"Mama, vull estar amb tu”. Aquesta frase sovint repetida per la meva filla, tot apropant-se’m amb els braços oberts i la irrefrenable intenció de llançar-se’m a sobre, sempre m’ha commogut. La possibilitat de perjudicar la seva fràgil autoestima o de malmetre el seu desenvolupament emocional, m’obligaven a deixar qualsevol cosa que estigués fent (croquetes incloses) per poder permetre que aquella delicada criatura m’abracés en el que es convertia en una transmissió pura i autèntica d’amor materno-filial... I una merda! Durant set anys la criatura en qüestió m’ha enredat amb aquesta cantarella fins que m’he adonat del veritable objectiu de l’estratègia. Només calia afegir unes quantes paraules a la frase, per acabar comprenent que el que realment volia dir era: “mama, vull estar amb tu, perquè m’avorreixo soberanament i vull que TU Avui llegeixo al diari una reflexió d’Alvaro Pombo (guanyador del premi Nadal d’enguany) i veig amb sorpresa que l’home també fa referència al tema. Però el que jo personalitzo en la figura de la meva filla, ell ho estén a la resta de mortals tot dient que “hem construït una societat que s’avorreix i ho espera tot de franc”. Mira, igualet que els meus fills i els fills de tants altres que no només esperen de nosaltres que els alimentem, els edu quem i els instruïm, sinó que ara, a més, ens exigeixen que els divertim. I d’això, nosaltres, com bé diu Pombo, no en sabem, perquè si una cosa recordo jo de la meva infància, és la quantitat d’hores que he passat avorrida ja fos tancada a la meva habitació, asseguda al voral d’un carrer o al banc de la plaça d’un poble. La intensitat de l’avorriment és mesurava per la quantitat de closca de pipa acumulada al terra escopida gairebé amb professionalitat, i el pas de les hores esgotant fins l’últim minut de la condicional paterna, se’ns acumulava a sobre sense saber que la resposta la tenien ben a l’abast de la mà. Tant sols havíem de córrer cap als pares i exigir-los diversió...
Permeteu-me que no transcrigui la resposta que imagino, però permeteu-me també que reflexioni sobre aquelles hores d’avorriment intens, compartit amb intimitat amb els amics, fins que finalment consensuàvem algun joc que executàvem amb impaciència i devoció. De franc no, que no ens sortia. Ho pagàvem amb una profunda gelor al cul, resultat de les hores que havíem passat asseguts en un gèlid pedrís, amb la pèrdua de sensibilitat labial per culpa de l’excés de sal “churruquer”, i amb el neguit d’intuir que en aquelles hores de xerrameca intranscendent, potser havíem deixat anar algun d’aquells secrets inconfessables que fins aleshores havíem guardat amb tant recel. Definitivament el joc el pagàvem car, però jugàvem! I no crec que ens durés més de vint minuts, però a força d’avorrir-nos apreníem una altra cosa que mira, tard o d’hora ens ha servit. Apreníem a esprémer-nos el cervell fins que ens venia una idea, i què coi, apreníem que la diversió té un preu. Patir d’avorriment no és un mal del que haguem de morir si en sabem treure profit. Jo, aleshores, vaig tenir una ploma a la vora, però... què hi tenen els nostres petits?
