lunes, 19 de diciembre de 2011

DIA 9

Sempre he estat dona de lletres, però no hi ha res com posar-se a aprendre per què et caigui a sobre un coneixement que no esperaves. A mi, avui me n’ha caigut un en forma de paraula, i com que crec que precisament la cosa s’escau, he volgut compartir-la. La parauleta en qüestió és serendipia. Probablement molts ja la coneixeu però jo tot just acabo de saber que a part d’una pel·lícula, també és el nom d’un programa de ràdio i el que és més important, “serendipitat” és el nom que es dóna a la facultat de fer un descobriment o troballa afortunada de manera accidental. Parlant en plata, és la capacitat de treure alguna cosa de profit d’allà on no t’ho esperes, o el que ve a ser el mateix, aprofitar aquesta refotuda crisis en la que tots estem emmerdats per trobar un nou camí per tirar endavant.

Si Newton va treure profit del fet que una poma li abonyegués el cap, i Fleming va saber aprofitar que se li florís un experiment, nosaltres no podem ser menys, i sense ànim d’emular als grans mestres que gràcies a la serendipitat van aportar a la humanitat coneixements tals com la llei de la gravetat i la penicil·lina, que menys que tirar de la nostra serendípia particular i intentar aportar a la nostra pròpia humanitat, com a mínim, un altre punt de vista.

Sempre he pensat que les crisis eren bones i ara resulta que la ciència em dóna la raó. Etimològicament la paraula també ajuda. Ens ve del grec i sembla que engloba dos conceptes: “separar” i “decidir”. Que ens fotin fora d’allà on érem ens va ve per mirar-nos aquell lloc amb la distància suficient com per tornar a decidir. Decidir, com a mínim, si hi érem a gust, perquè poca cosa més hi podem fer, però què coi, és el que té de bo ser de nou a la casella de sortida, que tornes a tenir davant teu tot el ventall de camins per decidir. I si tens una mica de serendípia i resulta que l’encertes, potser arribaràs a un port al que no hi hauries navegat de cap altra manera.

Així que, sense gaires coses més a dir... Bon nadal, i feliç serendipitat a tohom!
(I salut, això si que no ens falti)

martes, 29 de noviembre de 2011

DIA 8

En aquesta vida tothom té algú a qui admirar. Jo, al llarg dels anys, d’admirats n’he tingut un munt, però de mirats, el que se’n diu mirats, tant sols n’he tingut un. I encara ara no sé qui és.
Es tracta d’algú a qui sempre he vist a través de la finestra, just a l’altre costat del pati de veïns. L’he vist des de petita i me l’he mirat i remirat sense descobrir-li mai ni sexe, ni edat, ni afició. Senzillament hi veia una silueta asseguda en un racó il·luminat pel sol, amb el cos reclinat sobre una petita taula. Exactament com estava jo.

Aquell mimetisme em trasbalsava i vaig passar d’observar a competir amb aquella estranya figura que creixia en el meu imaginari al mateix ritme que jo. Quan preparava un treball escolar, pensava que ell el faria millor, quan escrivia un guió, estava convençuda que les seves idees eren més brillants que les meves i si em preparava per una feina, se’ns dubte ell la cobejava amb un currículum més excel·lent que el que podia tenir jo. Déu meu, quina pressió!

I és que això de mirar sembla fàcil, però ja us dic ara que fins i tot en una cosa tant senzilla ens fem un bon embolic. La majoria de vegades mirem enfora per acabar veient endins, i anem per la vida mirant el món des del nostre prisma particular. Que s’assembli o no a la realitat no és una cosa que jo pugui respondre, però que tots anem pel món fent l’orni, ja us dic ara que és ben cert. Això, per no parlar del que directament es fa el cec, els que són bornis en general, i la resta que més o menys ens apanyem, però que en el fons som ben curtets de mires. Aquest és el nom del fenomen que no ens permet veure més enllà del que desitgem. I de projecció en projecció, encara sort que aconseguim entendre’ns una mica. Perquè allà on un hi veu verd, l’altre hi veu carbassa. I si jo ara a l’altre costat de la finestra hi veig algú que segur, segur, ara mateix està escrivint un blog, em pregunto: Què coi hi deu veure ell quan em mira a mi?

viernes, 11 de noviembre de 2011

DIA 7


D’entre totes les assignatures de la meva carrera particular, ja us dic ara que se’ns dubte la més difícil és la de mare. Ve a ser com una mena de selectivitat, on t’ho jugues tot en un sol examen. Si te’n surts amb nota, saps que el teu fill podrà exercir la seva carrera personal amb la seguretat d’una bona posició, ara, si suspens... Si suspens, condemnes a l’infant a ser un etern repetidor intentant superar tot allò que de petit no li vas saber ensenyar. Poca broma!

I el fet és que jo en aquest camp vaig curta de teoria i les pràctiques les hauria de fer amb alguna cosa així com un casc homologat. A les mares ningú ens diu que un cop entrem a pista anirem rebent topades sense parar i es clar, tot ho encaixem a pit descobert, perquè nosaltres, als fills, els estimem amb les entranyes, i ni la pell ens deixem per si cal protegir-nos.

Nosaltres som més de llepar-nos les ferides i tirar endavant, sempre endavant. Només de tant en tant, quan els nens ja són al llit, se’ns veu córrer cap alguna escola nocturna on poder repassar aquelles matèries que tampoc vam acabar de superar de petites. Estudiem i treballem, perquè com que som mares, ho podem fer tot. I és que aquest és un do que sembla que ens ve amb el càrrec. A mi però, encara no m’ha arribat i com que ja vaig rebre el xec-bebè, i ara hi ha tantes retallades, no goso preguntar per si resulta que em diuen que no me’l donaran. Quina vergonya, no poder ser omnipotent... però de moment jo dissimulo i vaig fent, a veure si no se’m nota...

Sort que de tant en tant rebem alguna alegria i aprovem un parcial. Evidentment això no és garantia de res (que ho posa ben claret al manual) però a mi ahir, just quan estava a punt de donar el curs per perdut, va i la part femenina de la meva prole particular, em diu que enmig d’un contratemps, quan estava sotmesa a l’infortuni d’un d’aquells problemes estratosfèrics infantils que la van deixar abandonada en la soledat del pati, va pensar en mi. Va pensar en mi i, cito literalment, “en aquelles paraules que tu em vas dir”. Però què li vaig dir?!!! L’experiència sempre m’havia fet pensar que tot el que jo deia als meus fills queia en un abisme sense fons del que mai tornava a sortir, però ara resulta que de tant en tant, només de tant en tant, allò que dic ho escolten. De sobte em va embargar un terror demolidor. I si el que jo havia dit no era el correcte? I si formava part d’aquelles assignatures que encara no he aprovat?  I si m’havia equivocat de temari? o més encara, i si no ho havia d’haver dit?...

Just aleshores, quan estic a punt de descobrir-me i fer evident que en el fons vaig pel món exercint de mare sense tenir encara el títol, tiro de la meva estratègia per cobrir la meva falsa omnipotència i em faig omnipresent. Abraço a la criatura en qüestió, busco els apunts i recordo una frase que sempre em deia el meu pare.

Quan era petita, quan em mirava amb il·lusió el futur i li preguntava si ell creia que jo de gran podria ser tal o qual cosa, ell sempre em responia el mateix: “si un altre ho pot fer, tu també.” A mi la resposta mai em va acabar de convèncer. Personalment hauria preferit alguna cosa així com “es clar que sí, tu ets la millor, estic orgullós de tu i sé que aconseguiràs tot el que et proposis”, però ell sempre em repetia el mateix, i jo em resignava a acceptar que la visió que el meu pare tenia de mi, m’equiparava a la mediocritat de la resta dels mortals. En fi...
Però ara m’adono que aquella frase era molt més generosa del que el meu limitat enteniment infantil podia digerir. Ell m’ensenyava que si una cosa era humanament realitzable, jo també la podia aconseguir, i malgrat que mai li vaig preguntar si pensava que jo de gran podria ser una bona mare, ara descobreixo que la frase també em serveix. Així que, quan començo a veure que la cosa es posa difícil i penso que no me’n sortiré, recordo aquella frase del meu pare, abraço fort els meus menuts i em repeteixo a mi mateixa, si un altre ho pot fer, jo també.

martes, 18 de octubre de 2011

DIA 6


Ahir vaig sortir. Podria explicar que va ser una nit glamurosa, que el meu encant em va fer destacar entre la multitud nocturna i fins i tot podria explicar que vaig acabar lligant, però no és cert. Un irrefrenable impuls d’honestedat del que no aconsegueixo desempallegar-me’n , m’obliga a explicar la veritat del tema: i es que vaig acabar vomitant.
El pas dels anys no només ha macat el meu exterior, ha deteriorat les meves capacitats físiques i ha malmès la meva constitució, sinó que ara veig que també ha actuat sibil·linament en els meus òrgans interns que han decidit plantar-se davant les meves (esporàdiques) ingestes d’alcohol. El que abans em desinhibia, ara es converteix en humiliació al veure exposada la meva trista figura davant la tassa del vàter. Però millor no hi penseu... Prefereixo que us quedeu amb la imatge que heu elaborat de mi, imaginant que cada cop m’assemblo més a Beyoncé. Deixeu-ho així... perfecte.

Però hi ha més coses que també s’han anat deteriorat al meu voltat. Precisament ahir vaig coincidir amb un munt de (des)coneguts que voltaven passeig de gràcia amunt, vomitant com jo un descontent que se’ns ha instal·lat fa temps al ventre.
Suposo que com jo faig quan la cosa m’agafa al llit, primer espero ben quieteta a veure si dissimulant el malestar se’m passa, però arriba un moment en que tots sabem que o bé un s’aixeca i ho treu, o allò no es resoldrà de cap manera. I així estàvem tots, fent-nos passar la ressaca de tantes ingestes obligades que ens han acabat provocant un bon tall de digestió. I ara resulta que no els agrada que vomitem perquè embrutem els carrers. No si... jo ja ho entenc, però aleshores que algú busqui una solució amb forma de vàter perquè pugui marxar la porqueria un cop tirem de la cadena. Si en el fons això és l’únic que demanem, un vàter i una cadena per poder fer desaparèixer tot allò que a poc a poc ens hem anat empassant i que ara ja no sabem on coi fotre’ns. Tampoc és tant difícil d’entendre, no?

A mi de petita el meu pare m’explicava que d’això se’n deia fer net. També m’explicava altres coses, com que de gran podia ser el que volgués, que havia de confiar en els demés, que si estudiava i aprenia podria tenir un bon futur, que en aquesta vida ens havíem de respectar, i que no deixés de somiar per aconseguir un món millor. Això m’ho deien a mi i ara jo ho repeteixo als meus fills en forma de mantra. El problema és que a part d’això també els he d’explicar què hi fa tota aquesta gent cridant al carrer, per què al veí del sisè l’han fet fora del pis o per què al germà de la seva millor amiga l’han hagut de treure de l’escola perquè el pare s’ha quedat sense feina. I els ho explico com puc. Fins i tot els explico que avui la mama fa mala cara perquè (com que no està acostumada a beure) ha barrejat un parell de líquids que no son bons. I ells m’escolten, i em miren, i ens escolten i ens miren... I jo segueixo repetint el meu mantra però no sé què passa que cada cop em sona més fluixet. Però ells encara em miren amb els ulls plens d’il·lusió i jo els dic que sí, que el món és meravellós i que quan siguin grans podran fer el que vulguin. Fins i tot podran sortir de nit, destacar entre la multitud nocturna i acabar lligant. Però hi ha una cosa que no els explico i que jo sé. I és la por que sento quan em punxa el ventre i  penso que malgrat m’esforci a seguir fent arcades, ni el seu pare ni jo aconseguim treure-ho tot i ells hagin de seguir vomitant. Això sí que em fa por. I pena. De què haurà servit aleshores tot plegat?

martes, 4 de octubre de 2011

DIA 5


Hi ha una cosa bona d’envellir, i és que hi ets. I si ja portes per aquí una bona temporada, tot això que tens. El que has fet, ja no t’ho treu ningú, i el que et falta, tu sabràs si encara hi ets a temps. La qüestió és celebrar que de moment hem aguantat amb alegria tot el que fins ara ens ha caigut a sobre, i desitjar que el que ha de venir no ens agafi amb els pixats al ventre. El que ens sobra sempre és millor deixar-ho anar, no fos cas que pel fet d’anar massa atapeïts no ens vinguessin totes aquelles coses bones que la vida ens ha de regalar. Perquè la vida regala sí, de tot, també, i la gràcia està en anar entomant-ho de cara amb l’única voluntat que tot plegat acabi bé.

A mi la vida me n’ha portat de tots colors, i avui que toca dir que em faig gran, celebro cada una de les tonalitats del meu arc iris particular. Sense el negre no veuria el blanc i, igual que a la natura ens cal de pluja i sol per poder veure la bonica il·lusió cromàtica, a la vida ens calen certes dosis d’alegria i plor per anar donant forma a tot allò que en el fons ens acaba dibuixant. Si és que tot és qüestió d’observar... i en sabem tant poc.

Però en això de mirar jo ja n’he après una mica. Veig les coses passar i les coses que em passen, i el problema el tinc a l’hora de distingir quines són les unes i quines les altres. Les que em passen, les passo com puc i les que veig passar, amb els anys he après a no mirar-les. El que sí que encara mantinc, és l’esperança de que al final del meu acolorit camí hi tinc enterrada una olla plena de ves a saber què que m’espera. I amb aquesta il·lusió vaig fent via. Xino-xano a vegades, de pressa o fins i tot d’esquena. A la vida tant li és que ens hi posem de cul que ella no s’espera. Va passant per sobre nostre i si enlloc de fer l’orni fent veure que la cosa no va amb nosaltres, aprenguéssim a mirar-la, potser hi podríem aprendre alguna cosa. Qui sap, tant de bo si m’hi fixo molt avui, podré corregir allò que vaig espatllar la setmana passada. I demà... Al demà tant sols li demano que arribi, de la resta ja me n’ocuparé com pugui. Perquè si una cosa m’ha ensenyat el pas del temps és a espavilar-me i que coi, tampoc és tant difícil. L’únic que cal és posar-hi una mica de ganes. I d’això, d’això si que no me’n falten.

miércoles, 21 de septiembre de 2011

DIA 4


Hi ha moments en la vida de tota dona, que marquen un abans i un després en el devenir de la seva feminitat. Són moments íntims que vivim en la més absoluta clandestinitat, però que irremeiablement ens causen un daltabaix i una profunda i irreparable crisis d’identitat.  
El meu moment em va arribar fa 5 anys i el vaig viure allà on cada dia es mesura no només l’engrandiment d’un país, sinó on també es construeix amb entusiasme l’engrandiment de les nostres vanitats. Efectivament, el lloc on es va produir el meu sisme personal, va ser... a peu d’obra.

Encara ara recordo com caminava jo alegrement, traslladant la meva (gràcil) figura per una avinguda sotmesa a les lleis de l’especulació, quan davant meu vaig veure aquell exemplar únic d’obrer, que carrega sobre les seves esquenes la pesada  responsabilitat de mantenir viu l’envaniment femení. Uns metres més enllà, una altra femella travessava amb arrogància el que totes considerem una prova de foc, i amb el cor encongit, caminava falsament segura cap al seu destí. En va sortir ben parada. L’exemplar d’obrer, va executar amb èxit la seva funció i va escopir la corresponent galanteria amb aplom. Després anava jo. No em separaven gaires metres del que seria el meu improperi i vaig aixecar el cap fingint indiferència per amagar la falsa modèstia que m’embargava. Vaig caminar una, dues, tres passes fins a creuar la frontera de l’obra i...res. Ni una paraula, ni un gest, ni una mirada...  Per primera vegada aquella transferència fins aleshores gairebé ecosistèmica, s’havia truncat. Però per què? Per què? que diria aquell. Jo tenia 5 anys i un fill menys, encara estava en tot el dret de rebre la meva grolleria personal. Però no va ser, així que en aquell moment vaig decidir fer el que tota dona en el meu lloc hauria fet: apretar el pas per veure-li la cara a la de davant.

Ja no recordo més. Ni la cara ni el cul de la dona que m’havia sotmès d’aquella manera tant brutal a un relleu generacional. La dona que amb la seva comparació m’havia llançat al forat de la invisibilitat. Una dona a la que també li arribarà el seu moment i que com ara jo, no s’explica per què cada cop que es mira al mirall, apareix algú que la sorprèn. Res a veure amb la figura que guardo en el meu imaginari i que contràriament a la del mirall cada any creix en bellesa i atractiu. Tres anys més i fins i tot hauré assolit el to de pell de Beyoncé. No sí...ja ho diuen que la bellesa és a l’interior. Els obrers d’aquest país poden callar el que vulguin, però jo us asseguro que la veig. I com que en aquesta vida tot és qüestió de pràctica, jo m’exercito en això de mirar endins a veure què hi trobo. I ja que precisament aquests dies, algú que m’està ensenyant a visualitzar, he decidit veure’m estupenda. Total, fins que no pengi una foto ningú podrà contradir-me, i a més, quin mal faig.




martes, 13 de septiembre de 2011




Com si no hagués passat l’estiu. Així és literalment com em sento. I no per aquells motius que sovint s’ostenten de que tot just ara que s’acaba l’etapa estival era quan havíem començat a relaxar-nos, destensar-nos o fins i tot desintoxicar-nos....no, res d’això. En el meu cas, tinc la sensació de que no ha passat l’estiu perquè no he llegit cap llibre. Si, així de cru. De moment suspenc la meva pràctica en pedanteria i abans que algú m’enxampi copiant, ja confesso que he malgastat l’agost. I no una, sinó diverses vegades. Cada cop que intentava enfrontar-me a aquell llibre que vaig escollir per la seva acumulació de premis, (que francament no m’explico), i que per més que m’hi he esforçat, no ha aconseguit enganxar-me. I com que tinc el refotut mal costum de no començar un llibre fins que no n’acabo un altre, aquí m’he quedat. A la pàgina 126 per ser-ne exactes. I no s’hi viu gaire bé dins una pàgina. Massa interrogants, punts suspensius, punts i a part i sobretot paraules que acaben tallades encavalcades entre una pàgina i la següent. Si no la passes, no sabràs mai què volen dir i com tantes coses a la vida, un es queda rumiant un significat impossible que definitivament no resoldrà fins que s’atreveixi a girar el full d’una vegada. Però jo no l’he passat. Sé que tampoc és tant difícil, però què voleu, he perdut les ganes, l’interès, m’he cansat, o potser és que, també com a la vida, un prefereix quedar-se amb la il·lusió a mig camí abans de passar pàgina i adonar-se que definitivament tot l’esforç que ha emprat en allò que feia no ha servit de res. I que tot depengui d’un gest...
Però tornem al meu (mal) costum de llegir. Ja de ben petita el meu pare, que era llibreter, em deia que un llibre era el millor amic de l’home (dona en pràctiques, en el meu cas). I així he crescut, somiant en rebolcar-me per la sorra bruta de parcs infantils amb altres subjectes d’edat i característiques similars a les meves, però on havia d’haver hagut olor a xiclet, hi havia olor de paper vell i jo creixia envoltada dels que se suposava que havien de ser els meus millors amics: Baroja, Proust, Dostoievski, Mann, Goethe, Balzac. “No et demanen res i sempre els tens quan els necessites” , em deia el meu pare. I una merda! Qui de tots aquests és el que es presenta a casa a fer-me el dinar quan tinc mal d’esquena?
Però no siguem rancorosos. Com amb els millors amants també vam tenir bons moments, i tots sabem que els primers amors són els més intensos. Com en trobo jo ara un altre que m’ofereixi aquella passió, aquella energia, aquella intensitat? Tornar amb ells tampoc seria bo, ja ho diuen que segones parts mai foren bones. Així que aquí estic, malgastant l’estiu, una pell lleugerament morena i un refrescant tall de cabell que em preparava per trobar de nou un amor que em fes sentir aquella insuportable il·lusió de viure.  Que em fes sentir tant feliç i lliure com quan era jove. Què collons, diguem-ho clar, un amor enquadernat que em tornés a fer sentir, ni que fos un instant, altre cop jove! 

miércoles, 7 de septiembre de 2011

DIA 2



Últimament veig la vida a 90º. Podria semblar que aquesta és una frase críptica que amaga alguna elaborada teoria sobre el devenir de la existència, però no ho és. En realitat és la conseqüència d’un atac de lumbàlgia que literalment m’obliga  a veure la vida a 90º. I es veu diferent, creieu-me. D’entrada em fixo en coses que la gent no s’espera que algú els pugui observar. Com per exemple, els genolls. Això els agafa desprevinguts i a mi m’està oferint un ventall de formacions rotulars, francament curioses. Podria fer una dissertació dels meus recents descobriments sobre la genollera humana però per més que l’observo tampoc n’acabo de treure res. Potser si ho provo per la vessant críptica… Res, l’únic críptic que se m’ocorre és la frase del meu osteòpata quan em va dir que el meu mal lumbar era d’origen emocional.
Au, ara busca! Fes un repàs de les teves misèries vivencials i pensa en quin moment et vas cruixir per primer cop. A mi la veritat és que el mal d’esquena sempre m’agafa treballant (també el primer cop). Deu ser que l’emoció de tenir feina em contractura, i la natura, com és sàvia, s’ha ofert a disposar-me un destí de llargues aturades que jo interpretava com una broma macabra per tal d’arruïnar-me econòmica i socialment, però que ara de sobte interpreto com un bàlsam per la meva trista i malaguanyada hèrnia discal. Avantatges de posar-se a reflexionar...
Però tornem als 90º, la verticalitat està sobrevalorada. A vegades és millor anar per la vida amb el cap cot mirant les misèries de la gent i esquivant-li l’arrogància de la mirada. De nas en avall un és tal com és, i de nas en amunt, un és tot allò que li agradaria ser. Amb la mirada es mira la tristesa, l’optimisme, la il·lusió o en desassossec. A la resta del cos un s’hi troba la vida que penja i per més que intentem dissimular-la, és el que ens queda i el que en realitat som. I mira, ara que em fixo en totes les deixalles del terra, m’adono que a mi lo d’acotxar-me no em ve de l’esquena sinó que el que de veritat em penja és la catalanitat. Tants anys abaixant el cap m’han cruixit les lumbars i ara a qui collons li passo la factura. Potser si deixem de ser el que som i aixequem una mica el cap per mirar allò que volem ser, assoliríem per fi la forma erecta cobejada. La cobejo jo, que després de tants anys patint de mal d’esquena sé del que parlo. I a més, ja em pengen prous coses com perquè ara també em pengi l’orgull. No veieu que al caminar m’hi vaig donant cops amb els rocs. No si... encara me l’acabaré aixafant.

domingo, 4 de septiembre de 2011

DIA 1


Avui algú m’ha dit que les tetes no paraven de créixer. Jo fa temps que havia sentit allò del nas i les orelles (en el meu cas un destí francament amenaçador ja que en una d’aquestes extremitats no em puc permetre ni un mil·límetre) però, els pits?
Ara resulta que l’opció siliconada no és més que una carrera contrarellotge a la inversa. I parlant de carreres, jo exerceixo la de dona. Una barreja entre humanitats mal expressades, ciències mal enteses i certes dosis de teologia. L’opció postgrau l’he fet en maternitat i per tradició familiar tinc un màster en relacions de parella. Tot plegat un munt de teoria, sovint mal apresa, que tampoc em serveix per trobar una bona feina. Feina de dona, és clar.
Però jo no desisteixo i m’he llançat al món laboral de la feminitat amb la meva “L” de pràctiques. Un amic li diu la “L” de “lechugo”, i aiem sento jo. Aparentment titulada però més vegetal que persona a la que se solen atribuir dos dits de seny. A mi de seny me’n falta un dit, o me’n sobren dos i de rauxa sempre en vaig curta. Per això m’he enfilat la meva “L” a l’esquena disposada a avançar pel que podria dir-ne la carretera de la vida, i em quedaria la mar de fi, però que en el meu cas prefereixo anomenar-ho el “pedregal” de davant de casa.
Tots els camins comencen sempre davant de casa i si un no ha tingut la sort que algú més avantatjat li ha asfaltat la cosa, s’hi trobarà sempre un munt de pedres que haurà d’anar sortejant en funció de la seva millor o pitjor apresa teoria.
I com que jo de teoria en tinc un munt i ara resulta que les tetes no em paren de créixer, he decidit que millor lluir-les que amagar-les. Així que de moment em planto aquí, sobre aquest roc i amb intenció de fer-ne alguna cosa que s’assembli a una drecera. Un camí sempre ha de dur a algun lloc i jo estic disposada a iniciar-lo tot vestint la meva “L” de pràctiques que he pintat amb retolador verd gastat en un pitet que he robat als meus fills. Vés a saber on arribarem, però si més no, suposo que com a mínim ens veurem a Roma.