poder gaudir del meu primer triomf. Cinc minuts de silenci.

La meva filla s’hi va llençar amb la seva disciplina i devoció habituals, i el meu petit ho va enllestir ràpid amb un: a mi m’agrada TOT. També habitual. Però aquest cop l’enginy no va colar, i fent-los reflexionar un xic més, el petit va acabar escrivint en l’apartat que puc fer “jo” (és a dir “ell”) la frase “No fer els problemes més grans”.

Caram, la cosa em va semblar prou lúcida i aleshores va i el marrec m’etziba que a vegades, quan tenim un problema, el compliquem i encara el fem més gran. Ve a ser com quan un ha fet una cosa malament i després castiguen a tota la classe sense pati. Si ho dius, el problema s’acaba i punt. Es queda petit.

I mira tu per on, em va semblar que tenia força raó.

Precisament ahir vaig assistir a una xerrada a l’escola on un simpàtic psicòleg intentava il·luminar-nos dient que pel que fa a l’educació, els pares mai cometen errors. Potser sí que a vegades les línies d’actuació no són les més adequades, però quan un pare o una mare estima més que res en aquest món als seus fills i els educa de la millor manera que pot, no comet errors.

I ara fem cas al meu fill i deixem-ho aquí. No ho fem més gran. Tan sols recordem que quan un nen estima la vida més que res en aquest món i s’esforça en créixer de la millor manera que pot, potser sí que de tant en tant equivoca algunes línies d’actuació, però tampoc comet errors. Així que, un cop dit, vinga tots a jugar al pati.

Dibuix de Guillem Escriche: llapisipaper.blogspot.com

domingo, 14 de septiembre de 2014

DIA 36

Cada any ens passa el mateix. A falta de poble, poblet, casa, caravana, tenda, masia, xalet o qualsevol altra mena d’aixopluc propi, servidora i família hem d’espavilar-nos any rere any per tal d’inventar-nos on coi passar les vacances. I no és fàcil, sobretot a l’hora de pair el numeret aquell que s’entesten a posar les webs al costat de les fotos, més o menys idíl·liques, de la cosa immobiliària en qüestió. Així que, tant per tant, PEL MATEIX PREU, anem a veure món.

Sempre he pensat que viatjar ensenya tant per fora com per dins. Dels altres aprens un munt de coses, i com que tot el que portes de tu, ho tens apretat a la motxil.la, sovint no hi trobes el que has de menester i et toca tirar del que portes ben endins, en la majoria de casos per fotre-ho al foc i fer algun canvi. 

A més, viatjar en família fa pinya (entenguis aquesta en el sentit més ampli de la paraula que abasta des d’una aparent germanor fins a la més cruel de les batusses); i amb el temps, els meus petits estan tan acostumats a anar amunt i avall, que quan passem per Figueres ens pregunten si aquí també parlen català. No saben on paren, pobrets.

Però mentre desfaig l’enrenou de la maleta amb certa desídia, em demano si tot plegat ha valgut la pena.

Sovint llegeixo articles que reflexionen sobre el fet d’omplir d’estímuls als menuts. Jo mateixa faig apologia de l’avorriment i sóc conscient que en més d’una ocasió als meus fills tant els era jugar al Hide Parc com als jardins de la Vall Hebron. Però quan miro enrere i recordo les excursions, els viatges, les festes, els espectacles, els monuments i les histories que hem viscut o els he explicat, constato que en molts casos no ho recorden. Però jo sí.   

Jo ho recordo tot amb aquella intensitat amb que vivia les coses quan era petita. I és que al capdavall d’això es tracta. D’aprofitar-nos d’ells per tornar a reviure una etapa que ara podem dissenyar a voluntat.  Amb ells podem tornar a ser tot allò que érem o volíem, i revivim la vida observant els seus rostres esperant il·lusionats aquell somriure que s’assemblava tant al nostre. A vegades no surt, què hi farem, el seu camí és un altre. Però quan en un descuit descobrim com els ulls se’ls il·luminen, un cop de peu a l’estómac ens envia de pet a la nostra infància i allà compartim de nou l’experiència amb els nostres fills convertits en els millors amics.


Potser sí que amb el temps allò que fèiem no ho recorden. Però jo que porto dues hores amb el cul en remull competint amb ells per pescar un crancus ben juro que sí.  

Dibuix de Guillem Escriche: llapisipaper.blogspot.com

jueves, 10 de julio de 2014

DIA 35

Començo les vacances cruixida. L’esquena m’ha tornat a fer un catacrac d’aquells que m’ha obligat a tancar-me a casa just el dia que començaven les rebaixes. Qui ho diu que el cos no és savi? El cas és que des del meu enclaustrament forçat m’he dedicat a fer balanç del munt de coses que han passat aquest any.

Si em miro a mi, no hi trobo gaire: poca feina, enrenou familiar, encara poca feina, més enrenou familiar... Però si miro enfora veig que l’enrenou ha estat del bo. D’aquell que fa créixer els nens cap allà on toca i a nosaltres ens deixa uns quants grams de greix, tres ratlletes més al front, i un esquitx de saviesa. Saviesa que cal agafar al vol quan ens cau a sobre. Perquè sovint la vida ens ensenya, però a nosaltres ens agafa fent l’orni distrets amb algun disbarat d’aquells que no van bé per les lumbars.

Però vull pensar que en tots aquests anys alguna n’he pescat, i ara que comença el període d’èxode estival, veig als meus menuts tan contents apuntant-se a casals, campaments i tot allò que se m’ocorri proposar. Ho veig i m’enorgulleixo de comprovar que res els fa por. Aleshores penso d’on els ve aquesta rauxa i recordo un fet, fa molts anys. Quan la meva filla no tenia més de 4 anys i la vam apuntar a natació. La cosa va començar malament, acompanyada d’un cataclisme de plors i angoixes que es va generar en els nens del costat. Entenc que el pronòstic era difícil, però mentre la majoria de companys desapareixien, se’ns dubte protegits pel bon fer de les seves famílies que volien evitar un trauma que anys després haurien de tornar a finançar en la consulta d’algun doctor privat, nosaltres vam decidir jugar-nos-ho tot a una carta.

La nena va continuar. Però en aquell moment l’últim que ens importava era que aprengués a nedar. Vam parlar amb professors, vam fer sessions particulars, vam fer tot allò que vam poder per ajudar-la, però sobretot el que vam fer, va ser estar al seu costat per transmetre-li una cosa que ella encara no sabia. A confiar en ella mateixa.

A nedar també en va aprendre, però sé que aquell dia va aprendre a fer front a les seves pors i jo celebro haver estat capaç d’enganxar aquella espurna de saviesa al vol. Ens va costar, però encara m’emociono quan poc després la vaig veure caient i tornant a caure d’una bicicleta que li anava massa gran. A cada patacada plorava però tornava a enfilar-se; i ara quan li pregunto “vols provar això?, ella em respon “Ho vull intentar”.


A mi encara em fa mal l’esquena i deu ser que de tant mirar avall se m’ha anat fent tort el caminar. Les coses també em són difícils, però recordo aquell moment i penso que si aleshores ella va ser capaç d’atrevir-se... Què caram! Petó al genoll, i tornem-ho a intentar.


Dibuix de Guillem Escriche: llapisipaper.blogspot.com

lunes, 26 de mayo de 2014

DIA 34

Sóc una MILF! O això és el que l’altre dia em va deixar anar un marrec de vint-i-ecs anys mentre jo posava cara de fer veure que estava perfectament al corrent de les últimes tendències en apps, pubs, tags o sounds als que diantres es referís. Però no! Va resultar que l’acrònim no tenia res a veure amb cap tecnologia rocambolesca ni cap modernitat exquisida sino que tirava més a un fet tan antic com l’anar a peu. I es que una MILF (això va per nosaltres, nenes) és el que en anglès anomenen mother I’d like to fuck; o el que en català vindria a ser: senyores que han tingut a bé procrear i amb les que tindria alguna cosa més que paraules. Què? Com se us ha quedat el cos?

Arribats a aquest punt, m’és obligat confessar que la criatura que em va fer coneixedora del terme, només va fer això, informar-me’n. Però què voleu, la cosa és prou llaminera, i per més que hagués estat concebuda per senyores tipus Pamela Anderson, és el que jo els dic als nens: Aquí si juga un, juguem tots. Doncs això.

MILF som totes i ara que tornem a tenir categoria podem sortir a pista amb el cap ben alt disposades a jugar la lliga, la copa, la champions o el mundial que ens convingui. El cas es que tornem a estar federades, y després de tants anys relegades a la invisibilitat i l’anonimat, per fi podem intuir en una mirada alguna cosa més que pensar que portem baba de nen al cap, un xiclet enganxat al cul, unes ulleres fins al coll o més llànties de les que imaginàvem.             

I funciona, coi si funciona. Què l’home ara em mira guerxo sabent que m’han re-editat després de tants anys descatalogada. I és que mare de Déu senyor, quan hem estat millor?

Si abans no sabíem com havíem de procedir amb un trist gra, ara tenim un màster en sanitat que cobreix ferides, traus, cops, otitis, faringitis, bronquitis i una dotzena d’itis més. Si abans ens atabalàvem preparant un sopar especial, ara som expertes nutricionistes i fem malabars amb tres patates i un pebrot escalivat. Si abans ens amoïnava el tràngol d’una amiga, ara carreguem sobre les espatlles el desenvolupament emocional de la nostra prole, mentre intentem no perdre l’oremus propi ni desquiciar definitivament el del company. I si abans el dia tenia 24 hores, ara hem après a encabir-hi la feina que qualsevol altre mortal executaria en 62, sense alterar la dimensió còsmica espai-temporal.


I si a tot això hi afegim que guapes ho som des que vam néixer. Què més es pot demanar? 


Dibuix de Guillem Escriche: llapisipaper.blogspot.com

martes, 8 de abril de 2014

DIA 33

Fa deu anys em va canviar la vida. La cosa ja em va agafar per sorpresa quedant-me embarassada en un sol assaig general. Així, de sobte, sense proves de vestuari, il·luminació, ni temps per aprendre el guió o com a mínim saber de què anava la història. M’hi vaig quedar i punt. I com que servidora és hipocondríaca de mena, i acabava de llegir en una revista allò de que hi ha dones que pateixen una menopausa prematura... Casumtot, tant jove que era.

Però no, la cosa mensual va tornar, deixant-nos abans un farcellet preciós amb dos enormes ulls blaus. Ja ho diuen ja, que quan tens un fill duus el cor fora del cos. I a mi fa deu anys que me’l passegen amunt i avall un parell d’individus divertits i cridaners que m’han capgirat la vida.

Encara recordo quan ingènuament pensava que un cop parida podria tornar a fer la meva. Però ja aquella nit la vaig passar en blanc. Després de més de tretze hores de part vaig passar la primera nit sencera mirant la meva filla. I no només per allò de la hipocondria i que havia llegit en un parell de revistes... No. Era perquè no volia deixar de mirar-la ni un segon. No volia deixar de sentir-la.

No cal dir que a aquella nit en van seguir moltes d’altres en les que hauria ofert la criatura al primer venedor de mocadors de paper que hagués aparegut. Però encara ara me la miro.


La miro i remiro i me’n faig creus del que ha esdevingut. Sovint he pensat que no ens en sortiríem però caram, ella en sap més que tots plegats. Ara ha fet deu anys i mentre ho celebràvem amb tot aquell grapat de gent que tant se l’estima, l’observava i sentia que era a mi a qui haurien de felicitar. Era jo l’afortunada de tenir els meus fills al costat. Sóc jo la que he après, la que he crescut, la que he canviat, a la que cada dia fan millor persona... I els hi costa. Coi, si els hi costa. Més d’un crit m’han hagut d’etzibar. Però prometo seguir aprenent. I sé que se’n sortiran. Perquè en aquesta aventura el que de veritat hem après és a estimar-nos. De la resta de coses, no sé ni quantes vegades l’hem cagat. Però si fins aquí ens n’hem sortit...PER MOLTS ANYS!!!

Dibuix de Guillem Escriche: llapisipaper.blogspot.com

sábado, 15 de febrero de 2014


DIA 32

Aquest cap de setmana he estat sola. L’home m’ha marxat lluny i els nens se’ls han emportat d’excursió una colla de post-adolescents encamisats. Ai! 

El cas és que disposo de 48h per fer la meva santa voluntat i coi, així de cop, no es veu tan fàcil. D’entrada intento picar alt i m’organitzo un sarau nocturn per allò de “oju, que torno a pista”. Però glups, l’amiga estupenda i soltera que m’he buscat, va i em pregunta subtilment si no hi puc enredar algú més. Com???!!! Que no en té prou amb mi? Però es veu que no. I tot d’una recordo que jo a les nits sóc d’aquelles a les que els agafa son. Casumtot. Amb la il·lusió que em feia un fever night. Però no desesperem, sóc dona de dia i després d’haver preparat en un temps rècord 3 dinars, 2 sopars, 2 esmorzars i 2 berenars, em planto a les 9:30h del matí amb la feina feta disposada a llegir el diari en un bar.

I coi si el llegeixo. Dos cops! Del darrera al davant i del davant al darrere; i per primera vegada en molt de temps deixo de veure el món en titulars i m’aturo en una pàgina últimament desconeguda: la cartellera. Ooohh!!! Si em punxen no em treuen sang. I no només per la cosa del cine sinó perquè quan arribo a casa tot està impecable, exactament com ho he deixat.

A partir d’aquí tot esdevé confús: dinar amb amiga, una mica de vermut, xerrar una estona, més vermut, provar a veure de què va allò amb el que juguen els nens a la pantalleta, caram com enganxa, corre que comença la pel·lícula, una copeta de vi, ningú al sofà, va un capítol...  I l’endemà t’aixeques amb un únic pensament. Fins a quina hora puc dormir si no em desperta ningú?

Obrir els ulls i llegir és el que imagino deuen fer els Déus de l’Olimp, i com que avui jo no sóc menys, obro el llibre de la Munro i acabo petant amb Punset. la gente, en este siglo XXl, ya no ejecuta sus tareas de una en una”, diu. I ves per on descobreixo que el que pensava seria un cap de setmana dedicat a enyorar i somicar, s’ha convertit en el que ell denomina moment de consciència plena. Consciència plena en mi, és clar. Que a part de mare i esposa (sense papers) també sóc jo. I quan servidora i jo ens quedem a soles, ens hi sabem estar.

I això és bo. Perquè els nens sé que me’ls tornen però tard o d’hora també marxaran, i saber que una està a gust amb si mateixa dóna certa confiança. Què voleu, la vida l’anem omplint d’allò que arrepleguem però al capdavall, el que ens queda som nosaltres. Una miqueta de consciència plena és potser el que ens cal per agafar forces. Això i aquella distància amb la que de sobte ens podem mirar l’enrenou en el que estem enmerdats. Si aleshores decidim que volem tornar-hi podrem respirar tanquils. De moment, l’hem encertat.


Dibuix de Guillem Escriche llapisipaper.blogspot.com


viernes, 3 de enero de 2014

DIA 31

Fa dies que traginem per casa amunt i avall amb totes aquelles coses típiques del Nadal. I no parlo dels àpats fastuosos, que de moment me’ls he estalviat, parlo de la màgia del Nadal que s’ha d’anar escampant a tort i a dret. I és una feinada no us penseu.

A casa la màgia comença l’u de desembre quan apareix a la cuina un calendari d’advent amb butxaquetes on cada dia s’hi amaga alguna cosa: xocolatines, llaminadures, galetes... i quan el calendari sembla que va molt apurat, deixa anar algun caleró perquè el nen s’ho acabi d’apanyar ell. 

Darrera el calendari ve l’arbre i el pessebre, que els nens munten amb alegria mentre jo intento esbrinar per què l’any passat hi cabia i aquest any no sé on coi fotre-ho. Però s’ha de fer lloc i quan ja tenim el pis ben atapeït, toca fer forat per poder encabir-hi el tió. Forat en sentit metafòric perquè el que és extremadament difícil és decidir quin cap de setmana tindrem menys ressaca (perquè tots sabem que al desembre, talment com si s’acabés el món, s’acumulen un munt de sopars de feina i amics), i ens esforcem a consensuar després de quin estarem menys perjudicats per anar a buscar-lo. I es que potser alguns no ho sabeu, però ja us dic ara que els tions creixen a les muntanyes. En aquells boscos plens de fulles (com la Fageda d’en Jordà), on hi dormen tot l’any esperant que el seu nen els vagi a buscar. I si no, que us ho expliquin els meus fills que any rere any han caminat entre fullaraca amb la vista clavada al terra buscant una barretina vermella i cridant els seus noms. I el tió surt, creieu-me que surt, i sempre és el mateix (que el tió no s’equivoca), i els nens s’hi llencen a sobre i l’abracen contents de poder portar-lo altre cop a casa, encabir-lo en un racó i atipar-lo fins a rebentar. I el tronc ve afamant, en fa cara, com sinó s’explica que s’hagi menjat la pota de pollastre que li ha posat el meu fill.

Però tot se li perdona perquè després el caguem. Tots junts, amb els avis, besàvia, tiets i cosins. I cantem, i per fer-ho ens amaguem a la cuina, perquè tenim clar que això d’evacuar és millor fer-ho en la intimitat sense una trentena d’ulls que et miren. I piquem, i aixequem la manta, i xisclem i desemboliquem... Però encara falten els reis. I aquí a casa, els esperem des de la nit anterior amb el menjador ple d’amics que venen a fer un mos abans d’agafar les escales i anar a veure la rua de ses majestats. I ens enfilem, i aplaudim i intentem pescar algun caramel, i després tornem a casa contents i ens afanyem a dormir perquè quan abans dormim, abans arribarem a l’endemà. I tots tenim pressa perquè arribi el nou dia i aixecar-nos per veure què ens han deixat ses majestats. I entre els regals sempre hi ha una carta enorme escrita amb aquella lletra delicada de gent amb llinatge, on ens fan un últim consell. I encara ve un últim dinar (que aquest cop sí em toca a mi) i la família de nou, i més paquets, i el tortell i el torró de la Vall...


Un munt de màgia escampada sense descans a tort i a dret que aquest any ha acabat amb la refotuda pregunteta. “Mama, vosaltres sou...????” Ahhhh!!!! Mania fa només pronunciar-ho. Però quan estic a punt de negar-ho, recordo que ja ho vaig fer l’any passat i la meva filla em mira amb aquella cara de “tu no m’enganyes mai, oi?”. I ho he dir. I amb un fil de veu confesso el per què de les ulleres que m’arriben a mitja galta i preparada per recollir les cendres de la meva filla que acaba de patir un cataclisme nuclear, veig com s’emociona i somriu. Aleshores m’abraça i sense poder acabar-s’ho de creure em dóna les gràcies. M’estimeu molt si heu fet tot això per mi i el meu germà. I de sobte la màgia torna. La màgia de veritat.


Nota: A partir d'ara al DIARI D'UNA DONA EN PRÀCTIQUES l'acompanyaran els fantàstics dibuixos de l'il.lustrador Guillem Escriche. http://llapisipaper.blogspot.com.es/