DIA 19
Ja hi tornem a ser. Un altre any que s’acaba
i servidora encara no ha enllestit ni la meitat de les coses que s’havia
proposat. Cagundena. Ara hauré
d’entaforar els desitjos del 2012 en un 2013 que pobret ja arrenca apretadet.
“Que si a veure si aquest any aconsegueixo això, que avia’m si per fi em passa
allò...” Tot plegat amb els dits ben creuats, una pota de conill penjant del
coll, una ferradura al cap i aquell amulet dels “xinos” a la butxaca dels
pantalons, per allò de que en l’atzar els orientals hi tenen més tirada.
Tot hi cap si ens ha de portar sort. Perquè
d’això es tracta. D’arrencar l’any alineant-nos bé les estrelles perquè tot ens
vingui de cara. Però ja ens poden visitar els set déus japonesos de la fortuna
que de poc servirà si a nosaltres ens hi troben de cul. I es que quantes
vegades hem desitjat que la nostra vida canvií parapetats amb un arsenal de
bona astrugància arraulits a sota al llit?
Amunt
que fa pujada, que deia el meu pare. I si bé sempre
m’havia semblat que l’home utilitzava la frase d’una manera bastant prosaica, pretenent
animar-me a arrossegar el meu cos per un pendent quan anàvem d’excursió; ara
que ja he fet un parell de cims, puc dir que per fi li he copsat el missatge.
Per caminar amunt un ha d’estar dempeus, i
per no perdre el sender s’ha de mirar endavant. Doncs que vingui el 2013 que jo
ja he sortit de sota el llit i l’espero de cara. Amb pampallugues als ulls i
cert rubor a les galtes (per allò de la il·lusió i les ganes), però amb força per seguir, amb molt per
assolir, amb tot per compartir, i amb les butxaques plenes de l’únic amulet que
de veritat ens dona empenta i coratge.
La convicció gairebé infantil, que aquest
any, segur que sí!