DIA 30
Mai ningú m’ha
preguntat el per què d’aquest blog. Ben fet. D’entrada revela que tampoc sou
tan curiosos, i això és bo. Sempre he pensat que de res valia saber el que un
altre no et volia explicar, però ves per on avui tinc ganes de compartir-ho.
Algú m’hi ha fet pensar.
La cosa és senzilla.
Visualitzeu-me esquivant tota mena d’obstacles arrossegant pel carrer una nena
de tres anys, mentre un menut d’any i mig em penja al coll i tot plegat
executat en un temps record que correspon a la distància impossible que hi
havia entre les seves dues escoles. Si a això hi afegiu que una de les criatures
va aprendre a parlar per poder comunicar-nos que no li agradava dormir (cosa
que ja sabíem), que l’altre no tenia cap intenció de deixar el que considerava
el “seu” pit, que el pare de tots plegats estava treballant tan lluny que vam
aprofitar per explicar als petits allò de que quan aquí és de nit, allà és de
dia, i que servidora (en època pre-cataclisme universal) treballava en una
sèrie diària de ritme frenètic, comprendreu que només tenia una sortida: deixar-ho
aquí, i mirar d’arreglar el desgabell en una altra vida.
La reflexió era prou
sensata però per allò de que una és exigent de mena i que a les senyoretes de
l’era post-feminista se’ns ha educat fent-nos creure que podem amb tot (mal
negoci hem fet, ja us ho dic ara), vaig tirar endavant fotent-m’ho tot en aquella
part de l’esquena on hi tinc l’hèrnia.
Jo aleshores dormia
poc, rondinava molt, plorava un xic i segurament a algun dels meus personatges
se li escapaven massa “cagundenas”. Però per sobre de tot, el que més feia era
disculpar-me. “Ho sento, ho sento, ho sento...” repetia quan entregava un
diàleg que no havia pogut revisar les 270 vegades que considerava oportunes. I
aleshores va passar.
Tot d’una la persona
que avui m’ha fet pensar i que llavors recollia aquell diàleg, em va deixar
anar les paraules més sensates i clarificadores que mai m’han etzibat: “Saps
què els passa a la gent que diu ho
sento més de tres vegades seguides? Que els cau un llamp al
cul.”
Així, a raig i tal
com sona. Però us ben juro que va ser definitiu.
De sobte vaig
comprendre tot allò que qualsevol de vosaltres ja hauria comprès, però també va
passar una altra cosa. Per primera vegada des que havia començat tot aquell enrenou
vaig aturar-me i vaig somriure. I aleshores ho vaig entendre.
Enfotre-se’n d’un
mateix és el secret, i des d’aquell dia que em miro al mirall com si la mateixa Kauffman m'hagués escollit per fer-ne una comèdia. Si
aconsegueixo arrencar-me un somriure és que ja sóc un pam més a la vora de la
solució, i per anar fent muscle em vaig inventar aquest blog.
Però quan flaquejo
torno als orígens i llegeixo a aquella persona que m’ho va fer entendre de cop.
És l’Anna Manso i estem de sort
perquè acaba de publicar un llibre. Un manual que probablement ens farà a tots
una mica més feliços.
Si més no ens farà entendre que al capdavall el secret és
ben senzill. Tan sols cal agafar aquella culpa enganxifosa i estabornir-la tant com calgui
fins que tots plegats ens puguem pixar de riure.
Doncs... sí. És una bona medicina, riure's d'un mateix. I riure's de les situacions. Tinc 4 fills i quan en una edat complexa, l'adolescència, es plantejava un conflicte, posar-hi humor desactivava la tensió i es podien parlar les coses sense tensió. Ara ja són gran (la petita va camí dels 19 i la gran ja en té 35 -entremig, un de 31 i l'altre de 25). I el que més em satisfà és que tots quatre, a part d'anar fent la seva vida, tenen moltes ganes de coincidir a casa per fer algun àpat junts.
ResponderEliminarCaram, crec que jo no aspiro a gaire més. Que estar els 4 junts sigui prou bonic com perquè al llarg de tota la seva vida ho vulguin anar repetint. Gràcies Carles.
Eliminar