martes, 9 de diciembre de 2014

DIA 37

L’altre dia vam fer una RUF; o el que en idioma de la meva filla ve a ser una Reunió Urgent Familiar. A casa tirem de RUF quan el nivell de crispació general se’ns dispara i entrem en aquell espiral de tensió i males cares que fa la convivència difícilment suportable.  Ja sé que molts entesos parlen de les baralles entre germans com una cosa normal i fins i tot saludable, però coi, els meus a vegades ho eleven a categoria olímpica i aleshores toca, com a mínim, entrar a legislar.

El fet és que una RUF a temps atura molts mals. I en aquest cas, veient que la comunicació oral es complicava, els vaig donar un paper i els vaig fer tres preguntes. Què m’agrada de la meva família, què no m’agrada, i què puc fer jo per canviar-ho. “Jo” entenent-se “ells”, que a casa ja ens coneixem i tots els problemes van a petar sempre al cubell de la roba bruta perquè els renti servidora.  Però aquest cop no. Aquest cop vaig aprofitar l’efecte sorpresa i els vaig endinyar el paperet, posant-los a escriure per poder gaudir del meu primer triomf. Cinc minuts de silenci.

La meva filla s’hi va llençar amb la seva disciplina i devoció habituals, i el meu petit ho va enllestir ràpid amb un: a mi m’agrada TOT. També habitual. Però aquest cop l’enginy no va colar, i fent-los reflexionar un xic més, el petit va acabar escrivint en l’apartat que puc fer “jo” (és a dir “ell”) la frase “No fer els problemes més grans”.

Caram, la cosa em va semblar prou lúcida i aleshores va i el marrec m’etziba que a vegades, quan tenim un problema, el compliquem i encara el fem més gran. Ve a ser com quan un ha fet una cosa malament i després castiguen a tota la classe sense pati. Si ho dius, el problema s’acaba i punt. Es queda petit.

I mira tu per on, em va semblar que tenia força raó.

Precisament ahir vaig assistir a una xerrada a l’escola on un simpàtic psicòleg intentava il·luminar-nos dient que pel que fa a l’educació, els pares mai cometen errors. Potser sí que a vegades les línies d’actuació no són les més adequades, però quan un pare o una mare estima més que res en aquest món als seus fills i els educa de la millor manera que pot, no comet errors.

I ara fem cas al meu fill i deixem-ho aquí. No ho fem més gran. Tan sols recordem que quan un nen estima la vida més que res en aquest món i s’esforça en créixer de la millor manera que pot, potser sí que de tant en tant equivoca algunes línies d’actuació, però tampoc comet errors. Així que, un cop dit, vinga tots a jugar al pati.

Dibuix de Guillem Escriche: llapisipaper.blogspot.com

No hay comentarios:

Publicar un comentario