Començo les vacances cruixida. L’esquena m’ha
tornat a fer un catacrac d’aquells que m’ha obligat a tancar-me a casa just el
dia que començaven les rebaixes. Qui ho diu que el cos no és savi? El cas és
que des del meu enclaustrament forçat m’he dedicat a fer balanç del munt de coses
que han passat aquest any.
Si em miro a mi, no hi trobo gaire: poca
feina, enrenou familiar, encara poca feina, més enrenou familiar... Però si
miro enfora veig que l’enrenou ha estat del bo. D’aquell que fa créixer els
nens cap allà on toca i a nosaltres ens deixa uns quants grams de greix, tres
ratlletes més al front, i un esquitx de saviesa. Saviesa que cal agafar al vol
quan ens cau a sobre. Perquè sovint la vida ens ensenya, però a nosaltres ens
agafa fent l’orni distrets amb algun disbarat d’aquells que no van bé per les
lumbars.
Però vull pensar que en tots aquests anys
alguna n’he pescat, i ara que comença el període d’èxode estival, veig als meus
menuts tan contents apuntant-se a casals, campaments i tot allò que se m’ocorri
proposar. Ho veig i m’enorgulleixo de comprovar que res els fa por. Aleshores penso
d’on els ve aquesta rauxa i recordo un fet, fa molts anys. Quan la meva filla
no tenia més de 4 anys i la vam apuntar a natació. La cosa va començar
malament, acompanyada d’un cataclisme de plors i angoixes que es va generar en
els nens del costat. Entenc que el pronòstic era difícil, però mentre la
majoria de companys desapareixien, se’ns dubte protegits pel bon fer de les
seves famílies que volien evitar un trauma que anys després haurien de tornar a
finançar en la consulta d’algun doctor privat, nosaltres vam decidir jugar-nos-ho
tot a una carta.
La nena va continuar. Però en aquell moment
l’últim que ens importava era que aprengués a nedar. Vam parlar amb professors,
vam fer sessions particulars, vam fer tot allò que vam poder per ajudar-la,
però sobretot el que vam fer, va ser estar al seu costat per transmetre-li una
cosa que ella encara no sabia. A confiar en ella mateixa.
A nedar també en va aprendre, però sé que
aquell dia va aprendre a fer front a les seves pors i jo celebro haver estat
capaç d’enganxar aquella espurna de saviesa al vol. Ens va costar, però encara
m’emociono quan poc després la vaig veure caient i tornant a caure d’una
bicicleta que li anava massa gran. A cada patacada plorava però tornava a
enfilar-se; i ara quan li pregunto “vols provar això?, ella em respon “Ho vull
intentar”.
A mi encara em fa mal l’esquena i deu ser que
de tant mirar avall se m’ha anat fent tort el caminar. Les coses també em són
difícils, però recordo aquell moment i penso que si aleshores ella va ser capaç
d’atrevir-se... Què caram! Petó al genoll, i tornem-ho a intentar.
Dibuix de Guillem Escriche: llapisipaper.blogspot.com