lunes, 9 de julio de 2012


DIA 15 

A la vida hi ha pràctiques que fan de mal passar. Però sembla que per tenir el títol de persona s’ha de saber de tot, i jo avui he passat per una d’aquelles situacions que preferiria estalviar-me encara que fos a costa de repetir curs.
Ha estat just quan he arribat a casa i la noia que de tant en tant m’ajuda amb les feines domèstiques, se m’ha posat a plorar. Amb el rostre brut de llàgrimes i el fregall encara a la mà, m’ha explicat que tot just feia una setmana que havia mort el seu pare.

Poques vegades m’havia parlat abans del seu pare, però sé que és l’home que la va criar i a qui va haver d’abandonar quan va marxar a buscar-se la vida fora del seu país. El mateix que ha hagut de fer de pare dels fills que ella va deixar, per cobrir la baixa d’un progenitor absent, i del que no s’ha pogut acomiadar perquè segurament no podia pagar un bitllet d’avió massa car. Ella plorava i jo l’he abraçat.

I ho he fet tan fort com ho vaig fer aquella vegada que, nerviosa, m’explicava que per fi tenia els papers per portar els fills pels que durant tants anys ha lluitat, i espantada plorava morta de por sabent que havia d’enfrontar-se a uns nens que li eren uns complets desconeguts.

La vaig abraçar aleshores i l’he abraçat avui. I fent-ho podria dir que he sentit el seu dolor, que he lamentat la seva història i que m’ha commogut la seva situació. Però no és cert. El que de veritat m’ha estremit és la soledat d’aquesta dona que ha hagut d’esperar una setmana per trobar algú tan desconegut com jo que tingués un moment per poder abraçar-la. Això sí que m’ha fet mal. Això m'ha fet molta por.