DIA 23

L’altre dia vaig fer una feina. Ho comento perquè en els temps que corren el millor que podem fer és compartir les alegries, i perquè la feina en qüestió em va fer pensar.

Es tractava d’un taller de picto-escriptura per estimular la creativitat en els nens. I coi si la vam estimular, sobretot la meva. No només vaig tenir la sort que un bon grapat de nens volguessin passar una estona amb mi jugant a inventar histories, sinó que a sobre, em van tocar uns nens d’aquells de veritat. Dels que encara corren pel carrer sense ningú que els digui com s’han d’organitzar, i que decideixen en tot moment si escolten o xerren mentre jo feia malabars intentant fer-me un forat en la seva santa voluntat.  Però ho vaig fer. Em van escoltar un segon i a la veu de “ja” van començar a crear amb una facilitat que ja la voldríem molts professionals.

Avui torno de la “tarda literària” que es fa a l’escola dels meus fills i un reguitzell de textos encara em regalima cervell avall mentre em pregunto...en quin moment hem perdut tota aquesta creativitat?

En una altra sessió de picto-escriptura, una jove escriptora (molt més formosa que no pas jo) demanava als nens que inventessin un personatge. Els meus fills eren presents i estic convençuda que si s’haguessin atrevit a aixecar el braç, n’haurien dit un bon grapat. Però el que mai haurien dit era el que van sentir: un cervell amb cames i braços.

En aquell moment sé que la meva filla va tenir una epifania. Ella hauria imaginat princeses, pirates, dracs, cargols, conills o fins i tot un escamarlà, però allò... Allò era la creació d’algú que l’acabava d’inventar.

Aleshores em vaig adonar que estimular la creativitat és precisament això: recordar als nens que tenen el poder d’inventar-ho tot. Que tot és possible. Que hi ha camins, caminols, viaranys, corriols, callís i carreranys per arribar als llocs. Que si no s’hi arriba per la dreta, no cal anar a buscar l’esquerra perquè poden inventar un camí nou diferent de tots. I la meva filla se’n va adonar.

Quan al vespre li vaig demanar que inventés un personatge ja no li va caldre recordar totes aquelles coses que l’imaginari col·lectiu li havia anat abocant al llarg dels anys. Va pensar un instant i a cop d’impuls va dir: una goma que canta. I abans de decidir si aquella idea era bona o dolenta, va gaudir del plaer de saber que aquell personatge només existia gràcies a ella. Ella l’havia creat.

Torno a pensar en aquells nens moguts curulls d’idees i m’adono que estimular la creativitat és molt més que animar-los a experimentar amb el fet de ser artistes. Es ajudar-los a ser lliures. I sé que la meva filla ho va entendre. També sé que a hores d’ara segurament se’n deu haver oblidat però espero que quan sigui gran, quan les coses se li torcin i no li convingui algun dels camins que la vida li oferirà, recordi aquell cervell amb peus i mans i s’atreveixi a crear. I és que senyors, d’això serveix la creativitat, per obrir una finestra amb la que inventar-se el món. I en els temps que corren, el millor que podem fer pels nostres petits és donar-los la confiança de saber que poden fer-ho.  Perquè d’una cosa estic segura i és que el món, ens agradi o no, se l’hauran de tornar a inventar.

DIA 22

Avui he tingut un d’aquells dies que comencen cap per avall. Just quan més coses tenia per fer, va i el destí m’ofereix una jornada sorpresa d’aquelles que es fan i desfan a la seva santa voluntat. La cosa ha començat amb un clàssic: un incident domèstic (amb nom i cognoms de partenaire) que m’ha deixat sense claus. Collonut!

Sempre he pensat que els canvis eren bons, així que un cop passat l’impuls inicial d’esgargamellar-me escridassat al causant de la meva inoportuna “desplanificació”, he acceptat rendir-me i veure què passava. L’objectiu era clar: havia d’aconseguir unes altres claus i per fer-ho hauria de travessar mig Barcelona. Paciència. Estava decidida a prendre’m les coses a l’estil “que faig jo ara a l’aeroport si encara falten dues hores perquè surti l’avió”, i tan de cara m’hi he posat que mira, he decidit acabar de rebentar la rutina tot anant a esmorzar.

Trio un bar a l’atzar i quan sec descobreixo una pila de llibres que s’ofereixen als clients. M’agrada la iniciativa i a falta de diaris (sempre ocupats) en trio un i el fullejo.  La cosa comença així: “en este libro se va a tratar el tema angélico de una manera assequible para todos. No va a haver palabras estrañas y si las hay se explicaran con detalle. Además, en el caso de que algo no quedase suficientemente claro, al final del libro se ofrece una página web y una dirección a donde podrá hacernos llegar las dudas que le haya suscitado este escrito.”

Com negar-s’hi.  Pel preu d’un tè estic a punt de descobrir els misteris de la jerarquia angelical. M’entrego devota a la lectura, però ja és ben cert que la realitat supera la ficció i acabo rendint-me a una conversa al meu costat que supera en molt la narració que tinc entre mans. “Todos estamos en el filo de la navaja. En un momento dado, no sabemos qué podemos hacer” L’alarma amb la que detecto material susceptible de ser utilitzat, se’m dispara. Abandono per un moment el tema dels àngels (que tenen fama de perdonar-nos-ho tot), i em disposo a escoltar, quan veig que la cosa evoluciona i un altre subjecte se m’adreça directament, buscant la meva complicitat per manifestar el seu desacord amb la conversa anterior i aprofita per teoritzar sobre la crisis en general i la incultura en particular. Un espectacle.

A aquelles alçades ja no recordo ni les claus ni què dimonis hi feia jo allí. Ja no quedava cap rastre de la pressa amb la que m’havia aixecat i em deixava portar per la generositat comunicativa de la gent que apareixia al meu voltant.

Però el meu grau de civisme sempre acaba boicotejant-me,  així que no trigo gaire a continuar el meu periple i al cap de poc assoleixo el meu objectiu. Tinc unes noves claus i per un instant sóc conscient que podria tornar a casa de pressa per recuperar el temps perdut (que diria Proust), però per sort reacciono a temps i em quedo allà on sóc a veure què s’hi dona. I les coses van passant. Diferents, imprevistes, com en aquells aeroports en els que acabes fent ves a saber què, que mai t’hauries imaginat.

Però per si encara no ho havia entès, el destí em donava una última oportunitat per copsar la contundència del missatge. A l’autobús de tornada, un amable senyor s’asseu al meu costat i em deixa anar: “La pressa no existeix. Ens la posem nosaltres” I què li he de dir... Però aleshores continua explicant amb els ulls més brillants que segurament ha tingut mai, que amb els anys ell ha après a viure a poc a poc. “El cotxe el tinc aparcat i els taxis no existeixen. És com anar a un convit i voler tastar tots els plats. Al final, quan algú et pregunta què has menjat, dius: no ho sé”. “El que t’agradi de la vida aprofita-ho al màxim, i el que no, ho llences.” Per un instant he estat temptada de saltar-me la parada i continuar escoltant aquell home content, que segurament feia poc havia descobert que tot el temps que li quedava era seu. Però em semblava que ja estava tot dit.

He baixat de l’autobús i tot caminant finalment cap a casa m’he adonat que de tot allò que havia de fer ja no me’n recordava. Però havia après dues coses. La primera era que dec fer cara de bona persona perquè veig que la gent de seguida em parla; i la segona és que de tant en tant, només de tant en tant, el destí té ganes de jugar i amb la complicitat d'un partenaire despistat ens amaga, per exemple, les claus. 
Només lamento no saber com acabava aquell llibre dels àngels. Però d’una cosa estic segura, i és que el meu, avui, estava de guàrdia.

DIA 21

Mentre pensava de quina de les meves misèries personals podia estirar per fer-ne alguna cosa  divertida, se m’ha ocorregut demanar consell. He tirat del que tenia més a mà, i ves per on m’hi he trobat el meu fill. Últimament passem moltes hores junts: ell, jo i el munt de virus que s’han instal·lat inoportunament al seu cos. Així que m’hi he apropat i li he preguntat de què podia escriure. Òbviament ell ha proposat que de pirates, però com que he considerat que d’això la premsa escrita ja en va prou farcida, li he fet entendre que havia de ser alguna cosa de la meva vida. “Ah, de tu i de mi” ha contestat. I  pam, ja tenim el primer tema. A ulls del meu petit, servidora no té més vida que la que li pertany a ell. Però no acaba aquí la cosa. Immediatament la criatura ha estat víctima d’una epifania i ha tingut a bé oferir-me un tema per reflexionar. “Pots parlar del que fem junts: jo jugo a la wii i tu fas la casa”.

Glups! Com si es tractés d’una pel·lícula de terror, en uns segons m’ha passat pel davant tota la meva vida maternal. Allò era el final. Segur.

Val a dir que de la seqüència d’imatges n’he exclòs aquelles que fan referència a la meva prometedora carrera professional com a escriptora d’èxit fins a... “la que fa la casa”. Una trama massa truculenta que podria acabar amb sang i fetge o amb un personatge irremeiablement abocat al desequilibri emocional. Ai! Però tornem  al que realment ens ocupa.

Aquelles paraules contenien un missatge ocult. Per un instant he estat a punt d’arrencar-me les vestidures (entenguis com a tal el davantal) i llançar-me als braços d’aquell nen abandonat a mercè de les noves tecnologies que amb un missatge encriptat reclamava l’atenció de la seva mare. Però per sort ho he aturat a temps.

Tot d’una he recordat la frase d’una pel·lícula francesa que sovint utilitzo a mode de mantra: “jusqu’à ici, tout va bien”*, va repetint un personatge mentre cau des d’un edifici, a mida que deixa enrere les diferents plantes. La patacada, tranquils, que tard o d’hora ens la fotrem. Però de moment el meu fill m’ha fet saber que fins aquí, tot va bé. Ell va fent la seva vida mentre jo faig... LA CASA. I què més hauria de fer? Un cop li he ensenyat les quatres coses imprescindibles: caminar, menjar, esternudar i fer servir el mateix orinal que els grans, poca cosa més em queda. Ara toca creuar els dits, fer-se a  un costat i acceptar que ens agradi o no, acaba de començar una nova etapa.

*”La Haine” de Mathieu Kassovitz, 1995

  DIA 20

L’altre dia va passar. Així, per casualitat, com qui no vol la cosa. En un escenari qualsevol: la porta de l’escola. Parapetada amb diverses opcions de berenar per tal de no ser escridassada i observant amb aquell plaer íntim, pervers i francament malaltís, com alguna altre mare que no era jo, patia les inclemències del seu petit.

Tot d’una, la mare psicològicament torturada va claudicar. Ja no tenia forces per continuar argumentant i en un deixar-se anar cansat, ho va dir. Em va mirar defallida i va etzibar: “A tu això segur que no et passa. Tu no deus perdre mai els nervis. Se’t veu sempre tan tanquil.la”. Aix... Encara ara ressonen en el meu cervell aquelles divines paraules. Ara no em feu dir si van ser exactes però el missatge era molt clar: jo ho feia la mar de bé.

En fi, què us he de dir. Ho havia aconseguit. Després de tants esforços havia aconseguit dissimular el monstre terrible, tirànic, histèric i desequilibrat que habita dins meu cada cop que els meus petits tenen a bé activar-ne el dispositiu. Perquè senyores, desenganyem-nos, en això de la maternitat hi ha una veritat com un temple. I és que sense saber com, un cop parim, a part de la llet que miraculosament ens puja al pit, també ens comença a créixer un monstre a dins que apareix i desapareix a voluntat del nostres fills.

Però no patiu, hi ha remei.

Com en tantes altres coses a la vida sempre hi ha una solució. I com que jo ja dec estar en l’últim trimestre del primer curs, del primer cicle de...en fi, que ja he aprovat tres o quatre parcials, a força de colzes he aconseguit memoritzar-la: Sentit de l’humor.

Exacte, l’humor és una arma letal que vaporitza a l’instant qualsevol enfrontament amb el que els nostres infants ens vulguin entretenir. Així, cada cop que de forma aleatòria i totalment inesperada un dels meus petits decideix muntar un sidral enmig del carrer per fer saber al món sencer QUE ELL TÉ SET I LA SEVA SANTA MARE NO LI HA PORTAT AIGUA, servidora veu aquell monstre apropant-se i pam! Executo el mode gang Style, la macarena o el ritme de torn que sigui. La qüestió és una derrapada a temps per evitar la col·lisió materno-filial i tot ballant el ritme de moda, aconsegueixo que el meu petit s’oblidi de l’aigua i abandoni tota l’artilleria que tenia preparada, per un nou i desesperat objectiu: MAMA VOLS PARAR!!!!

Confesso que la mirada dels meus petits veient com la seva mare fa el ximple en públic, em provoca un plaer indescriptible. Allargar-ho uns segons em permet que jurin i perjurin qualsevol de les coses pendents de caire domèstic que sempre tenim entre mans. Però tampoc vull traumatitzar-los, així que en un acte d’infinita bona voluntat aturo la meva performance particular, i els meus fills enfilen ordenadament i amb pas ferm cap a casa. El que abans era un trànsit feixuc i esgotador, ara és un caminar veloç amb l’únic objectiu d’arribar ràpid per tancar-me.

L’estratègia mai falla. I si abans m’esgargamellava intentant reconduir el caos universal, ara tiro pel dret i me’n foto de la vida sortint per alguna drecera. Si un problema em ve de cara, jo l’espero de costat, amb les mans aixecades, el genoll enlaire i cert moviment de maluc. Ole! I els meus fills, a força de compartir vida, ja s’han fet a la idea que en la roda de la fortuna els ha tocat aquesta mare.

Però les coses no deuen anar tan malament perquè un cop arribats a casa, ja ningú recorda aquell problema que havia estat a punt d’ocasionar mals majors. Ningú s’enfila a la pica per beure aigua. Ningú protesta perquè està cansat ni es llença al sofà. De fet els dos s’apropen cap a mi i mirant-se de reüll conscients que només es tenen l’un a l’altre per suportar tan feixuga càrrega, somriuen fluixet i s’atreveixen a dir: mama, ens fas riure una altra vegada. 

DIA 19

Ja hi tornem a ser. Un altre any que s’acaba i servidora encara no ha enllestit ni la meitat de les coses que s’havia proposat. Cagundena. Ara hauré d’entaforar els desitjos del 2012 en un 2013 que pobret ja arrenca apretadet. “Que si a veure si aquest any aconsegueixo això, que avia’m si per fi em passa allò...” Tot plegat amb els dits ben creuats, una pota de conill penjant del coll, una ferradura al cap i aquell amulet dels “xinos” a la butxaca dels pantalons, per allò de que en l’atzar els orientals hi tenen més tirada.

Tot hi cap si ens ha de portar sort. Perquè d’això es tracta. D’arrencar l’any alineant-nos bé les estrelles perquè tot ens vingui de cara. Però ja ens poden visitar els set déus japonesos de la fortuna que de poc servirà si a nosaltres ens hi troben de cul. I es que quantes vegades hem desitjat que la nostra vida canvií parapetats amb un arsenal de bona astrugància arraulits a sota al llit?

Amunt que fa pujada, que deia el meu pare. I si bé sempre m’havia semblat que l’home utilitzava la frase d’una manera bastant prosaica, pretenent animar-me a arrossegar el meu cos per un pendent quan anàvem d’excursió; ara que ja he fet un parell de cims, puc dir que per fi li he copsat el missatge.

Per caminar amunt un ha d’estar dempeus, i per no perdre el sender s’ha de mirar endavant. Doncs que vingui el 2013 que jo ja he sortit de sota el llit i l’espero de cara. Amb pampallugues als ulls i cert rubor a les galtes (per allò de la il·lusió i les ganes),  però amb força per seguir, amb molt per assolir, amb tot per compartir, i amb les butxaques plenes de l’únic amulet que de veritat ens dona empenta i coratge.

La convicció gairebé infantil, que aquest any, segur que sí!

DIA 18

Ahir vaig presenciar una escena que em va deixar els pels de punta. Aparentment ningú hauria advertit que la cosa acabaria sent terrorífica, però a mi se m’ha ficat una por al cos que se m’ha instal·lat allà on s’acumulen totes les pors en general. Al baix ventre.

La cosa va començar quan un grup de pre-adolescents o post- infants, digueu-ne com vulgueu, feien temps esperant el metro. La canalla en qüestió semblava mantenir una de les seves converses habituals, quan tot d’una la temàtica va fer un gir i van passar a fer ostentació dels seus aparells bucodentals. La imatge em va evocar la meva tendra infància, quan aquell que havia de portar els mal anomenats “ferros” era sotmès a l’abisme de la vergonya i el deshonor. Pobrets, vaig pensar. Però lluny d’incomodar-se amb les seves pròtesis, aquells marrecs van lloar-ne les seves virtuts d’una manera ben peculiar.

El primer dels interfectes va explicar que el filferro que adornava la seva boca havia costat uns 1200 euros. Immediatament un segon assistent el va interrompre comunicant que els seus havien costat 3000, i en el mateix instant, un altre que no semblava gaire integrat, va veure el cel obert i va poder dir amb orgull que els seus valien 4000! Per un segon la resta del grup el va observar admirat, i el post-infant en qüestió es va sentir glorificat en el seu moment d’esplendor. Havia guanyat una batalla que segurament per ell era virtual però que per mi es traduïa en una successió d’imatges esgarrifoses de pares arruïnats traient els calers de ves a saber on, per poder corregir el que la mare natura havia fet en les boques dels seus fills.

Confesso que per un instant vaig estar temptada d’abocar-me sobre la criatura en qüestió, obrir-li la mandíbula i observar quina mena d’enginyeria aeronàutica (com a mínim) podia costar tants calers. Però em vaig contenir.

A casa reflexiono sobre els fets, i no sé què m’esgarrifa més. Si la meva ment imaginant com encaixar un seguit de grapes enganxades als filferros de certes arracades per aconseguir una bona ortodòncia casolana, o el fet de veure com aquells nens parlaven de diners.

Fa un parell de dies vaig haver de tenir una conversa amb el meu fill petit. Em demanava una cosa que jo creia que no necessitava i vaig intentar fer-li veure que les coses tenen un valor. Un valor econòmic i un valor real. Real-ment necessites allò que demanes? El meu petit em va escoltar atent i el vaig deixar amb aquella reflexió, decidida a acceptar qualsevol que fos la seva decisió. I ho vaig fer.

Ara torno a pensar en aquells menuts de dents tortes i m’adono que en el fons no tenen cap culpa per haver frivolitzat sobre l’economia dels seus pares. De fet no frivolitzen. Li donen als diners un valor social que a una edat tan tendre em va fer mal. Ves a saber on ho han après. No hi vull ni pensar no fos cas que em trobi entre els exemples. Però en el fons hi ha una cosa que em reconforta. Ells estan en aquella edat en que es pensen que els calers són el que importa. Però el que no saben és que tard o d’hora descobriran que darrera de cadascun d’aquells maleïts trossos d’acer, hi ha sempre uns pares que faran el que calgui per poder-los pagar. Aleshores sí que podran dir amb orgull: els meus van costar 4000! I irremeiablement una llagrimeta els lliscarà moc avall. 

Dia 17

 “No ho vull fer, em fa fàstic, i a més és una marranada”. Amb aquesta frase el meu fill petit dóna per acabada la seva argumentació sobre el per què no vol netejar-se el cul tot sol. I coi, penso que la criatura té raó. És molt millor deixar-se caure suaument en braços d’algú que executarà la feina amb delicadesa i determinació. Per què ho ha de canviar si porta tota la vida fent-ho així? Però just aquí entra en joc un dels meus tren topics preferits i deixo anar allò de: perquè ja ets gran! I pam, acte seguit la criatura en qüestió dedueix que fer-se gran equival a haver de fer tot un seguit d’actes menyspreables, desagradables, humiliants i de gust dubtós.

Ahir algú em va dir que en un article un altre escrivia que “fer-se gran és acceptar que un té enemics”. Ai caram, això de créixer es complica. I m’ho diuen ara que estic a punt de canviar el dígit de les desenes que acumulo. Però potser sí que tenen raó.

Quan aixeco el cap i miro al voltant, veig gent que crida, que protesta i rondina. Veig i sento persones que es manifesten tot corrent el risc de guanyar-se més d’un enemic. Els miro a un costat i a un altre i una punxada d’orgull em pinça el ventre. S’estan fent grans!

Però igual que el meu fill petit ha acabat comprenent que és millor embrutar-se sol, que estar-se amb el cul enlaire esperant que vingui un altre a resoldre la cosa, jo he entès que fer-se gran implica més d’un disgust. No en faré una llista per no quedar en evidència, però del patracol de coses que m’ha tocat assumir, n’hi ha una que l’hauríem de desitjar tant com el carnet de conduir: el dret a transformar-nos.

“Tot el que es queda quiet tendeix al desequilibri”. I senyors, si el mateix univers no para de moure’s, lícit és que nosaltres vulguem fer un pas. Al capdavall caminar sempre ens portarà endavant. Fàcil no ho és, al meu fill també li costa, però d’entre les meves assignatures preferides, l’excel·lent me’l reservo en “teoria i pràctica del canvi”.  

No és casualitat que en el meu diccionari particular, moviment sigui sinònim de vida.  Així que... passet a passet...

Per molts anys!  

DIA 16

 

Ho hem fet! Sota risc de ser exterminats per les lleis del sentit comú, o de perdre la identitat a costa de malbaratar el nostre tan preuat seny català, el meu partenaire i jo hem agafat els pocs quartos que ens quedàvem i, abans que algun llest disfressat d’autoritat els converteixi en pols, hem decidit gastar-los en l’única cosa en que realment val la pena invertir: viatjar.

I tal dit tal fet, a cop d’ultimàtum hem agafat els petits i els hem enfilat en un vaixell cap a terres itàliques. “Es un lloc on sempre es menja pasta i pizza”, els hem dit. I ja no ha calgut explicar més.

Entre moltes causes perdudes, una que lidero amb certa devoció és la meva particular creuada contra el sistema educatiu. No entraré en detalls que podrien ser escabrosos, però ja fa temps vaig decidir que en això del coneixement, el millor era tirar pel dret així que he plantat els meus infants davant els seus avantpassats. Però com que en aquesta vida tot té un preu, els meus nens han hagut de descobrir que els seus avantpassats ho eren també de milions de ciutadans de tot el món que, vés per on, havien tingut el mateix desig d’anar a visitar la família. I no hi ha millor lloc que una cua per explicar histories. Si s’escapen, serà un altre qui els delatarà per intentar-se colar i a falta d’entreteniment digital només els queden les orelles per escoltar.

De cua en cua, el meu fill ha acabat confessant que volia ser un romà davant la immensitat de les termes de Caracala, i la meva filla m’ha suplicat que utilitzés l’ordinador, no per buscar-li un joc, sinó per explicar-li més coses sobre aquella senyora tan guapa que es diu Venus. Diners ben invertits!

Però just quan pensava que en això de l’educació anàvem bé, va i em topo amb una d’aquelles hores mortes (“morta” en el sentit literal de la paraula després de transitar per una ciutat que protecció civil hauria d’haver evacuat per risc d’incendi), i em trobo tirada a l’hotel on, en un atac de nostàlgia, navego per internet buscant noticies dels meus coetanis i ensopego amb un vídeo que em canvia la perspectiva de tot.

http://www.youtube.com/watch?v=Pb_ZJ_xnx6I

Me’l miro i a poc a poc els meus menuts s’apropen curiosos i seuen pel terra al meu costat per mirar amb mi un documental sobre una escola japonesa on, a part de certs coneixements que els pressuposo, el mestre ha decidit ensenyar als seus alumnes una cosa molt més important. Cada dia els ensenya a ser feliços.

I coi, això sí que és difícil. Ara no recordo si vaig ser jo que en el seu moment em vaig saltar la classe, o és que això tampoc s’inclou en el nostre sistema educatiu. Però el cas és que en aquesta assignatura sovint anem coixos, i mentre jo m'esforço a ensenyar als meus un munt de pedres, aquest mestre ensenya als seus alumnes a mirar-se els uns als altres. Deu ser ben bé que venim d'avantpassats diferents, o potser és que ens estem equivocant i no ensenyem una cosa que nosaltres també hauríem hagut d'aprendre. O és que algú recorda al seu mestre convidant-lo a sortir al pati un dia de pluja per rebolcar-se sobre el fang, vestit?

DIA 15 

A la vida hi ha pràctiques que fan de mal passar. Però sembla que per tenir el títol de persona s’ha de saber de tot, i jo avui he passat per una d’aquelles situacions que preferiria estalviar-me encara que fos a costa de repetir curs.

Ha estat just quan he arribat a casa i la noia que de tant en tant m’ajuda amb les feines domèstiques, se m’ha posat a plorar. Amb el rostre brut de llàgrimes i el fregall encara a la mà, m’ha explicat que tot just feia una setmana que havia mort el seu pare.

Poques vegades m’havia parlat abans del seu pare, però sé que és l’home que la va criar i a qui va haver d’abandonar quan va marxar a buscar-se la vida fora del seu país. El mateix que ha hagut de fer de pare dels fills que ella va deixar, per cobrir la baixa d’un progenitor absent, i del que no s’ha pogut acomiadar perquè segurament no podia pagar un bitllet d’avió massa car. Ella plorava i jo l’he abraçat.

I ho he fet tan fort com ho vaig fer aquella vegada que, nerviosa, m’explicava que per fi tenia els papers per portar els fills pels que durant tants anys ha lluitat, i espantada plorava morta de por sabent que havia d’enfrontar-se a uns nens que li eren uns complets desconeguts.

La vaig abraçar aleshores i l’he abraçat avui. I fent-ho podria dir que he sentit el seu dolor, que he lamentat la seva història i que m’ha commogut la seva situació. Però no és cert. El que de veritat m’ha estremit és la soledat d’aquesta dona que ha hagut d’esperar una setmana per trobar algú tan desconegut com jo que tingués un moment per poder abraçar-la. Això sí que m’ha fet mal. Això m'ha fet molta por.

DIA 14

Quan la teva idea d’un dissabte fantàstic és passar-te’l a casa endreçant, és que la cosa no va bé. I no va bé quan, per arribar a l’ordinador, has d’esquivar la capsa d’un teclat amb el que la nena aprèn piano, cinc pilotes de futbol amb les que el nen es destrossa els pantalons, una col·lecció de patins amb els que cap criatura n’ha fet res i les bosses de feina del meu pobre home que, en una etapa anterior, ja es va quedar sense ni tan sols ordinador al que arribar.

Definitivament és moment d’acceptar-ho, no hi cabem i l’única solució en aquests temps de crisis, és endreçar. Endreçar s’ha convertit en l’opció immobiliària dels pobres que a força de canviar les coses de lloc, ens fem a la idea que executem una mudança i acabem tant contents, quan després de remenar-ho tot, l’única cosa que hem estat capaços de canviar és un llum, que mira, amb aquest racó il·luminadet, sembla que tot el pis sigui diferent. Ingenus.

Jo d’entrada ja confesso que per mi endreçar és sinònim de llençar. Mai m’ha agradat guardar més coses de les que recordo, i com que vaig curta de memòria, tot allò que no em puc entaforar al cap, se’n va al carrer. No fos cas que un dia m’aparegués per sorpresa algun objecte carregat d’un record que creia oblidat i em caigués a sobre la responsabilitat de custodiar el meu propi passat. Nooooo! Sempre he pensat que el que realment fa servei és el que un guarda dins, i a força de mantenir la motxilla ben lleugera em faig a la idea que qualsevol dia podré sortir a veure món. Allò d’ingènua ja ho he escrit, oi?

Però hi ha una cosa que sempre m’ha cridat l’atenció: els records dels altres. Quan tot d’una aterro en una casa i observo amb delit tot allò que la gent exposa de forma gairebé exhibicionista. Cada objecte m’atrapa i l’observo preguntant-me, per què el guarda? Un irrefrenable complexa d’inferioritat m’obliga a pensar que segurament els seus records són mes valuosos que els meus, també tendeixo a imaginar que l’amfitrió que tinc al davant em supera en memòria, però el que probablement desconec és el veritable motiu d’aquest estrany comportament que ens caracteritza. Desconec si en el món animal algun altre company d’espècie té tendència a guardar allò que en algun moment li va fer servei. Però nosaltres si. Qui sap si tot plegat va lligat a la condició d’avarícia que també se’ns associa, o senzillament respon a la necessitat d’envoltar-nos de testimonis que en el fons evidencien que a poc a poc anem morint.

I es que ja ho diuen, ja: que la vida és una malaltia de transmissió sexual amb pronòstic fatal i definitiu. Però a mi, per si de cas, que m’agafi lleugereta. A casa hi vull més lloc pel que ha de venir que pel que ja he viscut. Que la vida s’ha de prendre amb ganes! No fos cas que quan arribi, no s’hi trobi a gust, perquè resulta que està tot massa atapeït.

DIA 13

Tinc per costum anar pel món observant tot allò que em trobo. Mirar és un d’aquells gests que encara ens podem permetre, i qui sap si tot d’una, amb un cop d’ull distret, podem ensopegar amb alguna cosa que ens acabi alegrant el dia. A mi em va passar no fa gaire, quan vaig tenir la sort de creuar la mirada amb un d’aquells objectes que em solen cridar l’atenció. Era una cosa senzilla però prou curiosa: una bossa lligada al pal d’un semàfor, plena de taps de plàstic de diverses formes i colors.

El festival de volums cromàtics amb els que segur que les mestres dels meus fills elaborarien des d’un diplodocus a un gràfic 3D sobre la teoria de l’evolució (aprofito el moment per confessar la meva absoluta admiració per les capacitats plàstiques del col·lectiu), em va seduir. En un primer moment vaig pensar que es tractava de l’excentricitat d’algun veí inspirat, però tot analitzant diverses opcions vaig acabar consensuant que la cosa tirava més a un elaborat i espontani acte de reciclatge.

Avui faig temps asseguda en un bar i em trobo un cartellet on apareix la foto d’una nena amb un escrit on s’informa que la petita pateix una cardiopatia congènita, i es demana la col·laboració ciutadana per ajudar a finançar els seus complicats tractaments. M’apropo per llegir l’espera’t número de compte, però descobreixo que tot el que es sol·licita és la recollida de taps. Just en aquell moment recordo la bosseta lligada al pal, i tinc la sort de presenciar com l’amo del local treu un munt de bosses plenes de taps que aboca a un recipient més gran, perquè un tercer passi a recollir-ho demà.

A simple vista crec que ha acumulat uns 7 kg, un volum prou important si tenim present que parlem de plàstic, i quan pregunto curiosa, l’home m’explica que com que al semàfor els robaven, ell s’ha ofert a recollir-los i la gent del barri li va portant.

Mentrestant, el televisor està encès i sento que algú parla de l’incident d’un monarca mentre caçava elefants. Un altre recorda el passat del ministre d’economia a Lehman brothers, unes imatges anuncien noves retallades a educació i sanitat, i a peu de pantalla un text deixa anar que aviat ens pujaran l’IVA. L’estratègia sembla bona. Potser donant-nos totes les noticies de cop, aconseguiran estabornir-nos perquè deixem de discernir, però al bar on sóc, la gent entoma les plantofades amb el cap ben alt i tothom ho comenta. Francament, el nivell de la conversa supera el de molts tertulians habituals, però jo em miro la bossa plena de taps i alguna cosa em commou.

Sé que les coses van maldades, sé que per alguns sortir endavant és realment difícil, però mentre uns continuen fent-nos jocs de mans imaginant que no sabem “donde està la bolita”, sé que els altres, els que de veritat importen, seguiran ajudant-se els uns als altres. Diners no que no en tenim, però tenim altres coses. I senyors, ara mateix no se m’ocorre res que tingui més valor que una bossa plena de taps.

DIA 12

D’on venim? Què hi faig jo aquí? Per què hi sóc?”

Aquesta és una de les típiques preguntes que, si ets mare, et pots trobar de bon matí tot esmorzant, mentre intentes estendre la roba procurant encabir-te en aquell tros minúscul de galeria on hi has entaforat l’escala, les cadires, les joguines velles i el sorral del gat, o tot corrent per no perdre l’autobús. La pregunta apareix així, de sobte, inoportuna i impertinent, pronunciada amb aquella curiositat infantil que t’observa amb ànsia esperant que tu, QUE HO SAPS TOT!, li donis una resposta. I ràpid, això sí.

Ja sé que molts pensareu que podria haver tirat per la versió més impúdica del tema, però mira, una és metafísica de mena i assumeixo que els meus, no només han heretat de mi el mal geni i el mal caràcter, sinó també una estranya propensió a voler saber-ho tot. I el fet és que això de les preguntetes no em venia de nou. Ja hi havia passat feia uns anys però aquest cop no vaig poder fer volta enrere. Confesso que en aquell moment vaig tirar d’estratègia i com que estàvem de viatge i passàvem  per davant d’una catedral, vaig aprofitar l’avinentesa per respondre una altra pregunta pendent: què és l’església? Tot un tràngol, no us penseu.

Però tornem al present. La meva filla continuava esperant una resposta i jo, procurant no perdre l’equilibri mentre m’estirava per encaixar un mitjó entre un llençol pixat i un mostrari del merchandising blaugrana, vaig remenar en l’arxiu profund dels meus coneixements per acabar dient... doncs, no ho sé!

I pam! En un segon vaig fulminar la imatge que durant tants anys he elaborat de mi com a majestuosa deessa de la omnisciència. Imprudent...

I com que servidora ja ha suspès prous assignatures en aquesta vida, i no vol fallar en això de la criança, de sobte m’he vist asseguda en un curs d’astronomia, envoltada d’altres curiosos com jo que (vés a saber si per recuperar l’orgull perdut o per simple xafarderia general) estem palplantats amb la llibreta al davant intentant entendre alguna cosa. I coi, si entenem. De sobte descobreixo que allò del Big ban no era una explosió, sinó el fet que en un principi, tot l’univers estava concentrat en un sol punt que de sobte va començar a expandir-se. I en això estem, expandint-nos. L’univers i jo mateixa, que devem anar a una, per allò de mantenir l’equilibri còsmic. De la meva expansió física ja se n’encarrega la natura (que per això és sabia) i la meva expansió intel·lectual corre a càrrec dels meus fills que a cop de pregunta em tenen afiliada al món del centre cívic. Com si no tinguéssim prou feina les mares que a sobre hem de robar hores a aquell trosset minúscul que ens queda de vida personal, allà on hi entaforem la professió, les relacions socials i la parella, que ara hem de sortir de nit per estudiar.

Però jo sóc fidel a les meves paraules i sempre he dit que no s’ha d’avergonyir aquell que no sap, sinó el que no vol saber. I a mi per aquí si que no m’enxamparan, que jo de ganes n’hi poso. I si no sé donar les respostes que els meus fills demanen, el que sí els vull ensenyar és una altra cosa. Una que molts adults hem anat perdent amb el temps i la vergonya. Aquella que ens va servir per fer-nos grans. Que no deixin mai de preguntar!

DIA 11

“Qui estigui lliure de culpa, que llenci la primera pedra”. Va, au, a veure qui és el valent que aixeca una mà impol·luta de càstig. Perquè això de fustigar-nos ho portem arrelat, arrelat. Ja ho deia Yahweh a la seva Bíblia: pagaràs tu i la teva descendència. I coi si paguem. Sort que ens van avisar... Perquè això de culpar-nos ho portem tan integrat que ni temps de pecar ens dona. Mal negoci, hem fet.

I és que ja em direu qui no se sent culpable d’alguna cosa al llarg del dia. Que si podríem fer millor la nostra feina, que si hauríem de dedicar més estona als fills, que si hauríem de tenir fills!, que si podríem estar més guapos, que si fem poc esport, que si hauríem d’estar més pels nostres grans, que si hauríem de llegir més, que si gairebé no tenim temps de sortir amb els amics, que per què no dediquem més temps a la parella, que per què no tenim parella!... El cas és que, sempre, sempre, sempre... la culpa és nostra. Mira, ens ho han ensenyat així, i a base de missatges subliminals mentre ens ensabonaven amb llumetes i regals nadalencs, ens han endinyat la cultura del “mea culpa, mea grandíssima culpa”. 

Però jo que ara faig pràctiques perquè de gran vull ser “senyora” he decidit espolsar-me una mica d'aquesta moral cristiana i començar a mirar la vida des d’un altre punt de vista. Una cosa així com “la culpa fué del txa-txa-txa...” I és que vés a saber qui té la culpa de les coses. Les coses passen i ens passen, i nosaltres les entomem amb la gràcia i el salero que la vida ens ha permès. I si no en tenim més, pitjor per qui es pensi que fem curt, però a mi, que no em segueixin martiritzant amb la responsabilitat d’haver de fer-ho tot millor. Ho faig com puc. I si una cosa no em surt prou bé avui, mira, ja tinc una oportunitat per millorar-la demà. I si tot i així no me’n surto...

Més gaudir i passar-s’ho bé! Que al cap i a la fi... la culpa fué del txa-txa-txa.

DIA 10

"Mama, vull estar amb tu”. Aquesta frase sovint repetida per la meva filla, tot apropant-se’m amb els braços oberts i la irrefrenable intenció de llançar-se’m a sobre, sempre m’ha commogut. La possibilitat de perjudicar la seva fràgil autoestima o de malmetre el seu desenvolupament emocional, m’obligaven a deixar qualsevol cosa que estigués fent (croquetes incloses) per poder permetre que aquella delicada criatura m’abracés en el que es convertia en una transmissió pura i autèntica d’amor materno-filial... I una merda! Durant set anys la criatura en qüestió m’ha enredat amb aquesta cantarella fins que m’he adonat del veritable objectiu de l’estratègia. Només calia afegir unes quantes paraules a la frase, per acabar comprenent que el que realment volia dir era: “mama, vull estar amb tu, perquè m’avorreixo soberanament i vull que TU em distreguis” Aquest era en realitat el missatge!

Avui llegeixo al diari una reflexió d’Alvaro Pombo (guanyador del premi Nadal d’enguany) i veig amb sorpresa que l’home també fa referència al tema. Però el que jo personalitzo en la figura de la meva filla, ell ho estén a la resta de mortals tot dient que “hem construït una societat que s’avorreix i ho espera tot de franc”. Mira, igualet que els meus fills i els fills de tants altres que no només esperen de nosaltres que els alimentem, els eduquem i els instruïm, sinó que ara, a més, ens exigeixen que els divertim. I d’això, nosaltres, com bé diu Pombo, no en sabem, perquè si una cosa recordo jo de la meva infància, és la quantitat d’hores que he passat avorrida ja fos tancada a la meva habitació, asseguda al voral d’un carrer o al banc de la plaça d’un poble. La intensitat de l’avorriment és mesurava per la quantitat de closca de pipa acumulada al terra escopida gairebé amb professionalitat, i el pas de les hores esgotant fins l’últim minut de la condicional paterna, se’ns acumulava a sobre sense saber que la resposta la tenien ben a l’abast de la mà. Tant sols havíem de córrer cap als pares i exigir-los diversió...

Permeteu-me que no transcrigui la resposta que imagino, però permeteu-me també que reflexioni sobre aquelles hores d’avorriment intens, compartit amb intimitat amb els amics, fins que finalment consensuàvem algun joc que executàvem amb impaciència i devoció. De franc no, que no ens sortia. Ho pagàvem amb una profunda gelor al cul, resultat de les hores que havíem passat asseguts en un gèlid pedrís, amb la pèrdua de sensibilitat labial per culpa de l’excés de sal “churruquer”, i amb el neguit d’intuir que en aquelles hores de xerrameca intranscendent, potser havíem deixat anar algun d’aquells secrets inconfessables que fins aleshores havíem guardat amb tant recel. Definitivament el joc el pagàvem car, però jugàvem! I no crec que ens durés més de vint minuts, però a força d’avorrir-nos apreníem una altra cosa que mira, tard o d’hora ens ha servit. Apreníem a esprémer-nos el cervell fins que ens venia una idea, i què coi, apreníem que la diversió té un preu. Patir d’avorriment no és un mal del que haguem de morir si en sabem treure profit. Jo, aleshores, vaig tenir una ploma a la vora, però... què hi tenen els nostres petits?

DIA 9

Sempre he estat dona de lletres, però no hi ha res com posar-se a aprendre per què et caigui a sobre un coneixement que no esperaves. A mi, avui me n’ha caigut un en forma de paraula, i com que crec que precisament la cosa s’escau, he volgut compartir-la. La parauleta en qüestió és serendipia. Probablement molts ja la coneixeu però jo tot just acabo de saber que a part d’una pel·lícula, també és el nom d’un programa de ràdio i el que és més important, “serendipitat” és el nom que es dóna a la facultat de fer un descobriment o troballa afortunada de manera accidental. Parlant en plata, és la capacitat de treure alguna cosa de profit d’allà on no t’ho esperes, o el que ve a ser el mateix, aprofitar aquesta refotuda crisis en la que tots estem emmerdats per trobar un nou camí per tirar endavant.

Si Newton va treure profit del fet que una poma li abonyegués el cap, i Fleming va saber aprofitar que se li florís un experiment, nosaltres no podem ser menys, i sense ànim d’emular als grans mestres que gràcies a la serendipitat van aportar a la humanitat coneixements tals com la llei de la gravetat i la penicil·lina, que menys que tirar de la nostra serendípia particular i intentar aportar a la nostra pròpia humanitat, com a mínim, un altre punt de vista.

Sempre he pensat que les crisis eren bones i ara resulta que la ciència em dóna la raó. Etimològicament la paraula també ajuda. Ens ve del grec i sembla que engloba dos conceptes: “separar” i “decidir”. Que ens fotin fora d’allà on érem ens va ve per mirar-nos aquell lloc amb la distància suficient com per tornar a decidir. Decidir, com a mínim, si hi érem a gust, perquè poca cosa més hi podem fer, però què coi, és el que té de bo ser de nou a la casella de sortida, que tornes a tenir davant teu tot el ventall de camins per decidir. I si tens una mica de serendípia i resulta que l’encertes, potser arribaràs a un port al que no hi hauries navegat de cap altra manera.

Així que, sense gaires coses més a dir... Bon nadal, i feliç serendipitat a tohom!
(I salut, això si que no ens falti)

DIA 8

En aquesta vida tothom té algú a qui admirar. Jo, al llarg dels anys, d’admirats n’he tingut un munt, però de mirats, el que se’n diu mirats, tant sols n’he tingut un. I encara ara no sé qui és.

Es tracta d’algú a qui sempre he vist a través de la finestra, just a l’altre costat del pati de veïns. L’he vist des de petita i me l’he mirat i remirat sense descobrir-li mai ni sexe, ni edat, ni afició. Senzillament hi veia una silueta asseguda en un racó il·luminat pel sol, amb el cos reclinat sobre una petita taula. Exactament com estava jo.

Aquell mimetisme em trasbalsava i vaig passar d’observar a competir amb aquella estranya figura que creixia en el meu imaginari al mateix ritme que jo. Quan preparava un treball escolar, pensava que ell el faria millor, quan escrivia un guió, estava convençuda que les seves idees eren més brillants que les meves i si em preparava per una feina, se’ns dubte ell la cobejava amb un currículum més excel·lent que el que podia tenir jo. Déu meu, quina pressió!

I és que això de mirar sembla fàcil, però ja us dic ara que fins i tot en una cosa tant senzilla ens fem un bon embolic. La majoria de vegades mirem enfora per acabar veient endins, i anem per la vida mirant el món des del nostre prisma particular. Que s’assembli o no a la realitat no és una cosa que jo pugui respondre, però que tots anem pel món fent l’orni, ja us dic ara que és ben cert. Això, per no parlar del que directament es fa el cec, els que són bornis en general, i la resta que més o menys ens apanyem, però que en el fons som ben curtets de mires. Aquest és el nom del fenomen que no ens permet veure més enllà del que desitgem. I de projecció en projecció, encara sort que aconseguim entendre’ns una mica. Perquè allà on un hi veu verd, l’altre hi veu carbassa. I si jo ara a l’altre costat de la finestra hi veig algú que segur, segur, ara mateix està escrivint un blog, em pregunto: Què coi hi deu veure ell quan em mira a mi?

DIA 7

D’entre totes les assignatures de la meva carrera particular, ja us dic ara que se’ns dubte la més difícil és la de mare. Ve a ser com una mena de selectivitat, on t’ho jugues tot en un sol examen. Si te’n surts amb nota, saps que el teu fill podrà exercir la seva carrera personal amb la seguretat d’una bona posició, ara, si suspens... Si suspens, condemnes a l’infant a ser un etern repetidor intentant superar tot allò que de petit no li vas saber ensenyar. Poca broma!

I el fet és que jo en aquest camp vaig curta de teoria i les pràctiques les hauria de fer amb alguna cosa així com un casc homologat. A les mares ningú ens diu que un cop entrem a pista anirem rebent topades sense parar i es clar, tot ho encaixem a pit descobert, perquè nosaltres, als fills, els estimem amb les entranyes, i ni la pell ens deixem per si cal protegir-nos.

Nosaltres som més de llepar-nos les ferides i tirar endavant, sempre endavant. Només de tant en tant, quan els nens ja són al llit, se’ns veu córrer cap alguna escola nocturna on poder repassar aquelles matèries que tampoc vam acabar de superar de petites. Estudiem i treballem, perquè com que som mares, ho podem fer tot. I és que aquest és un do que sembla que ens ve amb el càrrec. A mi però, encara no m’ha arribat i com que ja vaig rebre el xec-bebè, i ara hi ha tantes retallades, no goso preguntar per si resulta que em diuen que no me’l donaran. Quina vergonya, no poder ser omnipotent... però de moment jo dissimulo i vaig fent, a veure si no se’m nota...

Sort que de tant en tant rebem alguna alegria i aprovem un parcial. Evidentment això no és garantia de res (que ho posa ben claret al manual) però a mi ahir, just quan estava a punt de donar el curs per perdut, va i la part femenina de la meva prole particular, em diu que enmig d’un contratemps, quan estava sotmesa a l’infortuni d’un d’aquells problemes estratosfèrics infantils que la van deixar abandonada en la soledat del pati, va pensar en mi. Va pensar en mi i, cito literalment, “en aquelles paraules que tu em vas dir”. Però què li vaig dir?!!! L’experiència sempre m’havia fet pensar que tot el que jo deia als meus fills queia en un abisme sense fons del que mai tornava a sortir, però ara resulta que de tant en tant, només de tant en tant, allò que dic ho escolten. De sobte em va embargar un terror demolidor. I si el que jo havia dit no era el correcte? I si formava part d’aquelles assignatures que encara no he aprovat?  I si m’havia equivocat de temari? o més encara, i si no ho havia d’haver dit?...

Just aleshores, quan estic a punt de descobrir-me i fer evident que en el fons vaig pel món exercint de mare sense tenir encara el títol, tiro de la meva estratègia per cobrir la meva falsa omnipotència i em faig omnipresent. Abraço a la criatura en qüestió, busco els apunts i recordo una frase que sempre em deia el meu pare.

Quan era petita, quan em mirava amb il·lusió el futur i li preguntava si ell creia que jo de gran podria ser tal o qual cosa, ell sempre em responia el mateix: “si un altre ho pot fer, tu també.” A mi la resposta mai em va acabar de convèncer. Personalment hauria preferit alguna cosa així com “es clar que sí, tu ets la millor, estic orgullós de tu i sé que aconseguiràs tot el que et proposis”, però ell sempre em repetia el mateix, i jo em resignava a acceptar que la visió que el meu pare tenia de mi, m’equiparava a la mediocritat de la resta dels mortals. En fi...

Però ara m’adono que aquella frase era molt més generosa del que el meu limitat enteniment infantil podia digerir. Ell m’ensenyava que si una cosa era humanament realitzable, jo també la podia aconseguir, i malgrat que mai li vaig preguntar si pensava que jo de gran podria ser una bona mare, ara descobreixo que la frase també em serveix. Així que, quan començo a veure que la cosa es posa difícil i penso que no me’n sortiré, recordo aquella frase del meu pare, abraço fort els meus menuts i em repeteixo a mi mateixa, si un altre ho pot fer, jo també.

DIA 6

Ahir vaig sortir. Podria explicar que va ser una nit glamurosa, que el meu encant em va fer destacar entre la multitud nocturna i fins i tot podria explicar que vaig acabar lligant, però no és cert. Un irrefrenable impuls d’honestedat del que no aconsegueixo desempallegar-me’n , m’obliga a explicar la veritat del tema: i es que vaig acabar vomitant.

El pas dels anys no només ha macat el meu exterior, ha deteriorat les meves capacitats físiques i ha malmès la meva constitució, sinó que ara veig que també ha actuat sibil·linament en els meus òrgans interns que han decidit plantar-se davant les meves (esporàdiques) ingestes d’alcohol. El que abans em desinhibia, ara es converteix en humiliació al veure exposada la meva trista figura davant la tassa del vàter. Però millor no hi penseu... Prefereixo que us quedeu amb la imatge que heu elaborat de mi, imaginant que cada cop m’assemblo més a Beyoncé. Deixeu-ho així... perfecte.

Però hi ha més coses que també s’han anat deteriorat al meu voltat. Precisament ahir vaig coincidir amb un munt de (des)coneguts que voltaven passeig de gràcia amunt, vomitant com jo un descontent que se’ns ha instal·lat fa temps al ventre.

Suposo que com jo faig quan la cosa m’agafa al llit, primer espero ben quieteta a veure si dissimulant el malestar se’m passa, però arriba un moment en que tots sabem que o bé un s’aixeca i ho treu, o allò no es resoldrà de cap manera. I així estàvem tots, fent-nos passar la ressaca de tantes ingestes obligades que ens han acabat provocant un bon tall de digestió. I ara resulta que no els agrada que vomitem perquè embrutem els carrers. No si... jo ja ho entenc, però aleshores que algú busqui una solució amb forma de vàter perquè pugui marxar la porqueria un cop tirem de la cadena. Si en el fons això és l’únic que demanem, un vàter i una cadena per poder fer desaparèixer tot allò que a poc a poc ens hem anat empassant i que ara ja no sabem on coi fotre’ns. Tampoc és tant difícil d’entendre, no?

A mi de petita el meu pare m’explicava que d’això se’n deia fer net. També m’explicava altres coses, com que de gran podia ser el que volgués, que havia de confiar en els demés, que si estudiava i aprenia podria tenir un bon futur, que en aquesta vida ens havíem de respectar, i que no deixés de somiar per aconseguir un món millor. Això m’ho deien a mi i ara jo ho repeteixo als meus fills en forma de mantra. El problema és que a part d’això també els he d’explicar què hi fa tota aquesta gent cridant al carrer, per què al veí del sisè l’han fet fora del pis o per què al germà de la seva millor amiga l’han hagut de treure de l’escola perquè el pare s’ha quedat sense feina. I els ho explico com puc. Fins i tot els explico que avui la mama fa mala cara perquè (com que no està acostumada a beure) ha barrejat un parell de líquids que no son bons. I ells m’escolten, i em miren, i ens escolten i ens miren... I jo segueixo repetint el meu mantra però no sé què passa que cada cop em sona més fluixet. Però ells encara em miren amb els ulls plens d’il·lusió i jo els dic que sí, que el món és meravellós i que quan siguin grans podran fer el que vulguin. Fins i tot podran sortir de nit, destacar entre la multitud nocturna i acabar lligant. Però hi ha una cosa que no els explico i que jo sé. I és la por que sento quan em punxa el ventre i  penso que malgrat m’esforci a seguir fent arcades, ni el seu pare ni jo aconseguim treure-ho tot i ells hagin de seguir vomitant. Això sí que em fa por. I pena. De què haurà servit aleshores tot plegat?

DIA 5

Hi ha una cosa bona d’envellir, i és que hi ets. I si ja portes per aquí una bona temporada, tot això que tens. El que has fet, ja no t’ho treu ningú, i el que et falta, tu sabràs si encara hi ets a temps. La qüestió és celebrar que de moment hem aguantat amb alegria tot el que fins ara ens ha caigut a sobre, i desitjar que el que ha de venir no ens agafi amb els pixats al ventre. El que ens sobra sempre és millor deixar-ho anar, no fos cas que pel fet d’anar massa atapeïts no ens vinguessin totes aquelles coses bones que la vida ens ha de regalar. Perquè la vida regala sí, de tot, també, i la gràcia està en anar entomant-ho de cara amb l’única voluntat que tot plegat acabi bé.

A mi la vida me n’ha portat de tots colors, i avui que toca dir que em faig gran, celebro cada una de les tonalitats del meu arc iris particular. Sense el negre no veuria el blanc i, igual que a la natura ens cal de pluja i sol per poder veure la bonica il·lusió cromàtica, a la vida ens calen certes dosis d’alegria i plor per anar donant forma a tot allò que en el fons ens acaba dibuixant. Si és que tot és qüestió d’observar... i en sabem tant poc.

Però en això de mirar jo ja n’he après una mica. Veig les coses passar i les coses que em passen, i el problema el tinc a l’hora de distingir quines són les unes i quines les altres. Les que em passen, les passo com puc i les que veig passar, amb els anys he après a no mirar-les. El que sí que encara mantinc, és l’esperança de que al final del meu acolorit camí hi tinc enterrada una olla plena de ves a saber què que m’espera. I amb aquesta il·lusió vaig fent via. Xino-xano a vegades, de pressa o fins i tot d’esquena. A la vida tant li és que ens hi posem de cul que ella no s’espera. Va passant per sobre nostre i si enlloc de fer l’orni fent veure que la cosa no va amb nosaltres, aprenguéssim a mirar-la, potser hi podríem aprendre alguna cosa. Qui sap, tant de bo si m’hi fixo molt avui, podré corregir allò que vaig espatllar la setmana passada. I demà... Al demà tant sols li demano que arribi, de la resta ja me n’ocuparé com pugui. Perquè si una cosa m’ha ensenyat el pas del temps és a espavilar-me i que coi, tampoc és tant difícil. L’únic que cal és posar-hi una mica de ganes. I d’això, d’això si que no me’n falten.