lunes, 15 de abril de 2013


DIA 22

Avui he tingut un d’aquells dies que comencen cap per avall. Just quan més coses tenia per fer, va i el destí m’ofereix una jornada sorpresa d’aquelles que es fan i desfan a la seva santa voluntat. La cosa ha començat amb un clàssic: un incident domèstic (amb nom i cognoms de partenaire) que m’ha deixat sense claus. Collonut!

Sempre he pensat que els canvis eren bons, així que un cop passat l’impuls inicial d’esgargamellar-me escridassat al causant de la meva inoportuna “desplanificació”, he acceptat rendir-me i veure què passava. L’objectiu era clar: havia d’aconseguir unes altres claus i per fer-ho hauria de travessar mig Barcelona. Paciència. Estava decidida a prendre’m les coses a l’estil “que faig jo ara a l’aeroport si encara falten dues hores perquè surti l’avió”, i tan de cara m’hi he posat que mira, he decidit acabar de rebentar la rutina tot anant a esmorzar.

Trio un bar a l’atzar i quan sec descobreixo una pila de llibres que s’ofereixen als clients. M’agrada la iniciativa i a falta de diaris (sempre ocupats) en trio un i el fullejo.  La cosa comença així: “en este libro se va a tratar el tema angélico de una manera assequible para todos. No va a haver palabras estrañas y si las hay se explicaran con detalle. Además, en el caso de que algo no quedase suficientemente claro, al final del libro se ofrece una página web y una dirección a donde podrá hacernos llegar las dudas que le haya suscitado este escrito.”

Com negar-s’hi.  Pel preu d’un tè estic a punt de descobrir els misteris de la jerarquia angelical. M’entrego devota a la lectura, però ja és ben cert que la realitat supera la ficció i acabo rendint-me a una conversa al meu costat que supera en molt la narració que tinc entre mans. “Todos estamos en el filo de la navaja. En un momento dado, no sabemos qué podemos hacer” L’alarma amb la que detecto material susceptible de ser utilitzat, se’m dispara. Abandono per un moment el tema dels àngels (que tenen fama de perdonar-nos-ho tot), i em disposo a escoltar, quan veig que la cosa evoluciona i un altre subjecte se m’adreça directament, buscant la meva complicitat per manifestar el seu desacord amb la conversa anterior i aprofita per teoritzar sobre la crisis en general i la incultura en particular. Un espectacle.

A aquelles alçades ja no recordo ni les claus ni què dimonis hi feia jo allí. Ja no quedava cap rastre de la pressa amb la que m’havia aixecat i em deixava portar per la generositat comunicativa de la gent que apareixia al meu voltant.

Però el meu grau de civisme sempre acaba boicotejant-me,  així que no trigo gaire a continuar el meu periple i al cap de poc assoleixo el meu objectiu. Tinc unes noves claus i per un instant sóc conscient que podria tornar a casa de pressa per recuperar el temps perdut (que diria Proust), però per sort reacciono a temps i em quedo allà on sóc a veure què s’hi dona. I les coses van passant. Diferents, imprevistes, com en aquells aeroports en els que acabes fent ves a saber què, que mai t’hauries imaginat.

Però per si encara no ho havia entès, el destí em donava una última oportunitat per copsar la contundència del missatge. A l’autobús de tornada, un amable senyor s’asseu al meu costat i em deixa anar: “La pressa no existeix. Ens la posem nosaltres” I què li he de dir... Però aleshores continua explicant amb els ulls més brillants que segurament ha tingut mai, que amb els anys ell ha après a viure a poc a poc. “El cotxe el tinc aparcat i els taxis no existeixen. És com anar a un convit i voler tastar tots els plats. Al final, quan algú et pregunta què has menjat, dius: no ho sé”. “El que t’agradi de la vida aprofita-ho al màxim, i el que no, ho llences.” Per un instant he estat temptada de saltar-me la parada i continuar escoltant aquell home content, que segurament feia poc havia descobert que tot el temps que li quedava era seu. Però em semblava que ja estava tot dit.

He baixat de l’autobús i tot caminant finalment cap a casa m’he adonat que de tot allò que havia de fer ja no me’n recordava. Però havia après dues coses. La primera era que dec fer cara de bona persona perquè veig que la gent de seguida em parla; i la segona és que de tant en tant, només de tant en tant, el destí té ganes de jugar i amb la complicitat d'un partenaire despistat ens amaga, per exemple, les claus. 
Només lamento no saber com acabava aquell llibre dels àngels. Però d’una cosa estic segura, i és que el meu, avui, estava de guàrdia.

No hay comentarios:

Publicar un comentario