DIA 5

Hi ha una cosa bona d’envellir, i és que hi ets. I si ja portes per aquí una bona temporada, tot això que tens. El que has fet, ja no t’ho treu ningú, i el que et falta, tu sabràs si encara hi ets a temps. La qüestió és celebrar que de moment hem aguantat amb alegria tot el que fins ara ens ha caigut a sobre, i desitjar que el que ha de venir no ens agafi amb els pixats al ventre. El que ens sobra sempre és millor deixar-ho anar, no fos cas que pel fet d’anar massa atapeïts no ens vinguessin totes aquelles coses bones que la vida ens ha de regalar. Perquè la vida regala sí, de tot, també, i la gràcia està en anar entomant-ho de cara amb l’única voluntat que tot plegat acabi bé.

A mi la vida me n’ha portat de tots colors, i avui que toca dir que em faig gran, celebro cada una de les tonalitats del meu arc iris particular. Sense el negre no veuria el blanc i, igual que a la natura ens cal de pluja i sol per poder veure la bonica il·lusió cromàtica, a la vida ens calen certes dosis d’alegria i plor per anar donant forma a tot allò que en el fons ens acaba dibuixant. Si és que tot és qüestió d’observar... i en sabem tant poc.

Però en això de mirar jo ja n’he après una mica. Veig les coses passar i les coses que em passen, i el problema el tinc a l’hora de distingir quines són les unes i quines les altres. Les que em passen, les passo com puc i les que veig passar, amb els anys he après a no mirar-les. El que sí que encara mantinc, és l’esperança de que al final del meu acolorit camí hi tinc enterrada una olla plena de ves a saber què que m’espera. I amb aquesta il·lusió vaig fent via. Xino-xano a vegades, de pressa o fins i tot d’esquena. A la vida tant li és que ens hi posem de cul que ella no s’espera. Va passant per sobre nostre i si enlloc de fer l’orni fent veure que la cosa no va amb nosaltres, aprenguéssim a mirar-la, potser hi podríem aprendre alguna cosa. Qui sap, tant de bo si m’hi fixo molt avui, podré corregir allò que vaig espatllar la setmana passada. I demà... Al demà tant sols li demano que arribi, de la resta ja me n’ocuparé com pugui. Perquè si una cosa m’ha ensenyat el pas del temps és a espavilar-me i que coi, tampoc és tant difícil. L’únic que cal és posar-hi una mica de ganes. I d’això, d’això si que no me’n falten.