Com si no hagués passat l’estiu. Així és literalment com em sento. I no per aquells motius que sovint s’ostenten de que tot just ara que s’acaba l’etapa estival era quan havíem començat a relaxar-nos, destensar-nos o fins i tot desintoxicar-nos....no, res d’això. En el meu cas, tinc la sensació de que no ha passat l’estiu perquè no he llegit cap llibre. Si, així de cru. De moment suspenc la meva pràctica en pedanteria i abans que algú m’enxampi copiant, ja confesso que he malgastat l’agost. I no una, sinó diverses vegades. Cada cop que intentava enfrontar-me a aquell llibre que vaig escollir per la seva acumulació de premis, (que francament no m’explico), i que per més que m’hi he esforçat, no ha aconseguit enganxar-me. I com que tinc el refotut mal costum de no començar un llibre fins que no n’acabo un altre, aquí m’he quedat. A la pàgina 126 per ser-ne exactes. I no s’hi viu gaire bé dins una pàgina. Massa interrogants, punts suspensius, punts i a part i sobretot paraules que acaben tallades encavalcades entre una pàgina i la següent. Si no la passes, no sabràs mai què volen dir i com tantes coses a la vida, un es queda rumiant un significat impossible que definitivament no resoldrà fins que s’atreveixi a girar el full d’una vegada. Però jo no l’he passat. Sé que tampoc és tant difícil, però què voleu, he perdut les ganes, l’interès, m’he cansat, o potser és que, també com a la vida, un prefereix quedar-se amb la il·lusió a mig camí abans de passar pàgina i adonar-se que definitivament tot l’esforç que ha emprat en allò que feia no ha servit de res. I que tot depengui d’un gest...

Però tornem al meu (mal) costum de llegir. Ja de ben petita el meu pare, que era llibreter, em deia que un llibre era el millor amic de l’home (dona en pràctiques, en el meu cas). I així he crescut, somiant en rebolcar-me per la sorra bruta de parcs infantils amb altres subjectes d’edat i característiques similars a les meves, però on havia d’haver hagut olor a xiclet, hi havia olor de paper vell i jo creixia envoltada dels que se suposava que havien de ser els meus millors amics: Baroja, Proust, Dostoievski, Mann, Goethe, Balzac. “No et demanen res i sempre els tens quan els necessites” , em deia el meu pare. I una merda! Qui de tots aquests és el que es presenta a casa a fer-me el dinar quan tinc mal d’esquena?

Però no siguem rancorosos. Com amb els millors amants també vam tenir bons moments, i tots sabem que els primers amors són els més intensos. Com en trobo jo ara un altre que m’ofereixi aquella passió, aquella energia, aquella intensitat? Tornar amb ells tampoc seria bo, ja ho diuen que segones parts mai foren bones. Així que aquí estic, malgastant l’estiu, una pell lleugerament morena i un refrescant tall de cabell que em preparava per trobar de nou un amor que em fes sentir aquella insuportable il·lusió de viure.  Que em fes sentir tant feliç i lliure com quan era jove. Què collons, diguem-ho clar, un amor enquadernat que em tornés a fer sentir, ni que fos un instant, altre cop jove!