DIA 36
Cada any ens passa el mateix. A falta de
poble, poblet, casa, caravana, tenda, masia, xalet o qualsevol altra mena
d’aixopluc propi, servidora i família hem d’espavilar-nos any rere any per tal
d’inventar-nos on coi passar les vacances. I no és fàcil, sobretot a l’hora de pair
el numeret aquell que s’entesten a posar les webs al costat de les fotos, més o
menys idíl·liques, de la cosa immobiliària en qüestió. Així que, tant per tant,
PEL MATEIX PREU, anem a veure món.
Sempre he pensat que viatjar ensenya tant per
fora com per dins. Dels altres aprens un munt de coses, i com que tot el que
portes de tu, ho tens apretat a la motxil.la, sovint no hi trobes el que has de
menester i et toca tirar del que portes ben endins, en la majoria de casos per
fotre-ho al foc i fer algun canvi.
A més, viatjar en família fa pinya (entenguis
aquesta en el sentit més ampli de la paraula que abasta des d’una aparent
germanor fins a la més cruel de les batusses); i amb el temps, els meus petits
estan tan acostumats a anar amunt i avall, que quan passem per Figueres ens
pregunten si aquí també parlen català.
No saben on paren, pobrets.
Però mentre desfaig l’enrenou de la maleta amb
certa desídia, em demano si tot plegat ha valgut la pena.
Sovint llegeixo articles que reflexionen
sobre el fet d’omplir d’estímuls als menuts. Jo mateixa faig apologia de
l’avorriment i sóc conscient que en més d’una ocasió als meus fills tant els
era jugar al Hide Parc com als jardins de la Vall Hebron. Però quan miro enrere
i recordo les excursions, els viatges, les festes, els espectacles, els
monuments i les histories que hem viscut o els he explicat, constato que en
molts casos no ho recorden. Però jo sí.
Jo ho recordo tot amb aquella intensitat amb
que vivia les coses quan era petita. I és que al capdavall d’això es tracta.
D’aprofitar-nos d’ells per tornar a reviure una etapa que ara podem dissenyar a
voluntat. Amb ells podem tornar a ser tot
allò que érem o volíem, i revivim la vida observant els seus rostres esperant il·lusionats
aquell somriure que s’assemblava tant al nostre. A vegades no surt, què hi
farem, el seu camí és un altre. Però quan en un descuit descobrim com els ulls se’ls
il·luminen, un cop de peu a l’estómac ens envia de pet a la nostra infància i
allà compartim de nou l’experiència amb els nostres fills convertits en els
millors amics.
Potser sí que amb el temps allò que fèiem no
ho recorden. Però jo que porto dues hores amb el cul en remull competint amb ells per pescar un cranc, us ben juro que sí.
Dibuix de Guillem Escriche: llapisipaper.blogspot.com
No hay comentarios:
Publicar un comentario