DIA 13

Tinc per costum anar pel món observant tot allò que em trobo. Mirar és un d’aquells gests que encara ens podem permetre, i qui sap si tot d’una, amb un cop d’ull distret, podem ensopegar amb alguna cosa que ens acabi alegrant el dia. A mi em va passar no fa gaire, quan vaig tenir la sort de creuar la mirada amb un d’aquells objectes que em solen cridar l’atenció. Era una cosa senzilla però prou curiosa: una bossa lligada al pal d’un semàfor, plena de taps de plàstic de diverses formes i colors.

El festival de volums cromàtics amb els que segur que les mestres dels meus fills elaborarien des d’un diplodocus a un gràfic 3D sobre la teoria de l’evolució (aprofito el moment per confessar la meva absoluta admiració per les capacitats plàstiques del col·lectiu), em va seduir. En un primer moment vaig pensar que es tractava de l’excentricitat d’algun veí inspirat, però tot analitzant diverses opcions vaig acabar consensuant que la cosa tirava més a un elaborat i espontani acte de reciclatge.

Avui faig temps asseguda en un bar i em trobo un cartellet on apareix la foto d’una nena amb un escrit on s’informa que la petita pateix una cardiopatia congènita, i es demana la col·laboració ciutadana per ajudar a finançar els seus complicats tractaments. M’apropo per llegir l’espera’t número de compte, però descobreixo que tot el que es sol·licita és la recollida de taps. Just en aquell moment recordo la bosseta lligada al pal, i tinc la sort de presenciar com l’amo del local treu un munt de bosses plenes de taps que aboca a un recipient més gran, perquè un tercer passi a recollir-ho demà.

A simple vista crec que ha acumulat uns 7 kg, un volum prou important si tenim present que parlem de plàstic, i quan pregunto curiosa, l’home m’explica que com que al semàfor els robaven, ell s’ha ofert a recollir-los i la gent del barri li va portant.

Mentrestant, el televisor està encès i sento que algú parla de l’incident d’un monarca mentre caçava elefants. Un altre recorda el passat del ministre d’economia a Lehman brothers, unes imatges anuncien noves retallades a educació i sanitat, i a peu de pantalla un text deixa anar que aviat ens pujaran l’IVA. L’estratègia sembla bona. Potser donant-nos totes les noticies de cop, aconseguiran estabornir-nos perquè deixem de discernir, però al bar on sóc, la gent entoma les plantofades amb el cap ben alt i tothom ho comenta. Francament, el nivell de la conversa supera el de molts tertulians habituals, però jo em miro la bossa plena de taps i alguna cosa em commou.

Sé que les coses van maldades, sé que per alguns sortir endavant és realment difícil, però mentre uns continuen fent-nos jocs de mans imaginant que no sabem “donde està la bolita”, sé que els altres, els que de veritat importen, seguiran ajudant-se els uns als altres. Diners no que no en tenim, però tenim altres coses. I senyors, ara mateix no se m’ocorre res que tingui més valor que una bossa plena de taps.

DIA 12

D’on venim? Què hi faig jo aquí? Per què hi sóc?”

Aquesta és una de les típiques preguntes que, si ets mare, et pots trobar de bon matí tot esmorzant, mentre intentes estendre la roba procurant encabir-te en aquell tros minúscul de galeria on hi has entaforat l’escala, les cadires, les joguines velles i el sorral del gat, o tot corrent per no perdre l’autobús. La pregunta apareix així, de sobte, inoportuna i impertinent, pronunciada amb aquella curiositat infantil que t’observa amb ànsia esperant que tu, QUE HO SAPS TOT!, li donis una resposta. I ràpid, això sí.

Ja sé que molts pensareu que podria haver tirat per la versió més impúdica del tema, però mira, una és metafísica de mena i assumeixo que els meus, no només han heretat de mi el mal geni i el mal caràcter, sinó també una estranya propensió a voler saber-ho tot. I el fet és que això de les preguntetes no em venia de nou. Ja hi havia passat feia uns anys però aquest cop no vaig poder fer volta enrere. Confesso que en aquell moment vaig tirar d’estratègia i com que estàvem de viatge i passàvem  per davant d’una catedral, vaig aprofitar l’avinentesa per respondre una altra pregunta pendent: què és l’església? Tot un tràngol, no us penseu.

Però tornem al present. La meva filla continuava esperant una resposta i jo, procurant no perdre l’equilibri mentre m’estirava per encaixar un mitjó entre un llençol pixat i un mostrari del merchandising blaugrana, vaig remenar en l’arxiu profund dels meus coneixements per acabar dient... doncs, no ho sé!

I pam! En un segon vaig fulminar la imatge que durant tants anys he elaborat de mi com a majestuosa deessa de la omnisciència. Imprudent...

I com que servidora ja ha suspès prous assignatures en aquesta vida, i no vol fallar en això de la criança, de sobte m’he vist asseguda en un curs d’astronomia, envoltada d’altres curiosos com jo que (vés a saber si per recuperar l’orgull perdut o per simple xafarderia general) estem palplantats amb la llibreta al davant intentant entendre alguna cosa. I coi, si entenem. De sobte descobreixo que allò del Big ban no era una explosió, sinó el fet que en un principi, tot l’univers estava concentrat en un sol punt que de sobte va començar a expandir-se. I en això estem, expandint-nos. L’univers i jo mateixa, que devem anar a una, per allò de mantenir l’equilibri còsmic. De la meva expansió física ja se n’encarrega la natura (que per això és sabia) i la meva expansió intel·lectual corre a càrrec dels meus fills que a cop de pregunta em tenen afiliada al món del centre cívic. Com si no tinguéssim prou feina les mares que a sobre hem de robar hores a aquell trosset minúscul que ens queda de vida personal, allà on hi entaforem la professió, les relacions socials i la parella, que ara hem de sortir de nit per estudiar.

Però jo sóc fidel a les meves paraules i sempre he dit que no s’ha d’avergonyir aquell que no sap, sinó el que no vol saber. I a mi per aquí si que no m’enxamparan, que jo de ganes n’hi poso. I si no sé donar les respostes que els meus fills demanen, el que sí els vull ensenyar és una altra cosa. Una que molts adults hem anat perdent amb el temps i la vergonya. Aquella que ens va servir per fer-nos grans. Que no deixin mai de preguntar!

DIA 11

“Qui estigui lliure de culpa, que llenci la primera pedra”. Va, au, a veure qui és el valent que aixeca una mà impol·luta de càstig. Perquè això de fustigar-nos ho portem arrelat, arrelat. Ja ho deia Yahweh a la seva Bíblia: pagaràs tu i la teva descendència. I coi si paguem. Sort que ens van avisar... Perquè això de culpar-nos ho portem tan integrat que ni temps de pecar ens dona. Mal negoci, hem fet.

I és que ja em direu qui no se sent culpable d’alguna cosa al llarg del dia. Que si podríem fer millor la nostra feina, que si hauríem de dedicar més estona als fills, que si hauríem de tenir fills!, que si podríem estar més guapos, que si fem poc esport, que si hauríem d’estar més pels nostres grans, que si hauríem de llegir més, que si gairebé no tenim temps de sortir amb els amics, que perquè no dediquem més temps a la parella, que per què no tenim parella!... El cas és que, sempre, sempre, sempre... la culpa és nostra. Mira, ens ho han ensenyat així, i a base de missatges subliminals mentre ens ensabonaven amb llumetes i regals nadalencs, ens han endinyat la cultura del “mea culpa, mea grandíssima culpa”. Si volies regal, pringaves. Anava amb el pack.

Però jo que ara faig pràctiques perquè de gran vull ser “senyora” he decidit espolsar-me una mica d'aquesta moral cristiana i començar a mirar la vida des d’un altre punt de vista. Una cosa així com “la culpa fué del txa-txa-txa...” I és que vés a saber qui té la culpa de les coses. Les coses passen i ens passen, i nosaltres les entomem amb la gràcia i el salero que la vida ens ha permès. I si no en tenim més, pitjor per qui es pensi que fem curt, però a mi, que no em segueixin martiritzant amb la responsabilitat d’haver de fer-ho tot millor. Ho faig com puc. I si una cosa no em surt prou bé avui, mira, ja tinc una oportunitat per millorar-la demà. I si tot i així no me’n surto...

Més gaudir i passar-s’ho bé! Que al cap i a la fi... la culpa fué del txa-txa-txa.

DIA 10

"Mama, vull estar amb tu”. Aquesta frase sovint repetida per la meva filla, tot apropant-se’m amb els braços oberts i la irrefrenable intenció de llançar-se’m a sobre, sempre m’ha commogut. La possibilitat de perjudicar la seva fràgil autoestima o de malmetre el seu desenvolupament emocional, m’obligaven a deixar qualsevol cosa que estigués fent (croquetes incloses) per poder permetre que aquella delicada criatura m’abracés en el que es convertia en una transmissió pura i autèntica d’amor materno-filial... I una merda! Durant set anys la criatura en qüestió m’ha enredat amb aquesta cantarella fins que m’he adonat del veritable objectiu de l’estratègia. Només calia afegir unes quantes paraules a la frase, per acabar comprenent que el que realment volia dir era: “mama, vull estar amb tu, perquè m’avorreixo soberanament i vull que TU em distreguis” Aquest era en realitat el missatge!

Avui llegeixo al diari una reflexió d’Alvaro Pombo (guanyador del premi Nadal d’enguany) i veig amb sorpresa que l’home també fa referència al tema. Però el que jo personalitzo en la figura de la meva filla, ell ho estén a la resta de mortals tot dient que “hem construït una societat que s’avorreix i ho espera tot de franc”. Mira, igualet que els meus fills i els fills de tants altres que no només esperen de nosaltres que els alimentem, els eduquem i els instruïm, sinó que ara, a més, ens exigeixen que els divertim. I d’això, nosaltres, com bé diu Pombo, no en sabem, perquè si una cosa recordo jo de la meva infància, és la quantitat d’hores que he passat avorrida ja fos tancada a la meva habitació, asseguda al voral d’un carrer o al banc de la plaça d’un poble. La intensitat de l’avorriment és mesurava per la quantitat de closca de pipa acumulada al terra escopida gairebé amb professionalitat, i el pas de les hores esgotant fins l’últim minut de la condicional paterna, se’ns acumulava a sobre sense saber que la resposta la tenien ben a l’abast de la mà. Tant sols havíem de córrer cap als pares i exigir-los diversió...

Permeteu-me que no transcrigui la resposta que imagino, però permeteu-me també que reflexioni sobre aquelles hores d’avorriment intens, compartit amb intimitat amb els amics, fins que finalment consensuàvem algun joc que executàvem amb impaciència i devoció. De franc no, que no ens sortia. Ho pagàvem amb una profunda gelor al cul, resultat de les hores que havíem passat asseguts en un gèlid pedrís, amb la pèrdua de sensibilitat labial per culpa de l’excés de sal “churruquer”, i amb el neguit d’intuir que en aquelles hores de xerrameca intranscendent, potser havíem deixat anar algun d’aquells secrets inconfessables que fins aleshores havíem guardat amb tant recel. Definitivament el joc el pagàvem car, però jugàvem! I no crec que ens durés més de vint minuts, però a força d’avorrir-nos apreníem una altra cosa que mira, tard o d’hora ens ha servit. Apreníem a esprémer-nos el cervell fins que ens venia una idea, i què coi, apreníem que la diversió té un preu. Patir d’avorriment no és un mal del que haguem de morir si en sabem treure profit. Jo, aleshores, vaig tenir una ploma a la vora, però... què hi tenen els nostres petits?

DIA 9

Sempre he estat dona de lletres, però no hi ha res com posar-se a aprendre per què et caigui a sobre un coneixement que no esperaves. A mi, avui me n’ha caigut un en forma de paraula, i com que crec que precisament la cosa s’escau, he volgut compartir-la. La parauleta en qüestió és serendipia. Probablement molts ja la coneixeu però jo tot just acabo de saber que a part d’una pel·lícula, també és el nom d’un programa de ràdio i el que és més important, “serendipitat” és el nom que es dóna a la facultat de fer un descobriment o troballa afortunada de manera accidental. Parlant en plata, és la capacitat de treure alguna cosa de profit d’allà on no t’ho esperes, o el que ve a ser el mateix, aprofitar aquesta refotuda crisis en la que tots estem emmerdats per trobar un nou camí per tirar endavant.

Si Newton va treure profit del fet que una poma li abonyegués el cap, i Fleming va saber aprofitar que se li florís un experiment, nosaltres no podem ser menys, i sense ànim d’emular als grans mestres que gràcies a la serendipitat van aportar a la humanitat coneixements tals com la llei de la gravetat i la penicil·lina, que menys que tirar de la nostra serendípia particular i intentar aportar a la nostra pròpia humanitat, com a mínim, un altre punt de vista.

Sempre he pensat que les crisis eren bones i ara resulta que la ciència em dóna la raó. Etimològicament la paraula també ajuda. Ens ve del grec i sembla que engloba dos conceptes: “separar” i “decidir”. Que ens fotin fora d’allà on érem ens va ve per mirar-nos aquell lloc amb la distància suficient com per tornar a decidir. Decidir, com a mínim, si hi érem a gust, perquè poca cosa més hi podem fer, però què coi, és el que té de bo ser de nou a la casella de sortida, que tornes a tenir davant teu tot el ventall de camins per decidir. I si tens una mica de serendípia i resulta que l’encertes, potser arribaràs a un port al que no hi hauries navegat de cap altra manera.

Així que, sense gaires coses més a dir... Bon nadal, i feliç serendipitat a tohom!
(I salut, això si que no ens falti)

DIA 8

En aquesta vida tothom té algú a qui admirar. Jo, al llarg dels anys, d’admirats n’he tingut un munt, però de mirats, el que se’n diu mirats, tant sols n’he tingut un. I encara ara no sé qui és.

Es tracta d’algú a qui sempre he vist a través de la finestra, just a l’altre costat del pati de veïns. L’he vist des de petita i me l’he mirat i remirat sense descobrir-li mai ni sexe, ni edat, ni afició. Senzillament hi veia una silueta asseguda en un racó il·luminat pel sol, amb el cos reclinat sobre una petita taula. Exactament com estava jo.

Aquell mimetisme em trasbalsava i vaig passar d’observar a competir amb aquella estranya figura que creixia en el meu imaginari al mateix ritme que jo. Quan preparava un treball escolar, pensava que ell el faria millor, quan escrivia un guió, estava convençuda que les seves idees eren més brillants que les meves i si em preparava per una feina, se’ns dubte ell la cobejava amb un currículum més excel·lent que el que podia tenir jo. Déu meu, quina pressió!

I és que això de mirar sembla fàcil, però ja us dic ara que fins i tot en una cosa tant senzilla ens fem un bon embolic. La majoria de vegades mirem enfora per acabar veient endins, i anem per la vida mirant el món des del nostre prisma particular. Que s’assembli o no a la realitat no és una cosa que jo pugui respondre, però que tots anem pel món fent l’orni, ja us dic ara que és ben cert. Això, per no parlar del que directament es fa el cec, els que són bornis en general, i la resta que més o menys ens apanyem, però que en el fons som ben curtets de mires. Aquest és el nom del fenomen que no ens permet veure més enllà del que desitgem. I de projecció en projecció, encara sort que aconseguim entendre’ns una mica. Perquè allà on un hi veu verd, l’altre hi veu carbassa. I si jo ara a l’altre costat de la finestra hi veig algú que segur, segur, ara mateix està escrivint un blog, em pregunto: Què coi hi deu veure ell quan em mira a mi?

DIA 7

D’entre totes les assignatures de la meva carrera particular, ja us dic ara que se’ns dubte la més difícil és la de mare. Ve a ser com una mena de selectivitat, on t’ho jugues tot en un sol examen. Si te’n surts amb nota, saps que el teu fill podrà exercir la seva carrera personal amb la seguretat d’una bona posició, ara, si suspens... Si suspens, condemnes a l’infant a ser un etern repetidor intentant superar tot allò que de petit no li vas saber ensenyar. Poca broma!

I el fet és que jo en aquest camp vaig curta de teoria i les pràctiques les hauria de fer amb alguna cosa així com un casc homologat. A les mares ningú ens diu que un cop entrem a pista anirem rebent topades sense parar i es clar, tot ho encaixem a pit descobert, perquè nosaltres, als fills, els estimem amb les entranyes, i ni la pell ens deixem per si cal protegir-nos.

Nosaltres som més de llepar-nos les ferides i tirar endavant, sempre endavant. Només de tant en tant, quan els nens ja són al llit, se’ns veu córrer cap alguna escola nocturna on poder repassar aquelles matèries que tampoc vam acabar de superar de petites. Estudiem i treballem, perquè com que som mares, ho podem fer tot. I és que aquest és un do que sembla que ens ve amb el càrrec. A mi però, encara no m’ha arribat i com que ja vaig rebre el xec-bebè, i ara hi ha tantes retallades, no goso preguntar per si resulta que em diuen que no me’l donaran. Quina vergonya, no poder ser omnipotent... però de moment jo dissimulo i vaig fent, a veure si no se’m nota...

Sort que de tant en tant rebem alguna alegria i aprovem un parcial. Evidentment això no és garantia de res (que ho posa ben claret al manual) però a mi ahir, just quan estava a punt de donar el curs per perdut, va i la part femenina de la meva prole particular, em diu que enmig d’un contratemps, quan estava sotmesa a l’infortuni d’un d’aquells problemes estratosfèrics infantils que la van deixar abandonada en la soledat del pati, va pensar en mi. Va pensar en mi i, cito literalment, “en aquelles paraules que tu em vas dir”. Però què li vaig dir?!!! L’experiència sempre m’havia fet pensar que tot el que jo deia als meus fills queia en un abisme sense fons del que mai tornava a sortir, però ara resulta que de tant en tant, només de tant en tant, allò que dic ho escolten. De sobte em va embargar un terror demolidor. I si el que jo havia dit no era el correcte? I si formava part d’aquelles assignatures que encara no he aprovat?  I si m’havia equivocat de temari? o més encara, i si no ho havia d’haver dit?...

Just aleshores, quan estic a punt de descobrir-me i fer evident que en el fons vaig pel món exercint de mare sense tenir encara el títol, tiro de la meva estratègia per cobrir la meva falsa omnipotència i em faig omnipresent. Abraço a la criatura en qüestió, busco els apunts i recordo una frase que sempre em deia el meu pare.

Quan era petita, quan em mirava amb il·lusió el futur i li preguntava si ell creia que jo de gran podria ser tal o qual cosa, ell sempre em responia el mateix: “si un altre ho pot fer, tu també.” A mi la resposta mai em va acabar de convèncer. Personalment hauria preferit alguna cosa així com “es clar que sí, tu ets la millor, estic orgullós de tu i sé que aconseguiràs tot el que et proposis”, però ell sempre em repetia el mateix, i jo em resignava a acceptar que la visió que el meu pare tenia de mi, m’equiparava a la mediocritat de la resta dels mortals. En fi...

Però ara m’adono que aquella frase era molt més generosa del que el meu limitat enteniment infantil podia digerir. Ell m’ensenyava que si una cosa era humanament realitzable, jo també la podia aconseguir, i malgrat que mai li vaig preguntar si pensava que jo de gran podria ser una bona mare, ara descobreixo que la frase també em serveix. Així que, quan començo a veure que la cosa es posa difícil i penso que no me’n sortiré, recordo aquella frase del meu pare, abraço fort els meus menuts i em repeteixo a mi mateixa, si un altre ho pot fer, jo també.