martes, 21 de julio de 2015

Dia 39

Fa temps que no escric. Cert. Però ha estat per un bon motiu. Després d’un llarg període encabida en una d’aquelles xifres catastròfiques que de tant en tant ens anunciaven les autoritats de torn, sembla que per fi el món torna a girar, i ara la feina se m’acumula fent-me córrer tot el dia amunt i avall. La part bona d’un sotrac és que t’aixeques. I ja posats, n’aprens dues o tres coses que, de ben segur, et feia falta esbrinar.


Servidora n’ha tret un munt, però sobretot m’he adonat de la quantitat de gent que, donat el cas, té el valor de tornar a començar.

Jo a la vora en tinc algunes, i curiosament la feina m’ha portat a descobrir que aquesta tossuderia impertinent que tenim en ressorgir, no és patrimoni exclusiu dels humans.

Les àligues també ho fan. De fet, elles fins i tot trien si volen viure 40 o 70 anys.  Ja és ben cert que en aquesta vida ningú et regala res, així que els pobres animalons, un cop arribats a aquella edat en que es veu que compartim crisis, s’adonen que el seu cos ja no els respon com abans. Si jo esbufego i agafo més autobusos dels que desitjaria, a elles les ungles se’ls fan  flexibles i no poden atrapar les preses per menjar.  El bec, fins aleshores llarg i punxegut, se’ls corba endins apuntant al pit, i les ales, velles i pesants, donen pas a unes plomes gruixudes que els dificulten volar.

Analogies a part (que cadascú s’interpreti al gust, això del pes de les plomes), el cas és que arribats a aquest punt, l’àliga és conscient que la cosa no tira. Té 40 anys i dues alternatives: morir o canviar. 

Però es veu que en el món de la fauna les coses tampoc són de franc, i si la bèstia tria continuar, haurà de volar cap a una muntanya i fer-se un niu al costat d’una paret. Allí es donarà cops amb el bec fins que aconsegueixi arrencar-se’l, després esperarà que li creixi un de nou per  extirpar-se les ungles, i quan les noves comencin a néixer, es desplomarà. Cinc mesos trigarà l’animaló a tornar a sortir volant. Però ho farà totalment renovada. Havent-se desfet de tot allò que ja no li servia i, renaixent des de dins, podrà viure uns altres 30 anys.  

I ara que toca treure’n alguna conclusió, em quedo ben muda.  La imatge que he elaborat de la pobra au dins el meu cap, m’esgarrifa, i l’únic que puc demanar es que tots aquells que esteu en èpoques de canvi, no us feu massa mal. Si us heu d’arrencar res, que sigui amb la mateixa tendresa que heu trigat a construir-ho. Però també és cert que sempre he pensat que els canvis eren importants. Importants i necessaris.  Així que aquells que tingueu el valor de llençar-vos-hi, des d’aquí us animo. I il·lusionada miro al cel, esperant veure-us sortir volant.    

Dibuix de Guillem Escriche: llapisipaper.blogspot.com                

martes, 23 de diciembre de 2014

Dia 38

Mai he sigut gaire de Nadal, però la canalla obliga, i a força d’il·lusionar als petits, he descobert que hi passen un munt de coses boniques. Per exemple:

Que la portera, farta de sentir-me rondinar cada cop que obro la bústia i no trobo cap carta per mi, decideixi escriure’m una bonica postal de nadal.

Que la meva filla se m’apropi a les nou de la nit amb un queixal a la mà, i em xiuxiuegi fluixet que no dirà res fins l’endemà. Així el seu germà pensarà que li ha caigut al matí i jo tindré més temps per... en fi, ja se sap.

Que una persona a la que gairebé no conec, llegeixi un conte que he escrit i es prengui la molèstia d’enviar-me un missatge per dir-me que li ha encantat.

Que a l’escola de ciutat vella on ensenyo als nens a inventar històries, una mestra m’expliqui amoïnada com un petit li demana que l’ajudi a escriure l’adreça de casa. Es veu que cada any, quan fa la carta als reis, s’hi fixa molt al posar-la. Però alguna cosa deu fer malament, perquè mai passen.

Que jo li expliqui aquesta història a la meva filla i ella em demani que hi fem alguna cosa.

Que en un taller d’escriptura una nena de deu anys aixequi la mà i pregunti: què és l’infern? Es el primer cop que sent la paraula.

Que tot comprant pel barri, una veïna s’apropi a la meva filla i li digui que s’assembla tant al seu avi. Que la dona es ruboritzi quan recorda com n’era de guapo. Molt! I jo, que tant l’enyoro, senti com diu que era una gran persona, així que ja pot estar ben orgullosa d’assemblar-s’hi.

Que avui em costi triar un vestit perquè, després de tant de temps, torno a tenir un sopar d’aquells de feina.

Que algú m’estigui llegint.

I que els demani un dibuix d’un arbre de nadal als meus fills, per il·lustrar aquest blog, i no me’l facin. Però que després surti al carrer i quan obro la bústia hi trobi aquesta bonica postal que fa dies van pensar deixar-hi.

                                       BON NADAL I UN MOLT FELIÇ 2015

Dibuix de la meva filla Zoe

martes, 9 de diciembre de 2014

DIA 37

L’altre dia vam fer una RUF; o el que en idioma de la meva filla ve a ser una Reunió Urgent Familiar. A casa tirem de RUF quan el nivell de crispació general se’ns dispara i entrem en aquell espiral de tensió i males cares que fa la convivència difícilment suportable.  Ja sé que molts entesos parlen de les baralles entre germans com una cosa normal i fins i tot saludable, però coi, els meus a vegades ho eleven a categoria olímpica i aleshores toca, com a mínim, entrar a legislar.

El fet és que una RUF a temps atura molts mals. I en aquest cas, veient que la comunicació oral es complicava, els vaig donar un paper i els vaig fer tres preguntes. Què m’agrada de la meva família, què no m’agrada, i què puc fer jo per canviar-ho. “Jo” entenent-se “ells”, que a casa ja ens coneixem i tots els problemes van a petar sempre al cubell de la roba bruta perquè els renti servidora.  Però aquest cop no. Aquest cop vaig aprofitar l’efecte sorpresa i els vaig endinyar el paperet, posant-los a escriure per poder gaudir del meu primer triomf. Cinc minuts de silenci.

La meva filla s’hi va llençar amb la seva disciplina i devoció habituals, i el meu petit ho va enllestir ràpid amb un: a mi m’agrada TOT. També habitual. Però aquest cop l’enginy no va colar, i fent-los reflexionar un xic més, el petit va acabar escrivint en l’apartat que puc fer “jo” (és a dir “ell”) la frase “No fer els problemes més grans”.

Caram, la cosa em va semblar prou lúcida i aleshores va i el marrec m’etziba que a vegades, quan tenim un problema, el compliquem i encara el fem més gran. Ve a ser com quan un ha fet una cosa malament i després castiguen a tota la classe sense pati. Si ho dius, el problema s’acaba i punt. Es queda petit.

I mira tu per on, em va semblar que tenia força raó.

Precisament ahir vaig assistir a una xerrada a l’escola on un simpàtic psicòleg intentava il·luminar-nos dient que pel que fa a l’educació, els pares mai cometen errors. Potser sí que a vegades les línies d’actuació no són les més adequades, però quan un pare o una mare estima més que res en aquest món als seus fills i els educa de la millor manera que pot, no comet errors.

I ara fem cas al meu fill i deixem-ho aquí. No ho fem més gran. Tan sols recordem que quan un nen estima la vida més que res en aquest món i s’esforça en créixer de la millor manera que pot, potser sí que de tant en tant equivoca algunes línies d’actuació, però tampoc comet errors. Així que, un cop dit, vinga tots a jugar al pati.

Dibuix de Guillem Escriche: llapisipaper.blogspot.com

domingo, 14 de septiembre de 2014

DIA 36

Cada any ens passa el mateix. A falta de poble, poblet, casa, caravana, tenda, masia, xalet o qualsevol altra mena d’aixopluc propi, servidora i família hem d’espavilar-nos any rere any per tal d’inventar-nos on coi passar les vacances. I no és fàcil, sobretot a l’hora de pair el numeret aquell que s’entesten a posar les webs al costat de les fotos, més o menys idíl·liques, de la cosa immobiliària en qüestió. Així que, tant per tant, PEL MATEIX PREU, anem a veure món.

Sempre he pensat que viatjar ensenya tant per fora com per dins. Dels altres aprens un munt de coses, i com que tot el que portes de tu, ho tens apretat a la motxil.la, sovint no hi trobes el que has de menester i et toca tirar del que portes ben endins, en la majoria de casos per fotre-ho al foc i fer algun canvi. 

A més, viatjar en família fa pinya (entenguis aquesta en el sentit més ampli de la paraula que abasta des d’una aparent germanor fins a la més cruel de les batusses); i amb el temps, els meus petits estan tan acostumats a anar amunt i avall, que quan passem per Figueres ens pregunten si aquí també parlen català. No saben on paren, pobrets.

Però mentre desfaig l’enrenou de la maleta amb certa desídia, em demano si tot plegat ha valgut la pena.

Sovint llegeixo articles que reflexionen sobre el fet d’omplir d’estímuls als menuts. Jo mateixa faig apologia de l’avorriment i sóc conscient que en més d’una ocasió als meus fills tant els era jugar al Hide Parc com als jardins de la Vall Hebron. Però quan miro enrere i recordo les excursions, els viatges, les festes, els espectacles, els monuments i les histories que hem viscut o els he explicat, constato que en molts casos no ho recorden. Però jo sí.   

Jo ho recordo tot amb aquella intensitat amb que vivia les coses quan era petita. I és que al capdavall d’això es tracta. D’aprofitar-nos d’ells per tornar a reviure una etapa que ara podem dissenyar a voluntat.  Amb ells podem tornar a ser tot allò que érem o volíem, i revivim la vida observant els seus rostres esperant il·lusionats aquell somriure que s’assemblava tant al nostre. A vegades no surt, què hi farem, el seu camí és un altre. Però quan en un descuit descobrim com els ulls se’ls il·luminen, un cop de peu a l’estómac ens envia de pet a la nostra infància i allà compartim de nou l’experiència amb els nostres fills convertits en els millors amics.


Potser sí que amb el temps allò que fèiem no ho recorden. Però jo que porto dues hores amb el cul en remull competint amb ells per pescar un crancus ben juro que sí.  

Dibuix de Guillem Escriche: llapisipaper.blogspot.com

jueves, 10 de julio de 2014

DIA 35

Començo les vacances cruixida. L’esquena m’ha tornat a fer un catacrac d’aquells que m’ha obligat a tancar-me a casa just el dia que començaven les rebaixes. Qui ho diu que el cos no és savi? El cas és que des del meu enclaustrament forçat m’he dedicat a fer balanç del munt de coses que han passat aquest any.

Si em miro a mi, no hi trobo gaire: poca feina, enrenou familiar, encara poca feina, més enrenou familiar... Però si miro enfora veig que l’enrenou ha estat del bo. D’aquell que fa créixer els nens cap allà on toca i a nosaltres ens deixa uns quants grams de greix, tres ratlletes més al front, i un esquitx de saviesa. Saviesa que cal agafar al vol quan ens cau a sobre. Perquè sovint la vida ens ensenya, però a nosaltres ens agafa fent l’orni distrets amb algun disbarat d’aquells que no van bé per les lumbars.

Però vull pensar que en tots aquests anys alguna n’he pescat, i ara que comença el període d’èxode estival, veig als meus menuts tan contents apuntant-se a casals, campaments i tot allò que se m’ocorri proposar. Ho veig i m’enorgulleixo de comprovar que res els fa por. Aleshores penso d’on els ve aquesta rauxa i recordo un fet, fa molts anys. Quan la meva filla no tenia més de 4 anys i la vam apuntar a natació. La cosa va començar malament, acompanyada d’un cataclisme de plors i angoixes que es va generar en els nens del costat. Entenc que el pronòstic era difícil, però mentre la majoria de companys desapareixien, se’ns dubte protegits pel bon fer de les seves famílies que volien evitar un trauma que anys després haurien de tornar a finançar en la consulta d’algun doctor privat, nosaltres vam decidir jugar-nos-ho tot a una carta.

La nena va continuar. Però en aquell moment l’últim que ens importava era que aprengués a nedar. Vam parlar amb professors, vam fer sessions particulars, vam fer tot allò que vam poder per ajudar-la, però sobretot el que vam fer, va ser estar al seu costat per transmetre-li una cosa que ella encara no sabia. A confiar en ella mateixa.

A nedar també en va aprendre, però sé que aquell dia va aprendre a fer front a les seves pors i jo celebro haver estat capaç d’enganxar aquella espurna de saviesa al vol. Ens va costar, però encara m’emociono quan poc després la vaig veure caient i tornant a caure d’una bicicleta que li anava massa gran. A cada patacada plorava però tornava a enfilar-se; i ara quan li pregunto “vols provar això?, ella em respon “Ho vull intentar”.


A mi encara em fa mal l’esquena i deu ser que de tant mirar avall se m’ha anat fent tort el caminar. Les coses també em són difícils, però recordo aquell moment i penso que si aleshores ella va ser capaç d’atrevir-se... Què caram! Petó al genoll, i tornem-ho a intentar.


Dibuix de Guillem Escriche: llapisipaper.blogspot.com

lunes, 26 de mayo de 2014

DIA 34

Sóc una MILF! O això és el que l’altre dia em va deixar anar un marrec de vint-i-ecs anys mentre jo posava cara de fer veure que estava perfectament al corrent de les últimes tendències en apps, pubs, tags o sounds als que diantres es referís. Però no! Va resultar que l’acrònim no tenia res a veure amb cap tecnologia rocambolesca ni cap modernitat exquisida sino que tirava més a un fet tan antic com l’anar a peu. I es que una MILF (això va per nosaltres, nenes) és el que en anglès anomenen mother I’d like to fuck; o el que en català vindria a ser: senyores que han tingut a bé procrear i amb les que tindria alguna cosa més que paraules. Què? Com se us ha quedat el cos?

Arribats a aquest punt, m’és obligat confessar que la criatura que em va fer coneixedora del terme, només va fer això, informar-me’n. Però què voleu, la cosa és prou llaminera, i per més que hagués estat concebuda per senyores tipus Pamela Anderson, és el que jo els dic als nens: Aquí si juga un, juguem tots. Doncs això.

MILF som totes i ara que tornem a tenir categoria podem sortir a pista amb el cap ben alt disposades a jugar la lliga, la copa, la champions o el mundial que ens convingui. El cas es que tornem a estar federades, y després de tants anys relegades a la invisibilitat i l’anonimat, per fi podem intuir en una mirada alguna cosa més que pensar que portem baba de nen al cap, un xiclet enganxat al cul, unes ulleres fins al coll o més llànties de les que imaginàvem.             

I funciona, coi si funciona. Què l’home ara em mira guerxo sabent que m’han re-editat després de tants anys descatalogada. I és que mare de Déu senyor, quan hem estat millor?

Si abans no sabíem com havíem de procedir amb un trist gra, ara tenim un màster en sanitat que cobreix ferides, traus, cops, otitis, faringitis, bronquitis i una dotzena d’itis més. Si abans ens atabalàvem preparant un sopar especial, ara som expertes nutricionistes i fem malabars amb tres patates i un pebrot escalivat. Si abans ens amoïnava el tràngol d’una amiga, ara carreguem sobre les espatlles el desenvolupament emocional de la nostra prole, mentre intentem no perdre l’oremus propi ni desquiciar definitivament el del company. I si abans el dia tenia 24 hores, ara hem après a encabir-hi la feina que qualsevol altre mortal executaria en 62, sense alterar la dimensió còsmica espai-temporal.


I si a tot això hi afegim que guapes ho som des que vam néixer. Què més es pot demanar? 


Dibuix de Guillem Escriche: llapisipaper.blogspot.com

martes, 8 de abril de 2014

DIA 33

Fa deu anys em va canviar la vida. La cosa ja em va agafar per sorpresa quedant-me embarassada en un sol assaig general. Així, de sobte, sense proves de vestuari, il·luminació, ni temps per aprendre el guió o com a mínim saber de què anava la història. M’hi vaig quedar i punt. I com que servidora és hipocondríaca de mena, i acabava de llegir en una revista allò de que hi ha dones que pateixen una menopausa prematura... Casumtot, tant jove que era.

Però no, la cosa mensual va tornar, deixant-nos abans un farcellet preciós amb dos enormes ulls blaus. Ja ho diuen ja, que quan tens un fill duus el cor fora del cos. I a mi fa deu anys que me’l passegen amunt i avall un parell d’individus divertits i cridaners que m’han capgirat la vida.

Encara recordo quan ingènuament pensava que un cop parida podria tornar a fer la meva. Però ja aquella nit la vaig passar en blanc. Després de més de tretze hores de part vaig passar la primera nit sencera mirant la meva filla. I no només per allò de la hipocondria i que havia llegit en un parell de revistes... No. Era perquè no volia deixar de mirar-la ni un segon. No volia deixar de sentir-la.

No cal dir que a aquella nit en van seguir moltes d’altres en les que hauria ofert la criatura al primer venedor de mocadors de paper que hagués aparegut. Però encara ara me la miro.


La miro i remiro i me’n faig creus del que ha esdevingut. Sovint he pensat que no ens en sortiríem però caram, ella en sap més que tots plegats. Ara ha fet deu anys i mentre ho celebràvem amb tot aquell grapat de gent que tant se l’estima, l’observava i sentia que era a mi a qui haurien de felicitar. Era jo l’afortunada de tenir els meus fills al costat. Sóc jo la que he après, la que he crescut, la que he canviat, a la que cada dia fan millor persona... I els hi costa. Coi, si els hi costa. Més d’un crit m’han hagut d’etzibar. Però prometo seguir aprenent. I sé que se’n sortiran. Perquè en aquesta aventura el que de veritat hem après és a estimar-nos. De la resta de coses, no sé ni quantes vegades l’hem cagat. Però si fins aquí ens n’hem sortit...PER MOLTS ANYS!!!

Dibuix de Guillem Escriche: llapisipaper.blogspot.com