DIA 26

L’altre dia vaig anar a un concert. Intranscendent?  En absolut. Una lliçó de vida de l’alçada d’un campanar, d’aquells que en temps medieval servien per mesurar la grandesa d’una ciutat. M’explico.

La cosa va començar quan ens van caure a les mans unes entrades per anar a un d’aquells llocs als que solíem anar, però que ves a saber quan fa que no anem, perquè sempre hi ha un altre lloc on les criatures volen anar, o qui s’ha de quedar amb els nens es veu que ha marxat. En fi, que el millor en aquests casos és que les entrades et caiguin miraculosament del cel i puguis dir allò de “ja no s’hi pot fer res”. I pam, hi vas.  

Fins aquí tot senzill, però resulta que quan hi ets, les coses no són exactament com les recordes. Ni recordes les lletres de les cançons, ni els noms dels artistes, ni les consignes que tothom crida... però dissimules i vas movent el cap procurant que no se’t noti que vens d’aquell heavy dels 80, i tot d’una et sembla que la cosa funciona perquè et sorprens preguntant-te si en el fons tampoc se’t veu tan gran. Ai... que diria aquell. No hi ha com llançar una pregunta al buit perquè la vida te la respongui i és aleshores quan vas i topes amb la contesta definitiva: El terra està ple de gots de plàstic i tu ets l’únic que fa 40 minuts que busques una paperera. Concloent.

Però la cosa no s’acaba aquí i en un gir inesperat ensopegues amb un cantant que es prepara per tocar i sembla que et mira. “Ai, vols dir...?”. I ell et somriu, i tu... “ai coi, i ara això com anava...” I ell que s’aixeca. I tu fulmines al  partenaire amb aquella mirada de “ho veus com si jo vull...”  I el noi que s’apropa i quan ja estàs celebrant que efectivament ha estat a fi de bé tot el temps que has invertit a triar el vestit que havia d’esborrar deu anys de cop, va i el marrec que t’acompanya (perquè la cangur no arriba) s’abraça al coll del cantant i es queden xerrant una estona. Els dos. Sols. A dos metres de tu que t’estàs debatent entre denunciar-lo per assetjament de menors o creuar els dits perquè la nena torni amb el número de telèfon de l’artista. Però la nena torna i el noi se’n va i tu, amb una veu que encara no t’has sentit mai, li fas per primera vegada aquesta pregunta: “qui és?” I  ella et mira amb el posat deixat d’aquells que van pel món amb un sol dígit i et diu: un, que ens va fer de monitor a les colònies. Allò és l’abisme.

Però no desesperem. Els anys també ens han servit per saber tornar a casa a una hora prudent i curiosament amb el cap fresc. Això també és nou i aprofito l’avinentesa per reflexionar. D’entrada constato que el vestit ha estat encertat perquè un amable pakistanès ha tingut el detall de regalar-me un somriure. Potser era la seva manera de dir-me en esperanto que li comprés una cervesa, però ja és ben cert que un entén el què vol entendre. I jo aquella nit vaig entendre que sí, que m’he fet gran. Que el primer concert em queda tan lluny que ja ni me’n recordo i que seran poques les vegades que la meva filla m’hi vulgui acompanyar. Però què coi, encara hi sóc i com diu un amic “jo he vingut a aquesta vida a passar les vacances”, i que millor que passar-les escoltant música. Així que últimament aixeco el cap i miro al cel a veure què cau. I mira, he estat de sort. Demà es veu que n’hi ha uns que canten i jo ja tinc el vestit planxat.