viernes, 3 de enero de 2014

DIA 31

Fa dies que traginem per casa amunt i avall amb totes aquelles coses típiques del Nadal. I no parlo dels àpats fastuosos, que de moment me’ls he estalviat, parlo de la màgia del Nadal que s’ha d’anar escampant a tort i a dret. I és una feinada no us penseu.

A casa la màgia comença l’u de desembre quan apareix a la cuina un calendari d’advent amb butxaquetes on cada dia s’hi amaga alguna cosa: xocolatines, llaminadures, galetes... i quan el calendari sembla que va molt apurat, deixa anar algun caleró perquè el nen s’ho acabi d’apanyar ell. 

Darrera el calendari ve l’arbre i el pessebre, que els nens munten amb alegria mentre jo intento esbrinar per què l’any passat hi cabia i aquest any no sé on coi fotre-ho. Però s’ha de fer lloc i quan ja tenim el pis ben atapeït, toca fer forat per poder encabir-hi el tió. Forat en sentit metafòric perquè el que és extremadament difícil és decidir quin cap de setmana tindrem menys ressaca (perquè tots sabem que al desembre, talment com si s’acabés el món, s’acumulen un munt de sopars de feina i amics), i ens esforcem a consensuar després de quin estarem menys perjudicats per anar a buscar-lo. I es que potser alguns no ho sabeu, però ja us dic ara que els tions creixen a les muntanyes. En aquells boscos plens de fulles (com la Fageda d’en Jordà), on hi dormen tot l’any esperant que el seu nen els vagi a buscar. I si no, que us ho expliquin els meus fills que any rere any han caminat entre fullaraca amb la vista clavada al terra buscant una barretina vermella i cridant els seus noms. I el tió surt, creieu-me que surt, i sempre és el mateix (que el tió no s’equivoca), i els nens s’hi llencen a sobre i l’abracen contents de poder portar-lo altre cop a casa, encabir-lo en un racó i atipar-lo fins a rebentar. I el tronc ve afamant, en fa cara, com sinó s’explica que s’hagi menjat la pota de pollastre que li ha posat el meu fill.

Però tot se li perdona perquè després el caguem. Tots junts, amb els avis, besàvia, tiets i cosins. I cantem, i per fer-ho ens amaguem a la cuina, perquè tenim clar que això d’evacuar és millor fer-ho en la intimitat sense una trentena d’ulls que et miren. I piquem, i aixequem la manta, i xisclem i desemboliquem... Però encara falten els reis. I aquí a casa, els esperem des de la nit anterior amb el menjador ple d’amics que venen a fer un mos abans d’agafar les escales i anar a veure la rua de ses majestats. I ens enfilem, i aplaudim i intentem pescar algun caramel, i després tornem a casa contents i ens afanyem a dormir perquè quan abans dormim, abans arribarem a l’endemà. I tots tenim pressa perquè arribi el nou dia i aixecar-nos per veure què ens han deixat ses majestats. I entre els regals sempre hi ha una carta enorme escrita amb aquella lletra delicada de gent amb llinatge, on ens fan un últim consell. I encara ve un últim dinar (que aquest cop sí em toca a mi) i la família de nou, i més paquets, i el tortell i el torró de la Vall...


Un munt de màgia escampada sense descans a tort i a dret que aquest any ha acabat amb la refotuda pregunteta. “Mama, vosaltres sou...????” Ahhhh!!!! Mania fa només pronunciar-ho. Però quan estic a punt de negar-ho, recordo que ja ho vaig fer l’any passat i la meva filla em mira amb aquella cara de “tu no m’enganyes mai, oi?”. I ho he dir. I amb un fil de veu confesso el per què de les ulleres que m’arriben a mitja galta i preparada per recollir les cendres de la meva filla que acaba de patir un cataclisme nuclear, veig com s’emociona i somriu. Aleshores m’abraça i sense poder acabar-s’ho de creure em dóna les gràcies. M’estimeu molt si heu fet tot això per mi i el meu germà. I de sobte la màgia torna. La màgia de veritat.


Nota: A partir d'ara al DIARI D'UNA DONA EN PRÀCTIQUES l'acompanyaran els fantàstics dibuixos de l'il.lustrador Guillem Escriche. http://llapisipaper.blogspot.com.es/