viernes, 28 de diciembre de 2012


DIA 19

Ja hi tornem a ser. Un altre any que s’acaba i servidora encara no ha enllestit ni la meitat de les coses que s’havia proposat. Cagundena. Ara hauré d’entaforar els desitjos del 2012 en un 2013 que pobret ja arrenca apretadet. “Que si a veure si aquest any aconsegueixo això, que avia’m si per fi em passa allò...” Tot plegat amb els dits ben creuats, una pota de conill penjant del coll, una ferradura al cap i aquell amulet dels “xinos” a la butxaca dels pantalons, per allò de que en l’atzar els orientals hi tenen més tirada.

Tot hi cap si ens ha de portar sort. Perquè d’això es tracta. D’arrencar l’any alineant-nos bé les estrelles perquè tot ens vingui de cara. Però ja ens poden visitar els set déus japonesos de la fortuna que de poc servirà si a nosaltres ens hi troben de cul. I es que quantes vegades hem desitjat que la nostra vida canvií parapetats amb un arsenal de bona astrugància arraulits a sota al llit?

Amunt que fa pujada, que deia el meu pare. I si bé sempre m’havia semblat que l’home utilitzava la frase d’una manera bastant prosaica, pretenent animar-me a arrossegar el meu cos per un pendent quan anàvem d’excursió; ara que ja he fet un parell de cims, puc dir que per fi li he copsat el missatge.

Per caminar amunt un ha d’estar dempeus, i per no perdre el sender s’ha de mirar endavant. Doncs que vingui el 2013 que jo ja he sortit de sota el llit i l’espero de cara. Amb pampallugues als ulls i cert rubor a les galtes (per allò de la il·lusió i les ganes),  però amb força per seguir, amb molt per assolir, amb tot per compartir, i amb les butxaques plenes de l’únic amulet que de veritat ens dona empenta i coratge.

La convicció gairebé infantil, que aquest any, segur que sí!

viernes, 9 de noviembre de 2012


DIA 18

Ahir vaig presenciar una escena que em va deixar els pels de punta. Aparentment ningú hauria advertit que la cosa acabaria sent terrorífica, però a mi se m’ha ficat una por al cos que se m’ha instal·lat allà on s’acumulen totes les pors en general. Al baix ventre.

La cosa va començar quan un grup de pre-adolescents o post- infants, digueu-ne com vulgueu, feien temps esperant el metro. La canalla en qüestió semblava mantenir una de les seves converses habituals, quan tot d’una la temàtica va fer un gir i van passar a fer ostentació dels seus aparells bucodentals. La imatge em va evocar la meva tendra infància, quan aquell que havia de portar els mal anomenats “ferros” era sotmès a l’abisme de la vergonya i el deshonor. Pobrets, vaig pensar. Però lluny d’incomodar-se amb les seves pròtesis, aquells marrecs van lloar-ne les seves virtuts d’una manera ben peculiar.

El primer dels interfectes va explicar que el filferro que adornava la seva boca havia costat uns 1200 euros. Immediatament un segon assistent el va interrompre comunicant que els seus havien costat 3000, i en el mateix instant, un altre que no semblava gaire integrat, va veure el cel obert i va poder dir amb orgull que els seus valien 4000! Per un segon la resta del grup el va observar admirat, i el post-infant en qüestió es va sentir glorificat en el seu moment d’esplendor. Havia guanyat una batalla que segurament per ell era virtual però que per mi es traduïa en una successió d’imatges esgarrifoses de pares arruïnats traient els calers de ves a saber on, per poder corregir el que la mare natura havia fet en les boques dels seus fills.

Confesso que per un instant vaig estar temptada d’abocar-me sobre la criatura en qüestió, obrir-li la mandíbula i observar quina mena d’enginyeria aeronàutica (com a mínim) podia costar tants calers. Però em vaig contenir.

A casa reflexiono sobre els fets, i no sé què m’esgarrifa més. Si la meva ment imaginant com encaixar un seguit de grapes enganxades als filferros de certes arracades per aconseguir una bona ortodòncia casolana, o el fet de veure com aquells nens parlaven de diners.

Fa un parell de dies vaig haver de tenir una conversa amb el meu fill petit. Em demanava una cosa que jo creia que no necessitava i vaig intentar fer-li veure que les coses tenen un valor. Un valor econòmic i un valor real. Real-ment necessites allò que demanes? El meu petit em va escoltar atent i el vaig deixar amb aquella reflexió, decidida a acceptar qualsevol que fos la seva decisió. I ho vaig fer.

Ara torno a pensar en aquells menuts de dents tortes i m’adono que en el fons no tenen cap culpa per haver frivolitzat sobre l’economia dels seus pares. De fet no frivolitzen. Li donen als diners un valor social que a una edat tan tendre em va fer mal. Ves a saber on ho han après. No hi vull ni pensar no fos cas que em trobi entre els exemples. Però en el fons hi ha una cosa que em reconforta. Ells estan en aquella edat en que es pensen que els calers són el que importa. Però el que no saben és que tard o d’hora descobriran que darrera de cadascun d’aquells maleïts trossos d’acer, hi ha sempre uns pares que faran el que calgui per poder-los pagar. Aleshores sí que podran dir amb orgull: els meus van costar 4000! I irremeiablement una llagrimeta els lliscarà moc avall. 

martes, 2 de octubre de 2012

Dia 17

 “No ho vull fer, em fa fàstic, i a més és una marranada”. Amb aquesta frase el meu fill petit dóna per acabada la seva argumentació sobre el per què no vol netejar-se el cul tot sol. I coi, penso que la criatura té raó. És molt millor deixar-se caure suaument en braços d’algú que executarà la feina amb delicadesa i determinació. Per què ho ha de canviar si porta tota la vida fent-ho així? Però just aquí entra en joc un dels meus tren topics preferits i deixo anar allò de: perquè ja ets gran! I pam, acte seguit la criatura en qüestió dedueix que fer-se gran equival a haver de fer tot un seguit d’actes menyspreables, desagradables, humiliants i de gust dubtós.

Ahir algú em va dir que en un article un altre escrivia que “fer-se gran és acceptar que un té enemics”. Ai caram, això de créixer es complica. I m’ho diuen ara que estic a punt de canviar el dígit de les desenes que acumulo. Però potser sí que tenen raó.

Quan aixeco el cap i miro al voltant, veig gent que crida, que protesta i rondina. Veig i sento persones que es manifesten tot corrent el risc de guanyar-se més d’un enemic. Els miro a un costat i a un altre i una punxada d’orgull em pinça el ventre. S’estan fent grans!

Però igual que el meu fill petit ha acabat comprenent que és millor embrutar-se sol, que estar-se amb el cul enlaire esperant que vingui un altre a resoldre la cosa, jo he entès que fer-se gran implica més d’un disgust. No en faré una llista per no quedar en evidència, però del patracol de coses que m’ha tocat assumir, n’hi ha una que l’hauríem de desitjar tant com el carnet de conduir: el dret a transformar-nos.

“Tot el que es queda quiet tendeix al desequilibri”. I senyors, si el mateix univers no para de moure’s, lícit és que nosaltres vulguem fer un pas. Al capdavall caminar sempre ens portarà endavant. Fàcil no ho és, al meu fill també li costa, però d’entre les meves assignatures preferides, l’excel·lent me’l reservo en “teoria i pràctica del canvi”.  

No és casualitat que en el meu diccionari particular, moviment sigui sinònim de vida.  Així que... passet a passet...

Per molts anys!  

domingo, 19 de agosto de 2012


DIA 16

Ho hem fet! Sota risc de ser exterminats per les lleis del sentit comú, o de perdre la identitat a costa de malbaratar el nostre tan preuat seny català, el meu partenaire i jo hem agafat els pocs quartos que ens quedàvem i, abans que algun llest disfressat d’autoritat els converteixi en pols, hem decidit gastar-los en l’única cosa en que realment val la pena invertir: viatjar.
I tal dit tal fet, a cop d’ultimàtum hem agafat els petits i els hem enfilat en un vaixell cap a terres itàliques. “Es un lloc on sempre es menja pasta i pizza”, els hem dit. I ja no ha calgut explicar més.

Entre moltes causes perdudes, una que lidero amb certa devoció és la meva particular creuada contra el sistema educatiu. No entraré en detalls que podrien ser escabrosos, però ja fa temps vaig decidir que en això del coneixement, el millor era tirar pel dret així que he plantat els meus infants davant els seus avantpassats. Però com que en aquesta vida tot té un preu, els meus nens han hagut de descobrir que els seus avantpassats ho eren també de milions de ciutadans de tot el món que, vés per on, havien tingut el mateix desig d’anar a visitar la família. I no hi ha millor lloc que una cua per explicar histories. Si s’escapen, serà un altre qui els delatarà per intentar-se colar i a falta d’entreteniment digital només els queden les orelles per escoltar.

De cua en cua, el meu fill ha acabat confessant que volia ser un romà davant la immensitat de les termes de Caracala, i la meva filla m’ha suplicat que utilitzés l’ordinador, no per buscar-li un joc, sinó per explicar-li més coses sobre aquella senyora tan guapa que es diu Venus. Diners ben invertits!

Però just quan pensava que en això de l’educació anàvem bé, va i em topo amb una d’aquelles hores mortes (“morta” en el sentit literal de la paraula després de transitar per una ciutat que protecció civil hauria d’haver evacuat per risc d’incendi), i em trobo tirada a l’hotel on, en un atac de nostàlgia, navego per internet buscant noticies dels meus coetanis i ensopego amb un vídeo que em canvia la perspectiva de tot.


Me’l miro i a poc a poc els meus menuts s’apropen curiosos i seuen pel terra al meu costat per mirar amb mi un documental sobre una escola japonesa on, a part de certs coneixements que els pressuposo, el mestre ha decidit ensenyar als seus alumnes una cosa molt més important. Cada dia els ensenya a ser feliços.

I coi, això sí que és difícil. Ara no recordo si vaig ser jo que en el seu moment em vaig saltar la classe, o és que això tampoc s’inclou en el nostre sistema educatiu. Però el cas és que en aquesta assignatura sovint anem coixos, i mentre jo m'esforço a ensenyar als meus un munt de pedres, aquest mestre ensenya als seus alumnes a mirar-se els uns als altres. Deu ser ben bé que venim d'avantpassats diferents, o potser és que ens estem equivocant i no ensenyem una cosa que nosaltres també hauríem hagut d'aprendre. O és que algú recorda al seu mestre convidant-lo a sortir al pati un dia de pluja per rebolcar-se sobre el fang, vestit?

lunes, 9 de julio de 2012


DIA 15 

A la vida hi ha pràctiques que fan de mal passar. Però sembla que per tenir el títol de persona s’ha de saber de tot, i jo avui he passat per una d’aquelles situacions que preferiria estalviar-me encara que fos a costa de repetir curs.
Ha estat just quan he arribat a casa i la noia que de tant en tant m’ajuda amb les feines domèstiques, se m’ha posat a plorar. Amb el rostre brut de llàgrimes i el fregall encara a la mà, m’ha explicat que tot just feia una setmana que havia mort el seu pare.

Poques vegades m’havia parlat abans del seu pare, però sé que és l’home que la va criar i a qui va haver d’abandonar quan va marxar a buscar-se la vida fora del seu país. El mateix que ha hagut de fer de pare dels fills que ella va deixar, per cobrir la baixa d’un progenitor absent, i del que no s’ha pogut acomiadar perquè segurament no podia pagar un bitllet d’avió massa car. Ella plorava i jo l’he abraçat.

I ho he fet tan fort com ho vaig fer aquella vegada que, nerviosa, m’explicava que per fi tenia els papers per portar els fills pels que durant tants anys ha lluitat, i espantada plorava morta de por sabent que havia d’enfrontar-se a uns nens que li eren uns complets desconeguts.

La vaig abraçar aleshores i l’he abraçat avui. I fent-ho podria dir que he sentit el seu dolor, que he lamentat la seva història i que m’ha commogut la seva situació. Però no és cert. El que de veritat m’ha estremit és la soledat d’aquesta dona que ha hagut d’esperar una setmana per trobar algú tan desconegut com jo que tingués un moment per poder abraçar-la. Això sí que m’ha fet mal. Això m'ha fet molta por.


jueves, 7 de junio de 2012

DIA 14


Quan la teva idea d’un dissabte fantàstic és passar-te’l a casa endreçant, és que la cosa no va bé. I no va bé quan, per arribar a l’ordinador, has d’esquivar la capsa d’un teclat amb el que la nena aprèn piano, cinc pilotes de futbol amb les que el nen es destrossa els pantalons, una col·lecció de patins amb els que cap criatura n’ha fet res i les bosses de feina del meu pobre home que, en una etapa anterior, ja es va quedar sense ni tan sols ordinador al que arribar.

Definitivament és moment d’acceptar-ho, no hi cabem i l’única solució en aquests temps de crisis, és endreçar. Endreçar s’ha convertit en l’opció immobiliària dels pobres que a força de canviar les coses de lloc, ens fem a la idea que executem una mudança i acabem tant contents, quan després de remenar-ho tot, l’única cosa que hem estat capaços de canviar és un llum, que mira, amb aquest racó il·luminadet, sembla que tot el pis sigui diferent. Ingenus.

Jo d’entrada ja confesso que per mi endreçar és sinònim de llençar. Mai m’ha agradat guardar més coses de les que recordo, i com que vaig curta de memòria, tot allò que no em puc entaforar al cap, se’n va al carrer. No fos cas que un dia m’aparegués per sorpresa algun objecte carregat d’un record que creia oblidat i em caigués a sobre la responsabilitat de custodiar el meu propi passat. Nooooo! Sempre he pensat que el que realment fa servei és el que un guarda dins, i a força de mantenir la motxilla ben lleugera em faig a la idea que qualsevol dia podré sortir a veure món. Allò d’ingènua ja ho he escrit, oi?

Però hi ha una cosa que sempre m’ha cridat l’atenció: els records dels altres. Quan tot d’una aterro en una casa i observo amb delit tot allò que la gent exposa de forma gairebé exhibicionista. Cada objecte m’atrapa i l’observo preguntant-me, per què el guarda? Un irrefrenable complexa d’inferioritat m’obliga a pensar que segurament els seus records són mes valuosos que els meus, també tendeixo a imaginar que l’amfitrió que tinc al davant em supera en memòria, però el que probablement desconec és el veritable motiu d’aquest estrany comportament que ens caracteritza. Desconec si en el món animal algun altre company d’espècie té tendència a guardar allò que en algun moment li va fer servei. Però nosaltres si. Qui sap si tot plegat va lligat a la condició d’avarícia que també se’ns associa, o senzillament respon a la necessitat d’envoltar-nos de testimonis que en el fons evidencien que a poc a poc anem morint.

I es que ja ho diuen, ja: que la vida és una malaltia de transmissió sexual amb pronòstic fatal i definitiu. Però a mi, per si de cas, que m’agafi lleugereta. A casa hi vull més lloc pel que ha de venir que pel que ja he viscut. Que la vida s’ha de prendre amb ganes! No fos cas que quan arribi, no s’hi trobi a gust, perquè resulta que està tot massa atapeït.

martes, 17 de abril de 2012

DIA 13

Tinc per costum anar pel món observant tot allò que em trobo. Mirar és un d’aquells gests que encara ens podem permetre, i qui sap si tot d’una, amb un cop d’ull distret, podem ensopegar amb alguna cosa que ens acabi alegrant el dia. A mi em va passar no fa gaire, quan vaig tenir la sort de creuar la mirada amb un d’aquells objectes que em solen cridar l’atenció. Era una cosa senzilla però prou curiosa: una bossa lligada al pal d’un semàfor, plena de taps de plàstic de diverses formes i colors.

El festival de volums cromàtics amb els que segur que les mestres dels meus fills elaborarien des d’un diplodocus a un gràfic 3D sobre la teoria de l’evolució (aprofito el moment per confessar la meva absoluta admiració per les capacitats plàstiques del col·lectiu), em va seduir. En un primer moment vaig pensar que es tractava de l’excentricitat d’algun veí inspirat, però tot analitzant diverses opcions vaig acabar consensuant que la cosa tirava més a un elaborat i espontani acte de reciclatge.

Avui faig temps asseguda en un bar i em trobo un cartellet on apareix la foto d’una nena amb un escrit on s’informa que la petita pateix una cardiopatia congènita, i es demana la col·laboració ciutadana per ajudar a finançar els seus complicats tractaments. M’apropo per llegir l’espera’t número de compte, però descobreixo que tot el que es sol·licita és la recollida de taps. Just en aquell moment recordo la bosseta lligada al pal, i tinc la sort de presenciar com l’amo del local treu un munt de bosses plenes de taps que aboca a un recipient més gran, perquè un tercer passi a recollir-ho demà.
A simple vista crec que ha acumulat uns 7 kg, un volum prou important si tenim present que parlem de plàstic, i quan pregunto curiosa, l’home m’explica que com que al semàfor els robaven, ell s’ha ofert a recollir-los i la gent del barri li va portant.

Mentrestant, el televisor està encès i sento que algú parla de l’incident d’un monarca mentre caçava elefants. Un altre recorda el passat del ministre d’economia a Lehman brothers, unes imatges anuncien noves retallades a educació i sanitat, i a peu de pantalla un text deixa anar que aviat ens pujaran l’IVA. L’estratègia sembla bona. Potser donant-nos totes les noticies de cop, aconseguiran estabornir-nos perquè deixem de discernir, però al bar on sóc, la gent entoma les plantofades amb el cap ben alt i tothom ho comenta. Francament, el nivell de la conversa supera el de molts tertulians habituals, però jo em miro la bossa plena de taps i alguna cosa em commou.

Sé que les coses van maldades, sé que per alguns sortir endavant és realment difícil, però mentre uns continuen fent-nos jocs de mans imaginant que no sabem “donde està la bolita”, sé que els altres, els que de veritat importen, seguiran ajudant-se els uns als altres. Diners no que no en tenim, però tenim altres coses. I senyors, ara mateix no se m’ocorre res que tingui més valor que una bossa plena de taps.

viernes, 16 de marzo de 2012

DIA 12

D’on venim? Què hi faig jo aquí? Per què hi sóc?”
Aquesta és una de les típiques preguntes que, si ets mare, et pots trobar de bon matí tot esmorzant, mentre intentes estendre la roba procurant encabir-te en aquell tros minúscul de galeria on hi has entaforat l’escala, les cadires, les joguines velles i el sorral del gat, o tot corrent per no perdre l’autobús. La pregunta apareix així, de sobte, inoportuna i impertinent, pronunciada amb aquella curiositat infantil que t’observa amb ànsia esperant que tu, QUE HO SAPS TOT!, li donis una resposta. I ràpid, això sí.

Ja sé que molts pensareu que podria haver tirat per la versió més impúdica del tema, però mira, una és metafísica de mena i assumeixo que els meus, no només han heretat de mi el mal geni i el mal caràcter, sinó també una estranya propensió a voler saber-ho tot. I el fet és que això de les preguntetes no em venia de nou. Ja hi havia passat feia uns anys però aquest cop no vaig poder fer volta enrere. Confesso que en aquell moment vaig tirar d’estratègia i com que estàvem de viatge i passàvem  per davant d’una catedral, vaig aprofitar l’avinentesa per respondre una altra pregunta pendent: què és l’església? Tot un tràngol, no us penseu.

Però tornem al present. La meva filla continuava esperant una resposta i jo, procurant no perdre l’equilibri mentre m’estirava per encaixar un mitjó entre un llençol pixat i un mostrari del merchandising blaugrana, vaig remenar en l’arxiu profund dels meus coneixements per acabar dient... doncs, no ho sé!
I pam! En un segon vaig fulminar la imatge que durant tants anys he elaborat de mi com a majestuosa deessa de la omnisciència. Imprudent...

I com que servidora ja ha suspès prous assignatures en aquesta vida, i no vol fallar en això de la criança, de sobte m’he vist asseguda en un curs d’astronomia, envoltada d’altres curiosos com jo que (vés a saber si per recuperar l’orgull perdut o per simple xafarderia general) estem palplantats amb la llibreta al davant intentant entendre alguna cosa. I coi, si entenem. De sobte descobreixo que allò del Big ban no era una explosió, sinó el fet que en un principi, tot l’univers estava concentrat en un sol punt que de sobte va començar a expandir-se. I en això estem, expandint-nos. L’univers i jo mateixa, que devem anar a una, per allò de mantenir l’equilibri còsmic. De la meva expansió física ja se n’encarrega la natura (que per això és sabia) i la meva expansió intel·lectual corre a càrrec dels meus fills que a cop de pregunta em tenen afiliada al món del centre cívic. Com si no tinguéssim prou feina les mares que a sobre hem de robar hores a aquell trosset minúscul que ens queda de vida personal, allà on hi entaforem la professió, les relacions socials i la parella, que ara hem de sortir de nit per estudiar.

Però jo sóc fidel a les meves paraules i sempre he dit que no s’ha d’avergonyir aquell que no sap, sinó el que no vol saber. I a mi per aquí si que no m’enxamparan, que jo de ganes n’hi poso. I si no sé donar les respostes que els meus fills demanen, el que sí els vull ensenyar és una altra cosa. Una que molts adults hem anat perdent amb el temps i la vergonya. Aquella que ens va servir per fer-nos grans. Que no deixin mai de preguntar!

lunes, 13 de febrero de 2012

DIA 11

Qui estigui lliure de culpa, que llenci la primera pedra”. Va, au, a veure qui és el valent que aixeca una mà impol·luta de càstig. Perquè això de fustigar-nos ho portem arrelat, arrelat. Ja ho deia Yahweh a la seva Bíblia: pagaràs tu i la teva descendència. I coi si paguem. Sort que ens van avisar... Perquè això de culpar-nos ho portem tan integrat que ni temps de pecar ens dona. Mal negoci, hem fet.

I és que ja em direu qui no se sent culpable d’alguna cosa al llarg del dia. Que si podríem fer millor la nostra feina, que si hauríem de dedicar més estona als fills, que si hauríem de tenir fills!, que si podríem estar més guapos, que si fem poc esport, que si hauríem d’estar més pels nostres grans, que si hauríem de llegir més, que si gairebé no tenim temps de sortir amb els amics, que per què no dediquem més temps a la parella, que per què no tenim parella!... El cas és que, sempre, sempre, sempre... la culpa és nostra. Mira, ens ho han ensenyat així, i a base de missatges subliminals mentre ens ensabonaven amb llumetes i regals nadalencs, ens han endinyat la cultura del “mea culpa, mea grandíssima culpa”. 

Però jo que ara faig pràctiques perquè de gran vull ser “senyora” he decidit espolsar-me una mica d'aquesta moral cristiana i començar a mirar la vida des d’un altre punt de vista. Una cosa així com “la culpa fué del txa-txa-txa...” I és que vés a saber qui té la culpa de les coses. Les coses passen i ens passen, i nosaltres les entomem amb la gràcia i el salero que la vida ens ha permès. I si no en tenim més, pitjor per qui es pensi que fem curt, però a mi, que no em segueixin martiritzant amb la responsabilitat d’haver de fer-ho tot millor. Ho faig com puc. I si una cosa no em surt prou bé avui, mira, ja tinc una oportunitat per millorar-la demà. I si tot i així no me’n surto...

Més gaudir i passar-s’ho bé! Que al cap i a la fi... la culpa fué del txa-txa-txa.

miércoles, 11 de enero de 2012

DIA 10

"Mama, vull estar amb tu”. Aquesta frase sovint repetida per la meva filla, tot apropant-se’m amb els braços oberts i la irrefrenable intenció de llançar-se’m a sobre, sempre m’ha commogut. La possibilitat de perjudicar la seva fràgil autoestima o de malmetre el seu desenvolupament emocional, m’obligaven a deixar qualsevol cosa que estigués fent (croquetes incloses) per poder permetre que aquella delicada criatura m’abracés en el que es convertia en una transmissió pura i autèntica d’amor materno-filial... I una merda! Durant set anys la criatura en qüestió m’ha enredat amb aquesta cantarella fins que m’he adonat del veritable objectiu de l’estratègia. Només calia afegir unes quantes paraules a la frase, per acabar comprenent que el que realment volia dir era: “mama, vull estar amb tu, perquè m’avorreixo soberanament i vull que TU em distreguis” Aquest era en realitat el missatge!

Avui llegeixo al diari una reflexió d’Alvaro Pombo (guanyador del premi Nadal d’enguany) i veig amb sorpresa que l’home també fa referència al tema. Però el que jo personalitzo en la figura de la meva filla, ell ho estén a la resta de mortals tot dient que “hem construït una societat que s’avorreix i ho espera tot de franc”. Mira, igualet que els meus fills i els fills de tants altres que no només esperen de nosaltres que els alimentem, els eduquem i els instruïm, sinó que ara, a més, ens exigeixen que els divertim. I d’això, nosaltres, com bé diu Pombo, no en sabem, perquè si una cosa recordo jo de la meva infància, és la quantitat d’hores que he passat avorrida ja fos tancada a la meva habitació, asseguda al voral d’un carrer o al banc de la plaça d’un poble. La intensitat de l’avorriment és mesurava per la quantitat de closca de pipa acumulada al terra escopida gairebé amb professionalitat, i el pas de les hores esgotant fins l’últim minut de la condicional paterna, se’ns acumulava a sobre sense saber que la resposta la tenien ben a l’abast de la mà. Tant sols havíem de córrer cap als pares i exigir-los diversió...

Permeteu-me que no transcrigui la resposta que imagino, però permeteu-me també que reflexioni sobre aquelles hores d’avorriment intens, compartit amb intimitat amb els amics, fins que finalment consensuàvem algun joc que executàvem amb impaciència i devoció. De franc no, que no ens sortia. Ho pagàvem amb una profunda gelor al cul, resultat de les hores que havíem passat asseguts en un gèlid pedrís, amb la pèrdua de sensibilitat labial per culpa de l’excés de sal “churruquer”, i amb el neguit d’intuir que en aquelles hores de xerrameca intranscendent, potser havíem deixat anar algun d’aquells secrets inconfessables que fins aleshores havíem guardat amb tant recel. Definitivament el joc el pagàvem car, però jugàvem! I no crec que ens durés més de vint minuts, però a força d’avorrir-nos apreníem una altra cosa que mira, tard o d’hora ens ha servit. Apreníem a esprémer-nos el cervell fins que ens venia una idea, i què coi, apreníem que la diversió té un preu. Patir d’avorriment no és un mal del que haguem de morir si en sabem treure profit. Jo, aleshores, vaig tenir una ploma a la vora, però... què hi tenen els nostres petits?