Fa dies que dono voltes dins el meu cervell
com un gat engabiat intentant trobar alguna cosa sobre la què escriure.
Confesso que hi ha certs temes que ja comencen a censurar-me’ls a casa (els més
divertits, se’ns dubte). Però com que no vull malmetre la imatge pública dels
meus petits, intento tirar de la meva que ja fa temps que fa estralls.
El cas és que dins el cervell no hi trobo res
(hi guardo poc), així que a falta d’anècdota reveladora, he decidit atacar un
dels meus temes pendents: la meva incapacitat de decisió.
Mai he cregut gaire en això dels horòscops
però confesso que pel que fa a decidir, servidora és balança fins al moll de l’òs.
Abans de triar he d’avaluar la situació d’una manera que m’avoca
irremeiablement a l’equilibri, i així és impossible decantar-se per res. Tot el
que puc fer és una elaborada dissecció de la situació davant del meu partenaire, perquè deixi caure el seu dit
sobre un dels platets i a cop d’estat envií a pastar fang la comissió
parlamentària que porto dins.
Només aleshores podem tirar pel dret, però arribats
a aquest punt comprendreu que hi ha una cosa que em suposa una dificultat
absoluta. Em refereixo a l’infern d’enfrontar-me a cada una de les decisions
que hem de prendre constantment pel que fa al camí de vida que triem pels
nostres fills.
A quina escola el portem? A quin institut? L’apuntem
a un casal o l’enviem de colònies? I a un cau o millor un esplai? La criatura
hauria de fer música o anglès? Vols dir que no li convé una mica d’esport?
Quin??? He pensat que podríem buscar un
professor de piano que fos anglòfil. I ja posats que es vagin passant la pilota
per sota les cames, no et fot! I les vacances, hauríem de trobar un lloc on
poguessin fer amics. Platja o muntanya? No seria millor que coneguessin món?
Marxem a l’estranger?
Marededéusenyor! Si ja em costa prou decidir
què en faig del meu esdevenir, imagineu
carregar amb la responsabilitat del dels meus fills. Però sembla que això
és el que toca i ara recordo un bon dia en que el meu pare se’m va asseure al
davant i em va preguntar: Ho he fet bé?
Confesso que la cosa em va agafar per
sorpresa i tot d’una vaig haver de fer balanç de la meva vida per intentar
decidir què hauria passat si jo fos diferent. Si tenim present que servidora ja
s’atabala només havent de decidir entre els plats d’una carta, comprendreu que
la cosa em va ser complicada. Però vaig respondre a la pregunta i ara que sóc
mare, i que puc posar-me a l’altre costat de la barrera, sé que algun dia seré
jo la que m’hauré d’asseure davant els meus fills i preguntar sobre tot allò
que podria haver triat precisament a l’inrevés. No sé què em respondran, i per
si de cas aquí deixo aquest document on consta que tot el que vam fem, ho fèiem
a fi de bé. Però hi ha una prova definitiva que només es manifestarà amb el pas
del temps. Serà quan nosaltres siguem avis i veiem com els nostres fills
eduquen als nostres nets. Aleshores veurem com ho fan i no caldrà preguntar-los
res. Si estan contents amb el que els vam donar, ho sabrem.
Nota: A partir d'ara al DIARI D'UNA DONA EN PRÀCTIQUES l'acompanyaran els fantàstics dibuixos de l'il.lustrador Guillem Escriche. http://llapisipaper.blogspot.com.es/
No hay comentarios:
Publicar un comentario