DIA 2

Últimament veig la vida a 90º. Podria semblar que aquesta és una frase críptica que amaga alguna elaborada teoria sobre el devenir de la existència, però no ho és. En realitat és la conseqüència d’un atac de lumbàlgia que literalment m’obliga  a veure la vida a 90º. I es veu diferent, creieu-me. D’entrada em fixo en coses que la gent no s’espera que algú els pugui observar. Com per exemple, els genolls. Això els agafa desprevinguts i a mi m’està oferint un ventall de formacions rotulars, francament curioses. Podria fer una dissertació dels meus recents descobriments sobre la genollera humana però per més que l’observo tampoc n’acabo de treure res. Potser si ho provo per la vessant críptica… Res, l’únic críptic que se m’ocorre és la frase del meu osteòpata quan em va dir que el meu mal lumbar era d’origen emocional.

Au, ara busca! Fes un repàs de les teves misèries vivencials i pensa en quin moment et vas cruixir per primer cop. A mi la veritat és que el mal d’esquena sempre m’agafa treballant (també el primer cop). Deu ser que l’emoció de tenir feina em contractura, i la natura, com és sàvia, s’ha ofert a disposar-me un destí de llargues aturades que jo interpretava com una broma macabra per tal d’arruïnar-me econòmica i socialment, però que ara de sobte interpreto com un bàlsam per la meva trista i malaguanyada hèrnia discal. Avantatges de posar-se a reflexionar...

Però tornem als 90º, la verticalitat està sobrevalorada. A vegades és millor anar per la vida amb el cap cot mirant les misèries de la gent i esquivant-li l’arrogància de la mirada. De nas en avall un és tal com és, i de nas en amunt, un és tot allò que li agradaria ser. Amb la mirada es mira la tristesa, l’optimisme, la il·lusió o en desassossec. A la resta del cos un s’hi troba la vida que penja i per més que intentem dissimular-la, és el que ens queda i el que en realitat som. I mira, ara que em fixo en totes les deixalles del terra, m’adono que a mi lo d’acotxar-me no em ve de l’esquena sinó que el que de veritat em penja és la catalanitat. Tants anys abaixant el cap m’han cruixit les lumbars i ara a qui collons li passo la factura. Potser si deixem de ser el que som i aixequem una mica el cap per mirar allò que volem ser, assoliríem per fi la forma erecta cobejada. La cobejo jo, que després de tants anys patint de mal d’esquena sé del que parlo. I a més, ja em pengen prous coses com perquè ara també em pengi l’orgull. No veieu que al caminar m’hi vaig donant cops amb els rocs. No si... encara me l’acabaré aixafant.